9-M: Perquè no podem votar Zapatero

Diuen els que en saben que de la política al futbol no hi ha pas tanta distància: qui és el Barça no deixa de ser-ho d’un dia per a l’altre. A Catalunya, per bé que qui vota el PP difícilment acaba votant ERC, no succeeix el mateix amb la fidelitat de vot entre PSC, IC o, posem per cas, ERC. Tampoc entre els que oscil·len entre l’abstenció, el vot en blanc i un vot suposadament útil, cap a una opció o l’altre. Continua llegint

Anuncis

9-M: Perquè votar contra el PP

Ara, mentre els candidats espanyols dels dos partits principals s’exhibeixen davant uns televidents que es creuen viure en un sistema bipartidista, se m’acudeixen unes quantes raons per anar a votar. La primera: perquè certament, com diuen els mitjans conservadors, els populars ja fa quatre anys que tenen el seu electorat mobilitzat. S’ha passat quatre anys manifestant-se per la unitat d’Espanya, contra l’avortament, contra l’assignatura d’ètica ciutadana, a favor dels bisbes, pel transvasament de l’aigua o contra el retorn (per llei) dels papers de Salamanca. Continua llegint

9-M: CiU descol·locada

No es deu només al debat d’abans-d’ahir tot i que també n’evidencia les causes. Ho deia ahir un dels directors de diari que apareixien a la versió catalana dels 59 segons: CiU té greus problemes per obrir pas al seu missatge en els mitjans de comunicació. Estem tan preocupats de saber si ens quedarem amb el mal o anirem a pitjor que la resta (CiU, ERC, IC) queda aparcada fins després de les eleccions. Continua llegint

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés. Continua llegint

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista. Continua llegint

9-M: El paper(ot) de Maragall

La notícia del dia no sé si ha és la senyora Dolors Nadal justificant el menyspreu lingüístic cap a Catalunya o la reacció dels socialistes amenaçant amb exigir l’autofinançament als bisbes que tant es lamenten. Sigui com sigui, anticatalanisme de debò o anticlericalisme de mentides pal·lideixen davant l’amenaça mai del tot consumada del President Maragall de votar en blanc.

I és que molt va patir aquest home amb el seu ex-partit. Mentre va ser l’autoproclamat líder de la facció catalanista en aquella tramoia d’espanyolisme feta a còpia d’acumular càrrecs locals, Maragall va anar fent la viu-viu. Així va sortir-se amb la seva amb els Jocs Olímpics, El Fòrum del 2004, la presidència de la Generalitat o l’Estatut(et) retalladet. Però quan de debò li van cridar l’alto, quan des de Madrid el van rebolcar primer i després defenestrar, la broma es va acabar. Continua llegint

9-M: El paper dels bisbes

Ningú pot estranyar-se. Espanya representava i representa l’avantguarda de la Contrarreforma. Al segle XVI la batalla fou contra el protestantisme. Cinc segles més tard, l’enemic a vèncer és l’inaturable laïcisme. I Espanya, ho vulguin o no els espanyols, torna a ser el camp de batalla perquè algú ha decidit que així ho sigui. Els bisbes espanyols, veritable neocòrtex de l’immobilisme hispà, pretenen carregar contra qualsevol mostra de modernitat. Sigui la que es deriva de dotar de carta de legalitat el matrimoni homosexual, el dret a l’avortament, o a una educació laïca però en valors. Continua llegint