Berlín (II): la ciutat imperial

Si Pla va descriure Bilbao sense baixar del taxi, certament jo puc fer tres paràgrafs sense pràcticament deixar l’autobús turístic. A quarts d’onze ja començàvem el nostre periple, amb els auriculars enfundant les orelles i recorrent la K’damm, la zona de les ambaixades de Tiergartenstrasse. Travessant també l’antiga zona de divisió entre est i oest on, des que van llevar el mur, han començat a edificar com a bojos, i passant pel famós Checkpoint Charlie. Poc després fem la primera aturada, a la Gendarmenmarkt. Continua llegint

Berlín (I): El primer dia

Arribem a l’aeroport de Tegel passada l’una del migdia i sense cap contratemps important. Un fet aquest que, a la llum de les darreres experiències, gairebé mereixeria un post per ell mateix. L’hotel on reposarem de la dura lluita del turista rep per nom Hollywood Media Hotel, i es troba situat a la comercialíssima Kürfurstendamm, al barri burgès de Charlottenburg. Un hotel, com és obvi, dedicat al cinema; que a Los Ángeles em faria riure i a Berlín em sembla més que correcte. Els meus pares tenen l’habitació Els deu manaments; nosaltres dormirem a Esmorzar a can Tiffany. Continua llegint

Conversa amb una nordbasca

El passat dimecres al vespre ens trobem a ca n’Ine una representació d’aquesta Barcelona cosmopolita que s’aixeca al voltant nostre, inunda les platges de la Barceloneta i per a la qual s’està contruint aquesta aberració turística coneguda per Edifici Vela. Al voltant de la taula, dues peruanes, un mexicà-espanyol fan de Bolaño, una basca francesa de Bayona, una altra francesa amb doble nacionalitat francoamericana fascinada amb el seu postdoc a la nostra ciutat i un català, jo. Per cert, darrerament em comença a fer gràcia quan després de dir d’on sóc em responen: ah, tu ets d’aquí? Continua llegint

Un tros de passat

Allà hi érem tots dos. Asseguts en el seu Ford Fiesta verd platejat. Millor dit, ajaguts. Amb el seient abatut fins al límit que la decència i la urbanitat permetien. Aparcats al bell mig del carrer, sobre la vorera de la Diagonal, a tocar del Princesa Sofia. Una època, no fa ni vint anys, en la que un guàrdia urbà que passés pel costat del vehicle et deixava en pau i seguia caminant mentre pensava en les seves coses. I allà hi érem nosaltres, poc abans de la mitjanit. Concentrats en la tercera finestra, penúltim pis de l’ala més occidental, la que s’obria al carrer. Esperant que passés alguna cosa, que algú encengués el llum o es correguessin les cortines. Passàvem l’estona, els minuts i les hores, imaginant quefers insubstancials, lectures atentes, passejos o corredisses. Aquesta era, crèiem, la vida habitual d’una noia mallorquina en una residència d’estudiants. Continua llegint