Cap de setmana a la Llombardia (i 2): Milà

Diumenge al matí tot va poc a poc. Nosaltres, com és costum, no matinem per sortir a passejar. Dormim fins que el rellotge avisa que podem perdre l’esmorzar, ens dutxem i baixem al restaurant de l’hotel. Poc abans de migdia ja som al carrer. Deixem la via d’un poeta, prenem la d’un patriota, després la d’un polític i novament la d’un escriptor. Il Quadrilatero d’Oro, la zona al Nord del Duomo, és una zona de botigues de luxe, senyores ensenyorades i una munió de gent que s’atapeeix sobre els aparadors. Estilísticament parlant, la veritat, nosaltres juguem en camp contrari.

Travessem les galeries Vitorio Emanuelle II per entre mig d’una gentada impressionant. Per bé que els turistes, en aquesta ciutat industrial, són més aviat pocs, aquí es fan veure. Ja no fa tan de fred com el dia anterior. Una caseta de la Lega Nord, presidida per una senyora grassa amb abric de pells, ven records de la Padània i desafia l’aixecament de minarets musulmans. Enfilem en direcció al Castell Sforzesco, mirem les paradetes que celebren el dia de San Ambrogio i fem en direcció cap a l’Església (segle IV, paleocristià, poca broma) que dóna nom a aquesta festivitat local. Tot i que no han passat ni tres hores des que vam sortir de l’hotel, ja tenim els peus i les cames cansades. Dinem en un lloc de segona filera i, ben dinat, vaig a veure la cripta on amb gust necrològic s’exposen les despulles dels sants i màrtirs cristians.

Fem una xocolata calenta per reposar forces i agafem un taxi, primer cap a l’hotel i tot seguit cap a l’aeroport. Com no hem de facturar i anem amb força temps per endavant, em submergeixo en la lectura del llibre de Bocca “Storia d’Italia nella Guerra Fascista”. Em sembla reveure el Milà, gris i industrial, bombardejat pels avions aliats. També el llac de Como a prop del qual va ser fet presoner il Duce abans no fos penjat i exposat en plaça pública en aquesta mateixa ciutat. M’agrada Itàlia i m’agraden els italians. Malgrat els seus polítics, malgrat la seva informalitat, malgrat els seus pocasoltes i el seu poc rigor. Són un país de gent intel·ligent, comercial, artista. El seu millor atribut, han après a viure al marge de les institucions i al marge de tothom. A sobre són feliços i si no ho són, almenys ho semblen.

Anuncis

Una resposta

  1. Hola,
    bons apunts sobre la Llombardia.
    És una part d´Itàlia que no conec, a propòsit, Milà es industrial, futbol,…Hem triat Florència, Roma…
    Itàlia és bona cuina: bona pasta, de mil maneres, bons gelats, excel.lents cafès. Conducció campi qui pugui.
    Ara penso en l´Italo Calvino, Erri de Luca…

    A Osona hi ha molta moguda amb l´Osonadecideix

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: