Sud-àfrica (VIII): De Montagu al Swartberg Pass

Swartberg Pass

Sortim de Montagu a les deu en punt. Tal i com la guia anunciava el camí que se’ns obre davant dels ulls és preciós, escènic. El cotxe recorre quilòmetres i quilòmetres entre dues llargues serralades de muntanyes, ara acostant-se a una, ara a l’altra. En la carretera els cotxes que segueixen la nostra direcció són pocs, anem gairebé sols i això ens permet gaudir de la bellesa del paisatge, de les vinyes de nom neerlandès amb bandera sud-africana i alguna ocasional britànica o holandesa. A mig camí, a Calitzdorp, fem una aturada per dinar una de les especialitats locals. Som ara en terra d’estruços, importats de la zona sahariana temps enrere i actualment multiplicats en aquestes terres per aprofitar-ne la carn, les plomes i el cuir. No és d’estranyar doncs que dinem una amanida i una hamburguesa, les dues fetes amb carn d’estruç. Continua llegint

Sud-àfrica (VII): Ruta 62, francesos i afrikaaners

Ruta 62

Dimecres 23 donem el tret de sortida cap als Winelands, la comercialment coneguda com a ruta de vinyes més llarga del món. Abans d’arrencar ja m’imagino a mi mateix de protagonista de la pel·lícula Entre Copas, essent arrossegat d’una banda a l’altra entre tasts de vi i finalment, absolutament begut, essent dipositat a casa. El tret de sortida de Ciutat del Cap, que havia de ser a les nou del matí, s’endarrereix fins a les dotze degut a una sèrie de malentesos i incompetències. Al migdia, finalment, ja tenim el Toyota Yaris aparcat davant de l’edifici del Mutual Heights. Uns primers moment de dubte en que el perill de la conducció per l’esquerra es veu sobrepassat per les incògnites del canvi de marxes automàtic i ja som a l’autopista rumb cap a l’est. Continua llegint

Sud-àfrica (VI): Ciutat del Cap (i adéu)

Els dos darrers dies a aquesta mítica capital colonial els dediquem a voltar i passar fred. Malgrat les previsions anuncien temperatures entre deu i divuit graus, quan el sol desapareix i la boira llisca per entre les muntanyes, el fred és humid i traspassa la poca roba d’hivern que portem. Anem a passejar un cop més per Long Street, a veure llibreries de vell i antiquaris de preu regalat. Després enfilem cap el Company’s Garden i entrem en alguns dels museus i edificis que l’envolten. L’aparentment insuls museu de Sud-àfrica es converteix en una sorpresa etnogràfica i zoològica. Juntament amb reproduccions de la vida de les comunitats locals negres es presenta en grandària natural la diversitat terrestre i sobretot marítima d’aquest país. Des de tonyines de tres metres, a peixos espasa de cinc fins a balenes de trenta. Descobrir la riquesa biològica submarina, digna de personatges com el capità Nemo o el capità Acab, sorprèn i transporta a altres indrets mítics. Continua llegint

Sud-àfrica (V): Ciutat del Cap

Aquest petit Manhattan de gent de pell fosca resulta tan interessant com corprenedor. Interessant perquè et recorda a cada pas el seu passat colonial, l’ascendència britànica i holandesa, visible en els edificis alts o les esglésies. Corprenedor des del moment en que la misèria i una certa sensació d’inseguretat s’apoderen de tu gràcies als paranoics esforços de la població blanca local amatent per conscienciar-te del perill invisible que t’envolta. Una recomanació encertada que sí posem en pràctica és la d’agafar el bus turístic (ruta vermella) per voltar una mica la ciutat. Si els dies de congrés m’allotjava al fabulós i cèntric Cape Sun, ara que estic en parella i ja no paga l’empresa m’allotjo en l’igualment cèntric, no tan fabulós però tres vegades més barat Mutual Heights Building, un bell edifici d’art Deco dels anys 30 ara convertit en moderns apartaments de sostre alt. Continua llegint

Sud-àfrica (IV): El Cap de Bona Esperança

A dues hores de carretera en direcció cap al Sud es troba el Parc Natural de Table Mountain i, dins seu, el famós cap de Bona Esperança. El mític punt geogràfic en el qual per segles i segles, gairebé fins els nostres dies, els vaixells d’una i altra banda empesos per les corrents del Pol Sud esclataven contra les roques en el seu intent de guanyar l’oceà Índic i tombar el punt més meridional del continent africà. De fet, mitologia a banda, val a dir que no és aquest l’indret més al sud de l’Àfrica, sinó el Cap Agulhas, un centenar de quilòmetres més cap a l’est.. Continua llegint

Sud-àfrica (III): Experiències d’un congrés internacional

En un congrés com aquest, qui té les de guanyar són bàsicament els anglosaxons. No es tracta d’un tema lingüístic, que també, sinó fonamentalment cultural. La gent, en els descansos, cafès i pauses realitzats en espais sense cadires per obligar a la socialització, de preferència es reuneix amb els seus. Qui són els seus? Doncs els de major afinitat cultural. Jo tinc una tendència òbvia cap a la catalanitat: amb mi, al congrés hi ha un altre català i un valencià catalanoparlant i cap espanyol. Després la simpatia va cap els llatins: peruans, brasilenys castellanoparlants i mexicans així com els sempre divertits italians. Tot i així, qui remena les cireres, atorga seus, publicacions i demés són els americans i britànics. Resta de Commonwealth, Índia i Oceania queden lluny. Continua llegint

Sud-africa (II): Congrés i socialització

En un post anterior ja vaig explicar com són aquestes trobades internacionals d’acadèmics i quina és la meva poc eficient manera d’entomar-les. Si alguna cosa puc dir és que aquest és el congrés més internacional al que mai hagi assistit: prop de cent cinquanta participants de tots els continents i trenta-cinc països presents (no el meu). Si em passen l’article a l’Avui, vull començar provocativament per assenyalar que la bondat del tema de les jornades, Global fairness, local integrity, es contraposa amb la presència racialment majoritària de blancs (prop del setanta per cent dels inscrits, resta orientals i africans no-blancs) mentre el 100% del servei de restauració està composat per gent de raça negra. Per altra banda, la majoria de l’atenció als participants són afrikaaners de raça blanca. Continua llegint

Sud-àfrica (I): una arribada accidentada

La calor enganxosa d’aquests dies a Barcelona ha ajudat a que dormís poc i malament. Sortides nocturnes, feines diverses acumulades i el desig de deixar a tothom content han fet que arribés a l’aeroport en un estat físic precari. Quantes nits puc passar dormint poc i rendint intel·lectualment d’una manera apreciable? No ho sé però cada cop em reconec més cansat i amb menys memòria. Sigui com sigui, a les 3.30 de la matinada de diumenge sóc al Prat com un sol home, fent cua davant el mostrador de KLM darrera d’un equip d’adolescents noruegues que vindrien de guanyar algun campionat. Continua llegint