Gal·les (I): De Neston a Tyn-y-fron

El trajecte de Neston fins al llogaret de Tyn-y-fron no pot ser més deliciosament britànic. A mesura que el vehicle progressa per carreteres primàries, secundàries i terciàries, voreja rotondes i circumval·lacions, el paisatge és invariablement verd, d’una naturalesa domesticada que parla força dels habitants d’aquesta civilitzada illa. A esquerra i a dreta cases d’un i dos pisos demostren el  sempre reconegut gust i la capacitat adquisitiva d’una part dels seus habitants. Els britànics són un poble afectat però amb una afició estètica no sempre qüestionable, particularment quan es tracta de temes immobiliaris i de propietats agràries. Disciplines en que porten un cert avantatge a altres nacions. A la poca estona d’emprendre la marxa ja he vist més jardins romàntics que els meus amfitrions veurien en quatre mesos d’estada en Barcelona. En el viatge, s’entesten a ensenyar-me els noms de la flora i la fauna local, pretenent no només que els retingui sinó que reprodueixi de manera més correcta la seva dicció

Després de poc més d’una hora de viatge, hem deixat enrere Neston, Liverpool, i hem enfilat per la carretera que, cap el Sud, recorre la frontera de Gal·les amb Anglaterra. Si hi ha cap diferència entre aquestes primeres milles de terra gal·lesa amb les seves equivalent sota la sobirania de la senyera de Sant Jordi és que el terreny, aquí, comença a fer-se muntanyós. S’entrebanca amb ell mateix en lleugeres pujades que deixen veure modestos puigs i baixades igualment tranquil·les que condueixen cap a poblets cada cop més petits i bucòlics. Cartografiada la regió per mapes i GPSs de connexió amb satèl·lit, l’única sorpresa del trajecte és veure com la carretera es va fent progressivament més estreta, els xais comencen a ser omnipresents i la vegetació, si és possible, agafa tons encara més acusadament verdosos. Al nostre pas unes bestioles semblants a perdius i amb un coll definitivament més llarg, dubten sobre si creuar el camí o no fer-ho. Alguns dels seus germans en el dubte jauen al centre de la via, metres enllà. El record de la travessa de les tortugues per les carreteres de Florida em ve automàticament al cap.

Si de bon matí, quan sortíem, el sol era radiant i la temperatura en un satisfactori estat entre càlid i moderat, com marca el mes d’agost, quan arribem dalt del Garneddwen i enfilem la corba definitiva, el paisatge esdevé majestuós, d’un verd uniforme salpebrat per clapes blanques en forma de ramats. Menys d’un minut més tard, al costat del camí del riu Iwrch, l’afon Iwrch en idioma local, un caminoi de fusta travessa l’aigua i entra cap a la casa de la muntanya, o Tyn-y-fron (tyn per casa petita o granja; y per de; i fron per la falda del turó). Aquí, mentre les rodes del cotxe patinen, reculen, dubten i avancen sobre un camí humit i terrós, començo a rumiar amb les celles apretades què implicarà baixar al poble en bicicleta i sobretot, què serà pujar de Llanrhader-ym-Mochnant (l’església de Mochnant) fins aquí. Uns tres-cents metres més amunt, arribem a destinació. La casa del turó, després d’aquest darrer ascens pren la forma del que aquí anomenen una casa típica gal·lesa: amb els seus dos pisos, uns murs sòlids, una entrada en forma d’hivernacle de vidre i al seu costat una cabana que fa les voltes de taller i de quarto dels mals endreços.

Passat l’hivernacle que recorda una casa de té i de fet és un meravellós microhabitat compost de calor, plantes i insectes de tota varietat, s’obre un espai espaiós, la sala d’estar, en forma de taberna victoriana o de resguard de caçadors, amb la seva llar de foc, el seu canterano de fusta noble i uns seients que omplirien d’orgull la reina Victòria. A la dreta d’aquesta trobem una cuina en forma d’ela que aplega un fotimer d’armaris i calaixos adients per amagar una enzim secret i no tornar-lo a trobar mai. Al final d’aquest, dos esglaons amb un sostre baix que donen pas a l’entrada posterior de la casa així com a dues petites cambres que ara fan les funcions de bany complet, improvisat celler i quarto per a la bugada. De tornada a la sala d’estar, per unes escales pugem al pis de sobre, on es troben tres habitacions de proporcions aquest cop eduardianes i, una d’elles, la meva, amb unes fabuloses vistes del bosc.

Fet i fet, després d’acomiadar-me de Sandy, la nord-americana que em fa d’amfitriona, de Robb i d’Eileen, poso la música, m’estiro tant llarg com sóc al sofà i m’adapto al paper d’escriptor que ha anat a Gal·les a la recerca d’inspiració. Si aquesta no arriba, penso, ningú podrà dir que s’ha degut a la manca d’ornamentació i context. Cinc dies d’aïllament, sense distraccions, veïns ni excuses hauria de ser suficient per passar la prova del cotó. Per altra banda, quan rumio i m’hi veig amb bicicleta de muntanya, pujant i baixant turonets diversos fins a la civilització més propera, cinc quilòmetres en total, penso que el meu allotjament ha estat la millor de les eleccions possibles però també una de les poques que em pot condemnar a morir de fam o a acabar els meus dies tot suat i sota les rodes d’un pilot de rallies temerari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: