A bord d’un vaixell de càrrega (IV): Cap a Casablanca

en-el-vaixell-501Em llevo a les sis en comptes de les set. El rellotge s’ha mogut una hora més enrere. Al menjador, esclar, no hi ha ningú. Faig temps, passejo per la coberta i a hora indicada, vaig a esmorzar. Aquí m’esperen els meus companys de viatge, una alegre i britànica parella de professors universitaris jubilats de la regió de Liverpool. Parlem a cor que vols i, arribat el moment, ens separem.

El dia, malgrat la fresca i un vent lleuger és magnífic. Estirat sobre la meva hamaca miro l’horitzó i gaudeixo d’estar envoltat completament pel mar. Quan me’n canso pujo a la sala de comandament i parlo amb l’oficial de guàrdia, aparentment encantat d’ensenyar tot l’equipament electrònic i encara més de poder-ho fer en italià. Excepte els oficials i els cuiners, italians, la resta de la tripulació són indis. Indis d’arreu de l’Índia, uns de Goa, altres del Punjab, cadascú parlant la seva llengua i, arribats el cas, parlant en anglès entre ells per entendre’s. Continua llegint

A bord d’un vaixell de càrrega (III): Embarquem!

en-el-vaixell-44Dissabte, 4 d’abril de 2009, annus Dei. Avui és el gran dia i com cal matar el temps com es pugui, procedim a empescar-nos activitats que ens facin més lleugera l’espera. Passades les deu, deixo la meva maleta a l’hotel i enfilo cap a l’estació d’autobusos que em durà fins a Vila Nogueira d’Azeitão, una aparent bellesa rural en mig de la zona de vinyes que envolta Setúbal. Tant aviat com hi arribo veig que l’estada ha de ser per força curta. Poca cosa a veure i cap indret idíl·lic en el qual pugui dedicar-me una estona a la lectura. Continua llegint

A bord d’un vaixell de càrrega (II): Setúbal

Setúbal és una vila de costa situada a uns cinquanta quilòmetres al Sud de Lisboa. Des d’aquí surt el meu vaixell i fins aquí és on he arribat avui des de Barcelona. Sortida del vol a les 8.00. Arribada a les 9.15 hora local. Autobús fins a l’estació d’Entre Rios i d’aquí en comboi fins a Setúbal. Tot plegat, a migdia ja era a l’habitació de l’hotel. Una cosa mona i barateta que podia fer perfectament el paper d’hostal des del qual el grumet espera el seu vaixell. Material més que suficient perquè un Joseph Conrad qualsevol comencés la seva novel·la de mariners. Continua llegint

A bord d’un vaixell de càrrega (I): els preparatius

Ja fa temps que em voltava pel cap.  Finalment vaig fer un cop de cap i m’hi vaig decidir. Avui, a poques hores de que surti l’avió que em durà cap el primer punt de sortida, tot són vacil·lacions i nervis. La seqüència sencera faria així: vaig assabentar-me que es pot fer la volta al món en un vaixell… de càrrega. No hi trobarem res del que té un creuer de passeig: ni nit del capità, ni camarot  exterior amb balcó ni comoditats diverses. Tampoc t’hi trobes els dos mil turistes fent cua per pescar una cadira a prop de la piscina. Per què? Doncs perquè en els vaixells de càrrega no hi ha res de tot això: ni comoditats, ni cambrers, ni gent, ni probablement res que s’assembli a un creuer de passeig. A tot estirar la mar serà la mateixa. Per la resta, resulta més car que l’anterior però també és notablement més glamurós. Continua llegint