“Love sick” (2006)

Love sick és una pel·lícula original. En primer lloc perquè ens arriba des de Romania. Allà on fa vint anys es passejava Ceaucescu al voltant del seu palau megalòman amb els seus Champs Elisees i tot. Avui en dia, a la llum de les imatges, Bucharest continua sent la ciutat decrèpita, postcomunista que alguns recordem. Tot i així, també és una ciutat on passen coses: la gent s’enamora, les parelles es fan i es desfan, també les del mateix sexe, i hi ha casos d’incest de conseqüències traumàtiques.

Això és el que la directora ens ha volgut explicar. La història de dues noies de poc més de vint anys, estudiants universitàries. Una ve d’un poble de Transilvània, l’altre d’una família acomodada de la capital. Dues noies que s’estimen, van a classe, consumeixen, parlen pel mòbil i fan vacances. Però també és aquesta una història d’amor a tres bandes, amb un germà gelós, egoista i manipulador i una germana que cita Chateaubriand per justificar què fa un amor sa i que el fa malaltís. Continua llegint

“En el valle de Elah” (2007)

Un militar retirat de l’exèrcit espera notícies del seu fill que acaba de tornar del front d’Iraq, on fa de soldat amb la 82 div. aerotransportada, una unitat d’elit. El fill, però, no dóna senyals de vida i el pare decideix anar al seu campament base a investigar. Efectivament, com tot sembla indicar, el seu fill ha desaparegut i el que deixa darrera seu sembla com a mínim inquietant: uns companys de batalló que afirmen haver sortit amb ell de festa uns dies enrere, un rebut de menjar ràpid i unes sospitoses gravacions d’escenes de combat. Continua llegint

“Juno” (2007)

Veure Juno ha estat, certament, tota una experiència. Aquesta és la història d’una espavilada i mordaç noia de setze anys que, coses de la vida, queda embarassada d’un company seu d’institut. Després del dubte inicial, Juno decideix seguir endavant amb un procés que sap acabarà amb una adopció voluntària del nadó. I en aquest punt entra en escena una parella que voreja la quarentena i no pot tenir fills.

Les relacions paterno-filials, les reflexions i vivències al voltant de l’embaraç o la paternitat en època adolescent, es combinen amb petites i curoses fotografies sobre l’amor i l’enamorament des de la perspectiva de qui té setze anys. Tot plegat una pel·lícula fresca, sensible, i amb uns diàlegs tal vegada anacrònics en la veu d’una extraordinària Ellen Page que ja vam veure a Hard Candy — guió aquest cop de l’oscaritzada Diablo Cody. Merescut. Continua llegint

“No country for old men” (2007)

Llewelyn Moss, un bo per a res d’una de les zones més depauperades de Texas, troba en mig del desert el resultat d’un tiroteig entre bandes de la droga. En mig de la sang i les restes de la matança apareix una maleta amb dos milions de dòlars però darrere seu també hi ha un assassí despietat i sense un bull, Javier Bardem, en el paper d’Anton Chigurh.

Aquí comença una sèrie de persecucions implacables, assassinats sense remordiments, escenes de desert mexicà i uns policies fastiguejats pel llarg rastre de sang que, malgrat tot, saben que res de bo pot sortir de tot plegat. Impressionant i efectiva interpretació de Bardem en el paper de psicòpata, un argument intranquil·litzador realitzat per part de l’autor de La carretera, Cormac McCarthy, i uns germans Cohen que aconsegueixen mantenir la tensió d’un thriller edificat en els marges del mal gust i la violència gratuïta. Continua llegint

“This is England” (2006)

Aquest film ens posa en la pell d’un nen de dotze anys, Shaun, fill d’un militar mort durant la guerra de les Malvines, i el seu despertar a l’adolescència en mig d’un grup de skinheads. Som a la dècada dels vuitanta. Margaret Thatcher governa el seu país amb mà de ferro i fa front a la crisi econòmica amb mesures que tensionen fortament els equilibris de la societat britànica. Aquí apareix el moviment skinhead vinculat al racisme del National Front i es comencen a formar grupuscles feixistes en els quals el jove Shaun troba suport. Continua llegint

“Soy leyenda” (2007)

Una història de catàstrofes. Un heroi catxes que, com a reietó mimat de la indústria del cinema que és, ha de poder tenir mà sobre el guió i regalar-se una sessió de vanitat a costa de l’espectador. Uns moments de perill a l’inici de la pel·lícula. Instants que ens deixen veure que, en la propera hora i deu (les pel·lícules de Hollywood han de durar un promig de noranta-cinc minuts), quelcom de gros està per venir. De cop i volta una pèrdua. El protagonista es dol, es desespera. En una altra pel·lícula hagués estat un personatge secundari, aquí és un gos el nom del qual no recordo que aparegués en els crèdits.

Continua llegint