Gal·les (V): Segona excursió a Llanrhaeadr-ym-mochnant

Per la nit he sentit trons. Amagat sota el meu antifaç i envoltat d’una gruixuda funda nòrdica he aixecat mitja cella i m’he donat mitja volta per continuar dormint. Abans de les set he sentit unes breus ràfegues de vent dur la pluja contra el vidre i a l’hora de llevar-me, efectivament, el cel era fosc i un lleu plugim queia sobre la casa. Davant d’aquesta tessitura, poca cosa a fer: un cafè ràpid, acabar de donar compte del brioix de passes d’Eileen, posar un parell de rentadores, fer una banyera precipitada (i per tant encara mig freda) i posar-me a treballar.

He seguit donant cops a la fusta del que serà el meu llibre de viatges durant un parell d’hores. La metàfora de l’escultor, com  més l’uso, més trobo que li escau. Estic tant acostumat per la meva feina dita acadèmica a resoldre ràpidament informes i llibres de text que la idea d’escriure i reescriure una i cent vegades la mateixa obra és nova per a mi. Tant nova, com necessària i com antitètica al que aquest món meu de velocitat i productivitat em demana. Treballo doncs un parell d’hores i quan miro el rellotge és gairebé migdia i no plou, fins i tot surt el sol. Temps i circumstància que conviden a fer una reflexió sobre la necessitat o no d’anar novament a Llanrhaeadr. Val a dir que, després de l’experiència d’ahir, sense bicicleta.

Amb un cop de decisió em poso la disfressa d’explorador de safaris que vaig comprar a Sud-àfrica l’any passat, em calço les botes de muntanya i la motxilla amb l’ordinador dins i començo a baixar la costa fins a la carretera. El que ahir van ser quinze minuts, no arriben, de baixada, avui es converteixen en cinquanta-cinc minuts a peu. Amb les mateixes pujades, les menys, i baixades, les més, i amb els mateixos gossos a tocar del camal. Compro novament l’IndePENdent i m’assec al The Plough a prendre una deliciosa pinta de cervesa torrada i un força apreciable salmó acompanyat de la seva omnipresent verdura i puré de patates. De postres, púding i un expresso. Vint lliures que no arriben als vint-i-quatre euros. Amb les postres arriba la mala notícia: l’encarregat no troba el codi que em pot permetre l’accés a internet. Ho sent.

Em conformo amb fer petar la xerrada amb un simpàtic londinenc, des de fa anys instal·lat a Gal·les, que em parla de la bellesa del territori, de la tranquil·litat d’aquesta zona i de que no pensa tornar a Londres mai més. Comprensible, penso. Com li va la feina? Treballa a British Telecom i com totes les empreses del sector de telecomunicacions lluiten per sobreviure. El més important és que m’arriba la nòmina puntualment a final de mes, diu. Em parla del seu cunyat català, vés per on; de que en aquest poble es va traduir la primera Bíblia al gal·lès, un idioma que ell pot més o menys entendre, i que en el següent poble en aquella direcció si que només sentiries parlar gal·lès. Alguns dels seus habitants, fins i tot, gairebé no saben parlar l’anglès, diu. Em reservo l’opinió sobre el tòpic del monolingüisme, m’encaixa la mà i se’n va.

El camí de tornada, sempre més penós, es veu dificultat per la meva panxa plena. A mesura que vaig pujant conto els cotxes que vénen d’una banda i de l’altre. Sis de baixada. Només dos de pujada. A aquests dos darrers els trec el dit. Veig la cara d’incomoditat de les dues dames, en un cas acompanyada per un homenot ben ferm. Em saluden i continuen la marxa. El contrast amb l’experiència d’autoestopista a l’illa de Bornholm (Dinamarca), l’any passat, se’m fa evident. Coses de les not so high-trust societies. Potser alguna cosa té a veure la portada d’ahir i avui de l’Independent. Pallises, violacions i assassinats duts a terme per nois britànics, gairebé adolescents. Si aquesta és la portada d’un dels diaris més seriosos del país, no vull pensar quina imatge del propi país deuen endur-se els lectors del The Sun. Certament, no estan les coses com per fer pujar al cotxe a un barbut que no saps d’on ha sortit. Torno a trobar els amigables gossos i les pujades en pendent.

Arribo a casa, com ahir, envoltat d’un mar de suor, conscient que el canvi del meu cos en aquests darrers anys també ha comportat un canvi important en com aquest reacciona a la calor o a l’esforç físic. Preparo una nova banyera, faig una nova bogada i prenc una deliciosa cervesa, alemanya aquest cop. Com diu el costum, després de l’exercici i el descans, el cos queda pla, fi, receptiu com un vehicle que ha passat la posta a punt. L’absència d’exercici, penso, em fa venir al cap aquesta col·lecció de bajanades. Llegeixo 2666 de Bolaño fins que caic rendit de son. Quan em llevo preparo el meu soparet, responc un parell de trucades, una de la Mili, l’altre de l’Eileen que prepara l’excursió de demà a la Cascada i després d’escriure aquestes notes enfilo cap el llit. Abans de pujar a l’habitació de dalt encara he tingut l’oportunitat de veure a l’ordinador un parell de vídeos musicals de Nick Cave, quin músic, tu; un parell de gags dels Monty Python i encara a Nina Simone cantar el I ain’t got no, en versió de 1968.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: