La Graciosa (I): l’illa

D’aquí a ben poc donarem per tancat aquest bloc. Potser no de manera definitiva, però sí de manera efectiva. Hi penjaré posts però ho faré molt de tant en tant. Aquest fet no es produirà per manca de ganes. Sí per manca de temps. D’aquí a poc més d’un mes (toco fusta i ferro, alhora) arribaran a la nostra vida dos éssers vius que, des de llavors, estan cridats a capgirar la meva escala de valors i de prioritats i de minoritzar el meu temps lliure fins, molt probablement, eliminar l’adjectiu i deixar el nom pelat.

Per això mateix m’he embarcat en el que molt probablement serà el darrer viatge en solitari en molt de temps. Una espina que em quedava clavada des de Cap d’Any, quan de Lanzarote estant somiava agafar el ferry i creuar d’una illa a l’altre. Això mateix és el que finalment vaig fer ahir. Dimecres per la tarda fèiem una nova ecografia, exploràvem un nou full de resultats i ens sotmetíem a una visita mèdica més. Vençuts els darrers temors, alterats els inicials dubtes, feia un parell de trucades i confirmava l’allotjament a la vuitena de les illes Afortunades.

Dimarts volava cap a Santiago de Compostela, dimecres tornava a dinar a Barcelona i dijous al matí en un esplendorós i vol directe enfilava cap a l’aeroport de Lanzarote. Un taxi fins a la central de guaguas d’Arrecife i arribava amb prou temps per agafar el darrer autobús de línia fins a Òrzola, en el límit septentrional de l’illa. Un ferry i en un salt ja era a la tan somiada destinació. Val a dir que l’arribada no va ser tal i com l’havia pensada. Massa dies amunt i avall. Massa nits mal dormides i pitjor descansades i un trajecte, taxi, avió, autobús i vaixell, que posaven en evidència la manca de fondo físic.

Sí que vaig seguir amb atenció el procés de llevar amarres, el vorejar de Lanzarote, el resseguir de l’imponent serra de Famara i la progressiva obertura del bot cap als dos nuclis habitats de La Graciosa. Pedro Barba, primer i Caleta de Sebo, la capital i destinació, després. Tanmateix el cansament feia que notés el vent fred, el soroll dels ciclistes, el deix barroer dels mariners…

Poques paraules amb el venedor d’allotjaments, un home de cinquanta anys amb cara, barba i ulleres de nou ric. No m’escolta i miro no escoltar-lo massa jo a ell. Els carrers sense empedrar, el vent a la cara i la sorra a la roba. La zona Sud de la capital, ja ho diu la guia, és un conjunt de cases emblanquinades, tirant a modestes, que recorden el seu ús temporal. Majoritàriament estan tancades, tot i que gairbé ja som a les portes de la nova temporada turística. La guia també parla de les construccions, a mig fer algunes, altres abandonades. No diu res dels contenidors enduts pel vent. Tampoc dels land-rover espatllats pel sol.

Tot plegat, en el meu estat psicofísic, avaluo amb cautela a què s’assembla més aquesta petita població de menys de mil habitants. Després de rumiar-hi em decideixo per un terme mig entre Sant Francesc de Formentera i la Franja de Gaza. Sopo quan no són ni les set hora local, a una taverna del port. El vi blanc, dolç i afruitat fa que m’oblidi de la classe de batucada que les hosts de joves locals plantegen a la cala petita.

Torno a casa amb una despesa alimentària per cas d’urgència i mandrejo cansat davant del televisor. L’apartament, un petit saló menjador amb cuina americana, un lavabo amb banyera i un dormitori, em recorda en senzillesa i foscor (en aquestes illes, ho tinc observat, odien el sol) una vella casa de turisme de rural d’Alins. Això va ser ara fa nou anys. Vaig a dormir a les onze. I dormo bé.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: