Gal·les (II): Descobrint la casa

La tarda de dissabte la dedico a llegir i a escriure quatre ratlles. També la dedico a voltar per la casa, familiaritzar-me amb els endolls, els interruptors i, a l’hora del sopar, amb els fogons de la cuina. Si trigues dues hores per fer bullir unes patates i unes mongetes gentilesa de l’hort ecològic (és a dir, hort) de Robb, clarament, quelcom no funciona. I aquest quelcom no pot ser precisament la casa. Una sensació similar l’he tinguda una estona abans a còpia de remoure cel i terra per tal de fer anar l’únic adaptador de corrent que podia permetre que tot el meu equipament electrònic (ebook, portàtil, GPS, telèfon i iPod) pogués tenir alguna utilitat en un futur immediat. Per un moment he tremolat davant de la perspectiva que tota la meva preparació, aïllat com estic, quedi reduïda a res. La cosa finalment haurà estat tan senzilla com fer girar una petita i inapreciable pestanya del dit adaptador universal. Per assabentar-me’n, és clar, hauré necessitat més de mitja hora. En poques paraules: puc tenir més fe en la casa que no pas en mi mateix.

A quarts de dotze, quan pujo a la cambra, ja tocat per la son, porto quatre hores llegint el tercer llibre de la Trilogia Berlín Noir, de Kerr. On el protagonista habitual, un Bernie Gunter que ja ha deixat la guerra enrere, fa de detectiu a cavall de russos, americans i ex-oficials de les SS. Una troballa en el camp del thriller policíac, val a dir, però també, en el meu refugi gal·lès, un element per reflexionar sobre la lectura, el plaer, la vida i l’utilitarisme. Si al llarg de la vida no llegiré més de dos mil llibres, els de Kerr haurien de ser tres, o cinc, d’aquests? Abans de caure derrotat per Morfeu, arribo a les darreres planes del llibre i el tanco. Em poso l’antifaç als ulls, un dels millors descobriments que he fet en els darrers anys, i tanco el llum. Uns darrers i inevitables pensaments van cap a les dues portes de la casa, la foscor penetrant que l’envolta i la solitud majúscula a prova d’hecatombe nuclear. Poc després, ara sí, em deixo anar camí dels meus somnis.

El matí de diumenge comença amb un sol potent que entra per la finestra, fa un dia radiant i el verd que envolta la casa és absolut i per això mateix corprenedor. Prendre una dutxa, tanmateix, implica fer camí escales avall, evitar ensopegar i sobretot evitar trencar-te la crisma. També demana encendre una mena d’escalfador que, ai, trigarà uns minuts a dur l’aigua a la temperatura necessària. Si la casa, a l’estiu, té tots els encants necessaris em pregunto si a l’hivern l’opinió és manté. En altres paraules, si jo sóc la mena d’individu per estar-me aquí a l’hivern. Tyn-y-fron, en aquesta època presenta una temperatura durant el dia que pot arribar als vint-i-cinc graus. Ara bé, de nit et pot arrossegar fins poc més dels deu.

Enllestit un esmorzar ràpid i ja disfressat de gentleman farmer amb botes i bastó em disposo a imitar un Heidegger qualsevol (o millor, un Bertrand Russell) i a descobrir els camins que envolten la casa. En poc més de mitja hora, m’aixeco per sobre d’aquesta, vorejo camins destrossats per ferradures de cavall, supero un parell o tres de tanques i m’enfilo fins al cim del turó que em permet obtenir una visió prou aproximada de la vall on sóc. Des de l’altura, s’aprecien les clapes de terra treballada, els ramats de xais esparsos aquí i allà, unes poques vaques pasturant i el crit garrinesc dels corbs autòctons. També veig uns conills sorpresos i sento el riu que, a l’altura de Tyn-y-fron, curiosament romania silenciós. Finalment, parant l’oïda, la lenta cadència del treball dels tractors.

Acabada l’excursió del dia, la resta de les hores de llum es divideixen entre la cuina, l’escriptura i la lectura. Acabat Kerr, llegir Wilde sembla força més adient que continuar amb Sagarra i endinsar-me en la biografia de Churchill més encertat que no pas en els castells del Maresme. Quan es fa de nit, el silenci cau com una llosa damunt la casa i em veig empès a encendre tots els llums que trobo a disposició. El cop del vent sobre les fulles dels arbres i de tant en tant un soroll de canonada d’origen desconegut són tota la remor que arriba a les meves oïdes. Fins i tot els insectes, de dia tan espavilats per estampar-se contra els vidres, ara callen. Es l’hora de llegir El Fantasma de Canterville que, contra el que pot semblar, és una novel·la de riure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: