Cap de setmana al Solsonès

Després de visitar unes quantes pàgines web, ens encomanem als déus i al mòbil i enfilem cap a Solsona, la pàtria de Roger Mas. Un dissabte 1 d’agost demana, exigeix, una sortida fulgurant de la capital encara que sigui per complir amb les aparences. L’aire condicionat en el cotxe ajuda i aviat som a Manresa i d’aquí a Cardona. En el trajecte he estat aprop com mai d’enviar a l’altre barri a un motorista fantàstic al que li agrada fer carreres per carreteres d’alta muntanya, a l’altura de Montserrat, més precisament. Algú altre ho farà per mi tard o d’hora. No patiu.

Dubtes i vacil·lacions en el moment de trobar allotjament. Quedem malament, na Mili i servidor,  amb una mestressa de casa rural de Cardona i decidim anar a dinar a Su per continuar la reflexió. Dinem bé, tot i que envoltats d’un to festiu i primeracomunionenc que no acaba de baixar-me dels núvols a la terra. Suposo que d’un dia per l’altre no es canvia el xip de feina. Amb la panxa plena fem cap a Solsona on la sort ens porta fins a l’única habitació que acabaven d’anul·lar de La freixera. Un hotelet “amb encant” conduït amb voluntariosa mà per part d’una patum cultural vivent de la comarca.

Solsona és una ciutat alhora viva i tranquil·la, juvenívola i amb un Casc antic per quedar-s’hi. A la Plaça de Sant Joan uns versets de Segarra em posen nostàlgic de la Catalunya que mai vaig conèixer i mai no tindré. Passegem, ens entaulem, fem una migdiada gloriosa i un sopar amb regust d’Arzak. Al matí de diumenge enfilem cap al Pont del Clop on fem veure que ens banyem en el riu.

Quilometregem fins a Alins i aquí els meus records se’n van a la casa de turisme rural que deu anys enrera vaig compartir amb la Gemma. De la casa només en recordava les escales i un retrat del President Pujol que avui no he vist. Dinem a una terrasseta envoltats de gats, gossos i nens amb pilotes de platxa. La vida del burgès amb sou de pobre és ben dura. Ja està dit. Abans de torçar cap a la Seu, agafem la carretera de Pons i cap a Barcelona. Juraria que he fet el camí més llarg del que caldria.

Anuncis

2 Respostes

  1. Jo també diria que això ha semblat més la volta ciclista a la Catalunya interior, que no pas a un peregrinatge a la terra del canatautor sideral!

  2. I no et faltaria raó en pensar-ho! Tanmateix, a diferència de la gent del Tour, nosaltres vam seguir l’itinerari en la comoditat del meu dues-portes. És el que té ser de caràcter mòbil i curiós, no saps parar el cul quiet.

    Bon estiu!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: