Fuerteventura (I): Arribem a l’illa

Temps enrere, quan Barajas no tenia la Terminal 4 i Iberia no s’escarnia tant amb la població catalana, podies volar per pun preu raonable de Barcelona a Fuerteventura en tres hores. Ara, això ja fa temps que s’ha acabat. Els catalans podem volar des de Girona fins a Lanzarote en una companyia de baix cost (és a dir, amb humiliacions i sobrecostos inclosos) o fer com hem fet nosaltres: passar per Madrid, pagar el doble, i d’allà, vaga encoberta de controladors mitjançant, arribar-nos fins a l’illa canària. Vuit hores de trajecte, tot plegat. Aquesta darrera ha estat la nostra opció. Mal fet però ja som aquí.

A Fuerteventura, són les 16.30 quan les dues parelles sortim de l’avió. Ens reben vint-i-cinc graus de temperatura i un aeroport realment preciós. A la zona d’arribades una munió de tour operadors cerquen en alemany els seus remats perduts. Finalment, arriba el nostre tio Pepe que ens conduirà durant prop de seixanta quilòmetres, al Sud, a Costa Calma, allà on ens espera l’únic, el darrer cotxe que a aquestes altures del Nadal encara no ha estat llogat a turistes. Segons el nostre amfitrió, propietari de la casa rural on ens allotgem, el 40% dels seus visitants són catalans. Ens explica sobre els 2 milions d’euros que Ryan Air els demana per continuar servint el vol de Girona a Lanzarote. Ens comenta la bogeria de la construcció a l’illa, els casos de corrupció i les malifetes urbanístiques. També que gairebé tota l’illa viu del turisme. 100.000 persones, de les quals un terç són estrangers ja establerts amb caràcter permanent, un 20% gallecs (sic) i la resta locals.

Tuineje, la nostra destinació final, és un poble sense altre al·licient que la seva tranquil·litat, una plaça empedrada, un supermercat, una benzinera i uns quants (pocs) bars que o estan tancats o no venen res de menjar. La casa Tamasite, on ens hi estem, guarda amb prou solvència el que a nosaltres ens semblen les característiques de la construcció illenca: blanca, d’un sol pis, murs gruixuts, forma de capsa de mistos i poques sortides a la llum solar, de la qual fugen com de diables. Fuerteventura, aparentment, etimològicament, no prové de fort militar si no de vent (ventura) fort. De fet, per a ments curioses, fa gràcia reconèixer en la parla local el mot “ventura” per referir-se al vent.

Descarreguem les maletes, intercanviem salutacions i agraïments amb els nostres amfitrions i anem fins a Tiscamanita, una població tres quilòmetres al Nord, més petita que la nostra però amb un parell de llocs on serveixen un sopar decent. Triem per Casa Luis i, un cop allà, triem uns quants plats. Circula el solomillo, l’amanida, el pop i el xai, tot acompanyat d’un pa deliciós, unes papes al mojo i una ració del, a partir d’ara sempre present, formatge de cabra. Quan tornem a la casa, ens posem a dormir amb la panxa plena i la seguretat de que digestivament parlant, aquella nit, com diria Segarra, la ballarem grassa. Gràcies a Déu la cosa no acaba així. Donem per inaugurades les nostres vacances.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: