Gal·les (III): Dins la casa

Un dia sencer sense anar més enllà de vint-i-cinc metres de la porta. El matí és rúfol, amb ruixats empipadors (aquí n’hi diuen showers, dutxes). Ruixats que per bé que no arriben a una densitat mediterrània si compliquen tota excursió possible fent-la antipàtica i raonablement ajornable. Per si no en tingués poc amb la distracció domèstica del primer dia, avui l’escalfador s’ha espatllat. He trigat dues hores en convèncer-me. Quan ho fet he trucat a Sandy, la mestressa de la casa, i hem quedat que enviaria algú per arreglar-la. Fins les quatre de la tarda no ho han fet. Relliscant amb la furgoneta pel camí de Tyn-y-fron, a l’hora precisa menys deu, eren aquí. Hi ha posat un pedaç, hem creuat els dits i l’invent ha funcionat. La resta del dia, a banda d’esperar el lampista, l’he dedicat a seguir el temps de nuvolat a plujós i novament a solejat, a llegir i a escriure. També a veure per enèsima vegada l’hilarant Little Britain on hi ha un personatge que es diu Davydd, és gal·lès i és the only gay in the village. Sense televisió, està de més dir-ho, ens agafem a les coses més tradicionals com llegir i escriure, però també a altres innovacions més recents com les sèries televisives passades al format de l’ordinador.

Per la tarda, val a dir, el temps millora una mica. Essent les cinc, finalment m’he decidit per posposar la sortida cap el poble per a l’endemà. Cinc pàgines d’escriptura i prop de cent de lectura han acabat fent la resta del dia. Per primera vegada he acabat de llegir un llibre en format electrònic, el de Wilde. Per primera vegada, empassant-me amb notable fruïció una part de l’immens 2666 de Bolaño, he tingut també consciència de fins a quin punt pot arribar la qualitat (no parlem de l’impacte) de la pirateria electrònica.

A mesura que avançava el dia, des del meu hivernacle– una interessant construcció de vidre que permet tenir alguna cosa semblant a un microclima estival a l’entrada de la casa – he vist com canviava el fons del paisatge. En un primer nivell, l’omnipresent verd. Darrera seu, els núvols majoritàriament negres amb les esporàdiques clapes de sol. De dia encara he vist alguna garsa i algun conill passejant a tocar com si volguessin fer saber qui és el propietari i qui el visitant. Ara que cau la nit, la foscor envolta Tyn-y-fron en forma d’una immensa i insuperable onada. La casa perd els colors i penso en quin fabulós escenari seria per escriure novel·les com La Pell Freda, de Piñol, o La Carretera, de McCarthy. També faria un molt bon paper per rodar pel·lícules com L’invasió dels ultracossos, 21 días después, o qualsevol altra de zombis. La visió del sol que cau, les carreres dels habitants cap a la casa i els udols dels no-morts colpejant les parets de la casa donarien aquí, sens dubte, per molt. Abans de pujar a l’habitació m’asseguro de passar bé la balda i tancar la porta.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: