9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador.

9-M: Perquè no podem votar Zapatero

Diuen els que en saben que de la política al futbol no hi ha pas tanta distància: qui és el Barça no deixa de ser-ho d’un dia per a l’altre. A Catalunya, per bé que qui vota el PP difícilment acaba votant ERC, no succeeix el mateix amb la fidelitat de vot entre PSC, IC o, posem per cas, ERC. Tampoc entre els que oscil·len entre l’abstenció, el vot en blanc i un vot suposadament útil, cap a una opció o l’altre.

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés.

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista.

9-M: El paper(ot) de Maragall

La notícia del dia no sé si ha és la senyora Dolors Nadal justificant el menyspreu lingüístic cap a Catalunya o la reacció dels socialistes amenaçant amb exigir l’autofinançament als bisbes que tant es lamenten. Sigui com sigui, anticatalanisme de debò o anticlericalisme de mentides pal·lideixen davant l’amenaça mai del tot consumada del President Maragall de votar en blanc.

I és que molt va patir aquest home amb el seu ex-partit. Mentre va ser l’autoproclamat líder de la facció catalanista en aquella tramoia d’espanyolisme feta a còpia d’acumular càrrecs locals, Maragall va anar fent la viu-viu. Així va sortir-se amb la seva amb els Jocs Olímpics, El Fòrum del 2004, la presidència de la Generalitat o l’Estatut(et) retalladet. Però quan de debò li van cridar l’alto, quan des de Madrid el van rebolcar primer i després defenestrar, la broma es va acabar.