Sobrereacció al Camp Nou

Ahir va succeir un fet curiós, sorprenent i certament estrany. Corria el minut 80 de la segona part al Camp Nou. Un Barça desconegut format per noms totalment inaudits corria amunt i avall fent veure que volia remuntar un 0-1 contra un dèbil, molt dèbil Osasuna. Llavors ve l’incident. Un arbitre dolent expulsa un defensa barcelonista per una entrada dubtosa. A partir d’aquí assistim el meu germà, jo i un amic danès a una espectacular sobrereacció del públic. La gent, com de manera potser massa fàcil acostuma a fer sempre que succeix un fet similar, treu mocadors . Després ve la xiulada i novament els mocadors… fins al final del partit. Aquest serà el record que els socis ens endurem d’aquest darrer partit de la temporada. Continua llegint

“Humillado el himno nacional”

Se sabia, s’esperava i efectivament es va produir. Una part important, importantíssima (“majoritària” segons TV3) de les aficions que es van trobar ahir a Mestalla van xiular l’himne espanyol. Què s’esperaven? Els bascos tenen moltes coses per agrair a aquest himne: la dispersió de presos, la  il·legalització de les aspiracions polítiques del 10% del seu electorat, l’aliança ideològicament contranatura que ha donat el poder a un Lehendakari que no parla basc i als fills dels qui anaven matant abertzales per les cafeteries… Continua llegint

Ramon Tremosa al Via Fora de Sants

El passat dimarts, entre partit del Barça i partit del Barça, assistim a la xerrada (conferència, en el seu cas) de Ramon Tremosa. En Tremosa és actualment un dels grans teòrics de les infraestructures i la logística a casa nostra, a banda d’un nacionalista convençut. Per això, sembla ser, n’Artur Mas decidí que ell havia de ser el candidat de CDC a les eleccions europees. Certament un home amb més empenta i més embranzida que no pas el pedant i ideològicament ambidextre (vegeu-lo ara) nét d’en Cambó. Continua llegint

Seré un independentista de dretes?

L’espectacle que ha fet Esquerra en nom de la democràcia interna és lamentable. Com ho és també l’article de Ridao en que defensa la legitimitat del lideratge de Puigcercós. Lamentable perquè la cosa no va per aquí. La cosa té més aviat a veure amb l’article que el convergent Barbeta publicava ara fa uns dies a La Vanguardia: Esquerra és un partit que a hores d’ara només convenç als que seuen a la menjadora i als seus familiars directes. Fins a grau dos, no va més enllà. La resta n’estem força decebuts. Més encara si parem atenció a les paraules de Carod-Rovira dient que del govern no els traurà ningú. En això ha quedat reduït el partit de Macià i Companys. Què en dirien els Presidents de tot plegat? Continua llegint

“Cataluña-Espanya” (2009)

Heus ací, diuen, la versió catalana de la reconeguda La pelota vasca, el documental sobre la realitat social i política d’Euskadi que va arrossegar tantes controvèrsies com elogis.  La realitat, però, és una altra. El documental d’Isona Passola no té res a veure amb el film de Julio Medem. Vegem-ne les diferències:

– En primer lloc, aquest no és un film sobre les dues Catalunyes. En el documental, a banda d’alguns espanyols de l’òrbita filosocialista, només en surt una de Catalunya. Una única que uneix Tremosa, López Tena fins a Rubert de Ventós, passant per Germà Bel o Borja de Riquer. A l’altra banda, un català de la FAES i dos de Ciutadans. Aquests darrers amb un nivell discursiu, què voleu, més aviat poc elaborat. Continua llegint

Castració química a l’Estatut

El passat diumenge Toni Soler es referia al balanç d’aquest Segon Tripartit. El resultat global no és zero, és menys que zero, deia. El dilluns, la periodista espanyola Victoria Prego ja anticipava el que li succeirà a l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. El títol no pot ser més explícit: “Castración Química“. Qui el vulgui llegir que el llegeixi. L’essència: el debat en el si del Tribunal Constitucional ja fa molts mesos que s’ha acabat, el problema és com dir el que no es pot dir (que el seguen), quan dir-ho i en quin context. Perquè ens entenguem, quan farà menys mal. En recomano vivament la lectura. Continua llegint

Es pot ser presidenta del Parlament basc sense saber euskera?

Doncs sí. Aquest és el perfil de la nova presidenta. Educada en un col·legi de l’Opus Dei, mare de quatre fills i sense saber parlar l’idioma del país que ara representa. Com pot ser això? Esmentem dos motius. El primer: el cultural. Els espanyols (siguin del PP o del PSOE) sempre s’han pixat en el bilingüísme. El bilingüísme està molt bé per als qui parlen les llengües no castellanes, per fer articles de premsa glosant la llibertat d’elecció i la defensa de la unitat i el respecte a la diferència. Dit això, per als nous amos de la Cambra basca, l’euskera no serveix per res. Algú podria dir-me quina mena de respecte per la llengua pot demostrar un Parlament quan la màxima representant de la institució és incapaç de comprendre el que li diu un parlamentari euskaldun? És això possible? Bé, sembla que sí. Continua llegint

El Tripartit contra tots

Tal i com estan les coses aquest Tripartit no hauria de durar ni un dia més. Avui apareixia en un article de Barbeta a La Vanguardia la tesi que faig meva. En síntesi i complementant la idea del periodista, a Catalunya, ni hi ha política social, ni n’hi ha de nacional, ni hi ha els diners ni la capacitat per fer una cosa o l’altre. L’única cosa que hi ha és el que pervertint les paraules de Nietzsche en diríem voluntat de poder. Millor dit, de cadira de govern.

A Madrid, el govern de ZP es troba més sol que la una. Sense aliats, vergonya ni capacitat de generar la més mínima confiança. Ni per resoldre la seva solitud politica ni per resoldre, què dir, la crisi. La meva opinió és que si no han remodelat encara el govern (i és qüestió de temps) és perquè la crisi els propers mesos serà tan greu (bancs i caixes fussionats o salvats; atur a 4M, 4,5M i fins a 5M de persones) que no es tracta de cremar cartuxos abans que no arribi l’anunciada debacle. I en aquesta tesitura, la situació només es resol fent una cosa: oferint-li a Catalunya el finançament o, principalment (i és mes econòmic), donant-li a CiU unes eleccions anticipades. Continua llegint

Si és veritat que…

… Zapatero pensa despatxar “el problema catalán” amb 1.400 milions d’euros, es despatxarà alguna cosa més que el problema del finançament. Es despatxarà el Tripartit, els governs d’esquerres a la Generalitat i qualsevol lectura possibilista de les relacions de Catalunya amb Espanya. La situacio és greu, molt greu. El que el passat 31 d’agost, quan teòricament expirava el termini de dos anys per pactar el finançament, no va poder ser per falta de temps, ara no pot ser perquè no hi ha diners a caixa. Espanya menteix, Espanya incompleix. Continua llegint

Els Deumil a Brussel·les

Crec que hem contribuït una mica a la història d’aquest país. Ahir, a les 5 del matí, ens aplegàvem a El Prat el centenar d’independentistes que omplíem el xàrter de l’organització.  Poc abans de les onze, a prop de l’estació de Brussel·les Nord començava la primera manifestació del nacionalisme català del segle XXI: el segle d’internet i l’espai únic europeu. La composició de la marxa (3.000? 5.000? tant hi fa) era força interessant. Una vintena d’autocars, el nostre xàrter, els vols de Vueling, de Brussels Airlines, de Ryanair. Continua llegint

La manifestació dels 10.000. Dia -1

D’aquí a vuit hores un taxi em portarà a l’aerport i d’allà un avió fins a Brussel·les. Segon vol en una setmana cap a la capital comunitària i espero poder explicar aviat tant un com l’altre. El vol del dilluns va ser per anar a veure ni mes ni menys que l’OTAN. Ja en parlaré. El vol de demà és el que haurà d’aplegar 3.000, 4.000, 10.000 catalans en la primera manifestació independentista que mai els catalans hem fet a Brussel·les. El món canvia, i aquesta manifestació parteix de dues novetats importants: la primera, la forma de convocar-nos, per internet; la segona: la destinació, la capital d’Europa. Sens dubte una nova fita del nacionalisme català. Farem història. Continua llegint

Montilla veu “condicions”

Aquest món de la política catalana cal veure’l per creure-te’l. Avui, en plena compareixença de Montilla al Parlament va i es despenja amb aquestes declaracions: després de les eleccions basques i gallegues, les condicions per aconseguir el finançament (repetim-ho: perquè la llei es compleixi)  són millors que abans. Què ha passat pel mig? Doncs que el PSG ha perdut les eleccions mentre que el PSE les ha guanyades. Entenguem-nos: que el PSOE ha perdut els seus dos aliats de Galeusca que tenia, PNB i BNG, i que ara necessita a CiU. Continua llegint

Eleccions autonòmiques: més espanyolisme al canto

Ho deia el lider del PP Basc i es cert: el PP decidirà. I és cert. Al Pais Basc i a Galícia.  L’espanyolisme avança també en les altres comunitats dites històriques. Per sorpresa de molts, també d’un servidor, l’alta participació a Galícia no ha perjudicat als fills politics de Fraga. Tot el contrari: els ha propulsat. La mediatització en clau espanyola, el fanstasma de la crisi i el tema lingüístic (pobrets!) han acompanyat els errors del Bipartit. Errors que en la distància recorden els del primer govern d’Antich a les Illes: desavinences internes, feblesa de to i obra política que no convenç ni als convençuts. Continua llegint

El caràcter dels catalans

Aquest matí sentia per la ràdio a Vicent Sanchís. L’exdirector de l’Avui és un orador que quan parla es mostra segur, sap expressar-se i tot sovint convenç. A sobre és un nacionalista convençut i té una característica poc comuna entre els que professen ser-ho: és valencià. El nacionalisme des de València té un tret fonamental: és més valent, més desacomplexat. Probablement perquè el clima i la terra forgen una forma de ser. També perquè ells ens porten vint o trenta anys per davant en degradació lingüística i cultural. Continua llegint

ERC, doneu-li el govern a Mas

Veure a Puigcercós amenaçar amb la renegociació del Pacte d’Entesa dóna tocs d’un patetisme important a aquest Segon Tripartit. Res de bo s’entreveia el dia que aquest lamentable President nostre va ser posat al capdavant de l’invent. Res de bo presagiava una ERC incapaç de fer complir l’Estatut, ara fa sis mesos, incapaç d’aconseguir res més que una plantada de la Generalitat davant les engrunes del govern central en matèria de finançament. Un Tripartit que, ves per on, el PSOE no vol i que preferiria lliurar a CiU a canvi del seu suport al Congrés. Continua llegint