“Cataluña-Espanya” (2009)

Heus ací, diuen, la versió catalana de la reconeguda La pelota vasca, el documental sobre la realitat social i política d’Euskadi que va arrossegar tantes controvèrsies com elogis.  La realitat, però, és una altra. El documental d’Isona Passola no té res a veure amb el film de Julio Medem. Vegem-ne les diferències:

– En primer lloc, aquest no és un film sobre les dues Catalunyes. En el documental, a banda d’alguns espanyols de l’òrbita filosocialista, només en surt una de Catalunya. Una única que uneix Tremosa, López Tena fins a Rubert de Ventós, passant per Germà Bel o Borja de Riquer. A l’altra banda, un català de la FAES i dos de Ciutadans. Aquests darrers amb un nivell discursiu, què voleu, més aviat poc elaborat. Continua llegint

Anuncis

Revolutionary Road com a excusa

Un bon post podria començar amb un: tinc trenta-vuit anys, no tinc fills ni casa pròpia. La casa on visc és dels meus pares de la mateixa manera que abans ho va ser dels meus avis i abans dels meus besavis. A la vida, fins el moment, he fet el que he pogut. Quan vull intimar amb els alumnes, en començar el curs, sempre dic que als trenta anys no sabia què volia ser quan fos gran. A aquella tendra edat vaig passar un any i mig estudiant ciències humanes i socials per decidir el meu futur.

Dit això, també he de reconèixer qui si d’una cosa estic orgullós a la vida és el d’haver fet dos cops de timó. Un, als 28, quan vaig engegar la feina protofuncionarial que va evitar que em convertís en una planta. Dues, quan vaig prendre’m l’esmentat any i mig per pesar figues i conèixer-me a mi mateix. Vaig tenir sort: vaig arribar a algun lloc. També vaig generar una pràctica de vida lleugera d’equipatge, pocs béns materials i uns quants d’espirituals. He après que la vida és un exercici d’autoconeixement i d’automodelament. Ben bé com un escultor. Continua llegint

The reader (2008)

Hi ha pel·lícules que deixen una empremta. Ho he tret d’alguna banda: hi ha moments, en el cinema, en la literatura, que sents que el director o l’autor exposa un sentiment, una sensació que t’interpel·la, que s’adreça a tu i lliga amb un moment passat, amb un sentiment viscut o una reflexió feta. The reader abraça molts dels elements que componen una tragèdia ben feta. La solitud de l’home, la incomprensió, la necessitat de ser estimat i correspost i, per damunt de tot, la impossibilitat de sobreposar-nos a un destí implacable i que no sempre hem escollit. Continua llegint

Miterrand, el passetjant del Camp de Mart (2005)

L’altre dia van fer la tele aquesta pel·lícula sobre els darrers dies de Miterrand. Som a l’any 1995, el president francès te la fi a prop. La fi dels seus dies com  president i la fi de la seva vida assetjada per un dolorós càncer. És en aquests darrers mesos que el president decideix incorporar com una ombra seva a un jove periodista al qual vol explicar-li la seva vida, llegar-li la seva biografia. I la pel·licula és aquest passeig dels dos personatges. L’un desconfiat, erudit, intel·lectualment pretenciós i ideològicament situat cada cop més a l’esquerra. L’altre innocent, enlluernat per la possibilitat que la fortuna li ofereix i fill de l’arquetipus de bon periodista, massa inquisitiu. Continua llegint

Il Divo (2008)

Inicis dels noranta, el primer ministre Giulio Andreotti reuneix el seu gabinet moments abans de presentar el que serà el seu setè govern de la República. Entre els seus acòlits desfilen per la seu de govern un bisbe, un director de diari, el cirujà esdevingut ministre d’economia i una colla de polítics de baixa estofa acompanyats de secretàries estupendes.

L’art de fer política a Itàlia, l’art de de romandre mentre els altres passen, per a Giulio és una barreja d’austeritat, bona memòria, intel·ligència implacable i impassibilitat deshumanitzada. Un Andreotti hieràtic que apareix com una combinació de Cal·lígula, Dant, Calví i Nixon. Tot interpretat per un genial, meravellós, fascinant Toni Servillo (premi del cinema europeu 2008 com a millor autor) que ja vàrem veure a la interessant Gomorra i a l’esplèndida Le conseguenze dell amore. Continua llegint

El noi i la noia

No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres. Continua llegint

L’ull de l’agulla

Normalment no acostumo a posar la tele a les set de la tarda. Tampoc és que l’encengui gaire més tard. La meva ració televisiva es concentra en els Telenotícies i algun programa de l’equip del Toni Soler. Per la resta tiro de gravacions i ara, de tant en tant, poso sèries en DVD. El cas és que l’altre dia, cap a les set, vaig agafar començada L’ull de l’agulla, una pel·lícula de l’any 1981 que ja em va entusiasmar en el seu dia per l’argument i la interpretació. L’argument no pot ser més típic ni més tòpic, ja que segueix el llibre del conegut autor de best-seller Ken Follet. Continua llegint