La Graciosa (II): vida i costums

Sobta conèixer que aquesta illa, descoberta per Jean de Bethencourt al segle XV, tot just va ser habitada a finals del segle XIX. El motiu d’aquest abandonament és poderós: la manca d’aigua potable, que fins i tot al llarg dels primers anys d’assentaments havia de ser carregada des de Lanzarote i transportada per les dones del poble a braç, Serra de Famara avall i mar a través. El mateix trajecte, però invers, al que feien la seixantena curta de primers pobladors quan havien de ser enterrats en el cementiri més proper. Anys durs, sens dubte. La guia dóna dues dates més: 1945, any en que el general (franquista i per tant rebel) García Escámez es va apiadar de l’illa i la va fer autònoma per als serveis “essencials” que garantissin la seva autonomia “vital”. Els del lloc li tenen un carrer i tot.

L’altre és 1980, la dècada més que no pas l’any, quan el manà del turisme va arribar a l’illa. La Graciosa té però una sort que ha evitat el seu desballestament a mans del lucre urbanístico-hoteler: el 80% del terreny està en mans de l’estat i l’extrem Nord és parc natural. La Alegranza, l’illa germana al Nord d’aquesta, i visible des de la platja de Las Conchas, no va córrer la mateixa sort i va quedar 99% en mans privades, deslliurant-se d’aquest estatus tot just el far, avui en dia totalment automatitzat. Dins la dissort, la fortuna: l’illa no està habitada ni construïda. Millor no saber-ne el motiu.

Aquest divendres el començo amb hora peninsular, em llevo abans de les vuit. Desisteixo de fer el primer bany del matí però vaig a esmorzar al port. Tot plegat a tres minuts de passeig per la platja des d’on m’hi estic. Convenientment aprovisionat, m’equipo de platja i, tot sortint pel Sud de la vila, deixo enrere la Bahia del Salado, el càmping de la platja i faig via cap a la Playa Francesa. Una mitja hora a peu. Es tracta d’una llesca de sorra en forma de mitja lluna que dibuixa un llavi d’aigua a sota del qual es produeix una nova platja de sorra i roques.

El clima és l’idoni (vint-i-cinc graus?) però el vent és excessiu. Provo de clavar el para-sol i aviat ho deixo córrer. Estiro la meva tovallola, el llibre al costat i passo l’estona remullant-me els peus i sorprenent-me per la intensitat del vent. Quan me’n canso faig marxa enrere i torno vorejant la riba de terra fins a Caleta de Sebo, deixo els destorbs a casa i repeteixo l’operació a la platja a tocar del moll, la dels nens. Amb menys vent i aigua més calmada. L’aigua tot i així es mostra freda a l’inici i gairebé gelada quan fas tres braçades i intentes nedar cap a les embarcacions.

La tarda la passo a casa, responent emails, completant presentacions pendents de classe i posant-me abundant crema per la pell, allà on les anteriors i maldestres braçades no han deixat el liquid viscós i protector. El llibre d’aquestes vacances, Fin de David Monteagudo, té el seu interès però deixa entreveure les costures, que diria Marsé. Vaig a dormir vermell com un cranc o com un turista alemany. El sopar de peix ha estat una delícia i el vi, el mateix que ahir, també.