Fuerteventura (IV): Posta de sol a Ajuy

Aquest divendres, primer dia de l’any, de fet, no existeix. Els primers dies de l’any, a Barcelona, acostumen a ser un arrossegar-se per casa sense res a fer, un passar l’estona avorrit sense interès. Quan som a l’estranger, el més comú dels casos, implica passejar sense rumb per entre carrers amb botigues tancades. Aquí a Fuerteventura, avui el cel està núvol i no convida a sortir a l’exterior. És clar que la casa Tamasite, on ens hi estem, ja és tota ella exterior, amb un petit pati per als àpats, bancs, gandules i demés; per tant la diferència entre quedar-nos a casa i sortir a efectes pràctics és petita. En conseqüència, em llevo d’hora, escric i, després de l’esmorzar comunitari, llegeixo.

L’atracció del dia, per al nostre grup de quatre, serà anar fins a la platja d’Ajuy a dinar. Així, novament enfilem amb el cotxe en direcció Oest. Travessem la a hores d’ara coneguda Pájara i baixem en direcció a la platja de ponent. Passem per valls que recorden Hebron, Cisjordània o el Gólgota i arribem per fi a destinació. Ajuy és un poble de vuitanta ànimes que, aquest dia, reuneix al voltant de trenta vehicles amb la seva corresponent càrrega de visitants. Hi ha quatre restaurants per escollir. Un tancat, l’altre que només ofereix un poc interessant pica-pica, un tercer que reuneix la gent del poble i que recorda més aviat un casino de tercera, i finalment el local escollit, de grandària respectable i una línia de balcó-terrassa que es projecta sobre l’edifici del front. Toca fer parrillada de peix i amanida. Com ha fet mala mar aquests darrers dies només hi ha peix d’altura. Tot i així, es tracta d’un peix deliciós, bellament presentat i que per a en Joan de Déu recorda per la forma els peixos abissals de 20.000 llegües de viatge submarí.

Si acabem de dinar a tres quarts de cinc, això vol dir que ens queda poc més d’una hora per veure la posta de sol a la teteria del poble. La platja d’Ajuy m’evoca el que deuria ser la Costa Brava abans de l’explosió turística dels seixanta. Unes poques cases, un carrer que baixa al mar i torna a pujar, els esmentats restaurants i poca cosa més. Això sí, darrera seu una platja de sorra negra que s’obre com un parèntesi entre imponents parets de pedra que s’ofereixen valentament contra les rabioses onades. A l’hora en punt, pugem a la teteria i observem l’espectacle de la posta de sol. El seu propietari em diu que ell és descendent d’una família que porta 450 anys sense moure’s de l’illa, resistint sequeres (tradicionalment la principal font d’emigració) i temptacions de marxar. La vida a Ajuy és tranquil·la i ell s’hi troba bé. Al vespre, un cop ja a casa, treballem una mica, acabem les lectures pendents, sopem i juguem a cartes entre els efluvis del ronmiel local.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: