La nova Solidaritat Catalana

Hi he pensat força darrerament: a manca de lideratge polític, la societat civil ha de prendre el pols a la situació i plantar cara. Tenim dos grans exemples en els darreres mesos. Exemples que ens omplen d’optimisme envers el país i particularment envers el nostre futur. El primer exemple ve del centenari llarg de municipis que han tingut la valentia de plantejar el que és un crit inapelable: cap país pot renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. D’aquí es desprèn l’acte democràtic del proper 13-D.

El segon exemple arriba avui de la mà d’aquests dotze diaris que han consensuat una editorial en defensa del nostre estatut i per tant de la nostra llibertat. D’aquest més que simbòlic gest se’n desprenen moltes reflexions. La primera, ja està dita: la manca de lideratge del nostre màxim representant polític. Un bon gestor, tal vegada un bon home però que en cap cas pot aspirar a representar el líder que el nostre país necessita. Algú, per altra banda, i em dol el cor de reconèixer-ho, que fa faltes d’ortografia fins i tot quan parla.

Segona reflexió: per unir mitjans de comunicació tant diferents ideològicament sota un únic manfiest calen forts impulsos tan materials com immaterials. D’entre els materials, qui vulgui podrà trobar la dependència de tots ells, en diferents graus i quantitats, de l’erari públic. Cap mitjà sobreviu ja amb els propis ingressos. Entre els immaterials, la ja anunciada i imminent sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. En plena i lamentable guerra entre bàndols de magistrats i en mig del deplorable paisatge deixat per les filtracions a mitjans, l’anunci és un crit a les armes davant el retall anunciat. El meu agraïment per als qui van iniciar i promoure aquest gest memorable .

La tercera constatació, qui vulgui buscar paral·lelismes aquí en té un: d’un moviment similar a l’actual va sorgir la Solidaritat catalana, el moviment d’unitat que cent anys enrere va propiciar l’adveniment del primer front polític en defensa de l’autogovern. En un període de crisi econòmica, quan encara ens ressonen els escàndols de corrupció i davant el desprestigi del nostre govern i les institucions, aquí tenim la llavor del que pot representar una onada de restuaració nacional. No la deixem passar.

Avui, per fi, després de molt de temps, estic orgullós del meu país.

Advertisements

Una resposta

  1. L’estatut, quan es va aprovar al Parlament de Catalunya, ens va oplir de joia. No pas pel seu contingut (lluny dels plantejaments sobiranistes que molts defensem), sinó pel pacte de país que en sortia. Un pacte exemplar, democràtic, del qual qualsevol persona d’un país civilitzat se’n sentiria orgullós.
    Els espanyols l’han castrat. I ara són a punt de rematar-lo. Ho faran.
    Avui, els diaris han fet un gest que s’assembla al del Parlament en aprovar l’Estatut, amb unitat, amb sentit de país. Però ho fan per defensar la misèria que ens han deixat els espanyols.
    Parles de les consultes. Res a veure amb el manifest dels diaris. Uns volem ser catalans, els diaris lluiten i criden per poder seguir mantenint l’utupia de ser espanyol i català. I arribena unir-se perquè, desesperats, veuen com d’una banda avancen les consultes, i de l’altra, el TC dels seus compatriotes els està a punt de fotre la garrotada final. El terra se’ls enfonsa, l’aire els hi manca.
    Per molt bones que siguin les formes, jo no els hi puc donar suport, a mi aquesta unitat no em fa patxoca.
    Cordialment (i esperant que escriguis més sovint)!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: