Fuerteventura (II): Descompressió i passeig pel centre de l’illa

En jornades de descompressió com aquestes és imprescindible procedir a un lent aprenentatge sobre com relaxar-te i administrar el nou temps. Els llogarrencs, és evident, ja han nascut ensenyats en aquests menesters. Saben com passar l’estona, fer feina, fer-la petar o totes tres coses alhora. Per als barcelonautes, particularment per a alguns, aquestes coses volen temps. No se n’aprèn a desconnectar d’un dia per l’altre. Acostumats a la confusió dels temps de lleure i treball, les coses a fer s’amunteguen sobre les que has fet ja o les que fas en aquest moment. No és cosa fàcil, doncs, fer-nos al nou ritme insular.

En aquest estat de les coses, passem el matí de dues maneres ben civilitzades. Els mascles anant a comprar al supermercat, agafant el cotxe, posant-li benzina i visitant novament Tiscamanita per proveir-nos d’aliments diversos. Les dones dormint. Cap a quarts de dotze procedim a un esmorzar complet amb fotografia familiar inclosa. Sobre la taula no hi falta de res. La taronja espremuda fins que els canells dolen, el formatge de cabra, els bunyols de sucre, les magdalenes, el cafè, la infusió, el pa, el tomàquet, l’oli, el bonítol. Tot plegat un bodegó que, discutim, ben bé podria aparèixer penjat en altura al MACBA. Coses de l’art postmodern. De migdia fins les tres continua el relax. Jo armat de Paulina Buxareu en una gandula, a tocar de la piscina. La resta, fent cadascú el que vol.

Quan la gana apreta i l’hora comença a ser immoral fins i tot per a la gent del lloc, agafem el cotxe i enfilem per la carretera interior en direcció a l’antiga capital de l’illa, Betancúria, un poblet que deu el seu nom a un desaparegut visitant francès. Creuem Toto, travessem la interessant i tranquil·la Pájara i per la FV-30 fem via en ziga-zaga vorejant muntanyes altes, acostant-nos a penya-segats i en el meu cas dissimulant mals d’altura. L’illa de Fuerteventura, la més gran de les Afortunades (un cop més al parer dels locals), és una illa allargassada, de 100 quilòmetres de Nord a Sud i acabada en una punxa prima i ventosa que, sembla ser, per aquestes dates faria perillar el vidre del cotxe.

Camí de Betancúria, observem la vessant occidental de l’illa, ens aturem a fer fotografies en un dels miradors i estudiem com uns turistes alemanys alimenten la creixent munió d’esquirols salvatges atrets per la crida de menjar gratuït. A tocar d’un pal d’electricitat, per a la nostra sorpresa, veiem pasturar un dromedari petit. Som a l’Àfrica, cal no oblidar-ho. L’antiga capital, un cop arribats, se’ns mostra com un poblet d’estampeta. Amb les seves cases blanques, els seus jardinets ben cuidats, les seves botigues de souvenirs i els petits negocis de restauració amb les cartes en alemany. Cal dir que tots els cotxes de lloguer de l’illa es concentren aquí. A bars i restaurants, a les quatre, gairebé no hi queda gènero per servir. Dinem envoltats de guitarres espanyoles de mida sorprenent, passegem, fotografiem i continuem cap a la capital, la de debò, Puerto del Rosario.

Aquest és un poblet gran, vint mil habitants a tot estirar, amb les seves naus industrials amb venda directa, els seus petits polígons de serveis a la construcció, les seves cases anodines dels afores, amb foc de llenya en un carrer sense pavimentar i, a banda i banda, el pla i el buit. Puerto del Rosario, un cop passades les circumval·lacions pertinents, és una coseta petita i avorrideta, amb un centre històric desert i un paisatge comercial en vies de desertització. El centre comercial ha acabat amb tot. I és ben bé cert. Passegem per la plaça de la vila, tombem, girem camí del port i desencisats, anem finalment a veure gent. Efectivament, vista la concentració de vehicles al pàrquing, el centre comercial a aquestes hores del vespre és l’únic lloc de socialització que queda dempeus. Aquí hi és tothom. Comprem diaris, roba i potingues i tornem a casa nostre. De camí deixem enrere una altra ciutat principal, Antigua. Prescindible, sobretot de nit. Intentem menjar a Tuineje i finalment acabem fent mitja volta fins a Casa Luis, a Tiscamanita. Tonyina amb patates, una amanida i el ronmiel. Quaranta euros per quatre, beguda inclosa, sense IVA ni factura ni, ja posats, carta de preus. Demà serà un altre dia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: