Sala-Martín, ReHola i Sostres

Hi ha tres individus que em tenen el cor robat, tot i que no en el sentit tradicional sinó precisament en el sentit contrari. Individus que em generen un malestar clar, inconfusible i que m’obliga a passar la fulla del diari, canviar d’emissora o apagar la tele. No puc fer-hi més. Diuen els que en saben que quan veiem en els altres defectes que nosaltres tenim i no acceptem ens tornem bèsties irracionals. Be, doncs, en el meu  cas tenen raó.

El primer. Xavier Sala-Martín. Un economista brillant, un polemista enginyós, un provocador desacomplexat. Un esteta qüestionable i un ideòleg social  perillós. De les seves frases cèlebres la meva memòria n’ha guardat: “mai acceptaria el càrrec de Conseller d’Economia, seria perdre diners”, “la crisi financera no es traduirà a l’economia real” i “hem de deixar caure bancs i marques d’automòbil”. Nacionalista generós, economista clarivident i socialment autista. Tot en un. Continua llegint

Tirant Lo Blanc al Romea

L’altre dia, gràcies al Tr3sC, vàrem poder disposar de dues entrades a 12€ la peça en segon anfiteatre gairebé sense visió. Era un diumenge dels que es dina tard i la digestió t’agafa ben avançada la tarda. En aquestes circumstàncies, de relativa somnolència i comoditat sota mínims, fer front a una peça complexa, d’aparent fidelitat al text medieval i amb una posada en escena xocant no és una empresa fàcil del tot.

El fet és que l’obra de Calixto Bieito ens mostra amb mirada actual els amors de Tirant i Carmesina, les intrigues amoroses de Plaer de ma vida o de l’emperadriu de Constantinopla. També les desventures de Tirant al Magrib convertint infidels, la separació de la seva estimada, la lluita i la derrota, o la fidelitat del patge cap el seu senyor. Continua llegint