De congrés a Andorra

Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una habitació gran com dos menjadors meus i m’escarxofo al llit abans no arribi l’hora del sopar de recepció. L’atenció és fabulosa, la correcció exquisida, les tapes passables i la conversa amb un anglès dedicat professionalment a aplicar els seus coneixements sobre els mercats de futurs en l’intercanvi de CO2 interessant. A l’endemà tindré més oportunitats de conèixer sobre els seus projectes ja que compartim taula en una de les sessions del Congrés. Continua llegint

Anuncis

Cap a Andorra

Demà a la tarda marxo cap a Andorra. Em vénen a buscar en un taxi, individual o compartit, i em transporten cap a les valls del País dels Pirineus.  Si a Barcelona ja començo a passar fred (avui he trobat pantalons d’hivern al meu guardaroba) a la muntanya el fred que s’espera no sé si l’hauré viscut mai: entre 4 i -6ºC i una temperatura ambient de fins a -13ºC. Bé, de fet hauria de dir que ni el viuré ni m’esperarà perquè no crec que arribi a moure’m de l’hotel. Continua llegint

El noi i la noia

No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres. Continua llegint

Reflexions radiofòniques

Els oïdors radiofònics catalans tenim un problema. De fet més d’un. Quan va marxar en Bassas, orfes com estàvem d’opinió professional i rigorosa, vam abraçar Neus Bonet. Poc va durar la cosa. Ja hem deixat escrit la profunda decepció que ens va causar el seu ritme d’enterramorts, la manca d’empenta i aquest nou caire funcionarial i mesell del programa. Dos símptomes només: a) si us fixeu ara Catalunya Ràdio ha passat a ser la ràdio que Fem entre tots (senyal que no la fa ningú); i b) algú ha tingut notícia de l’audiència del programa? Ningú ens ho podria dir? No va sent ja l’hora? Continua llegint

Buenos Aires, dia 2. Els col·legues

Primer sopar amb cara i ulls a Buenos Aires. L’avinguda Corrientes és un pol d’atracció no només d’espectacles teatrals i cinemes sinó, més interessant encara, de restaurants de tota mena de preus i de llibreries de nou i de vell que, conten, fins uns anys enrere no tancaven per la nit. La meva primera trobada amb els col·legues dóna lloc a un grup prou heterogeni de nacionalitats i carreres. Un xilè que supera la seixantena i que gasta un humor britànic excel·lent; un veneçolà que acaba de ser avi per segona vegada i gasta un antichavisme fet a còpia d’experiència directa; un peruà petit, morè i educat a Deusto a l’època de la Transició que explica unes experiències de política social que fan feredat i, servidor a banda, la coordinadora de la trobada, una veneçolana que es mira el continent des de l’ONU, a Nova York. Continua llegint

Reflexions en un vol a Buenos Aires

Ser hostessa de vol està entre les professions més sobrevalorades de la nostra societat. Finalment no deixen de ser sofertes cambreres, especialitzades en moure’s en espais estrets i amb l’obligació de somriure cada cinc minuts.

Els espanyols tenen una tendència natural a oferir “vino español” en comptes de vi blanc o vi negre. On s’és vist? Recorda la imatge dels empresaris madrilenys de blazer blau marí, corbata llampant, i camisa blanca que mostra els punys d’or per fora Continua llegint

La imatge i l’essència

Fa uns anys va sortir un llibre anomenat Impostures intel·lectuals. Me’l va recomanar, si no m’equivoco, un antic professor meu de filosofia analítica, aquests que es dediquen a dir l’abast d’allò que pot ser dit, la construcció de la raó, la generació de la veritat i, en definitiva, com la caguem quan parlem pretenguem o no ser acurats en el que diem. El fet és que tot això em ve al cap mentre reflexiono sobre un altre gran llibre que tinc entre mans i devoro amb rapidesa: Abans del sis d’octubre. El dietari del periodista, jurista i polític Amadeu Hurtado, gran amic d’Eugeni Xammar i del qual Quaderns Crema acaba de reeditar-ne (amb força èxit si mirem els índexs de venda) l’obra. Continua llegint