Sud-àfrica (XIII): La reserva natural de De Hoop

De Hoop

Dilluns ens posem en marxa seguint els consells del nostre amfitrió cap a la Reserva de De Hoop. Si una cosa tenen de bo els propietaris d’aquests negocis d’allotjament és que sabem presentar-te totes les atraccions de la comarca de tal manera que pots considerar la possibilitat d’estirar la teva estada en la regió algun dia més. L’anada, en una carretera terciària de terra, està a prop de convertir-se en un malson inacabable. Seixanta quilòmetres després, travessant un paratge de camps infinits interromputs per granges de suposats afrikaaners calvinistes, arribem a l’entrada del Parc Natural. Si de camí cap aquí hem pogut veure moltons, vaques, cavalls i estruços, ara la fauna que s’espera és bàsicament marina.

Sud-àfrica (XII): Swellendam

Swellendam

El matí de diumenge a Mossel Bay ens agafa al llit i amb pluja. Na Mili ha tingut la gosadia de llevar-se abans de les set per veure la sortida del sol. Jo, com la disposició de la nostra habitació i del llit ho permeten, he obert un ull i he continuat dormint. Res d’especial. A les deu ja som sobre el cotxe i enfilem la Garden Route en direcció a Ciutat del Cap/Kaapstad/Cape Town/Capetón. El paisatge és realment verd (o groc) però cal suposar que a la primavera els colors s’intensifiquen. Tanmateix és un bell trajecte amorosit amb una mica de pluja i vent de costat que fa més distreta la conducció per l’esquerra.

Sud-àfrica (XI): Mossel Bay

De Prins Albert fins a la costa no hi ha més de cent cinquanta quilòmetres. Com ja varem tenir prou una sola vegada travessant el pas de Swartberg, decidim fer una petita volta i travessar el molt més agradable pas de Meiringspoort. Malgrat en el viatge d’anada varem veure isards, aquest cop els anunciats micos salvatges, els baboons, no fan acte de presència així que ens hem d’acontentar amb fer atenció al paisatge: els gorgs, les altes muntanyes i el riu. A mesura que avancem cap a George, a la costa, el paisatge canvia, es fa més àrid i retrobem les granges d’estruços abandonades dos dies abans. El darrer coll de muntanya, el d’Outeniqua, es converteix finalment en una davallada ondulant des de les altures cap el mar Índic que, per primer cop, s’obre davant dels nostres ulls.

Sud-àfrica (X): Política del país

El període final de l’Aparheid va ser un malson per al conjunt dels habitants de Sud-àfrica. Uns pocs blancs intentaven tenir controlada i distribuïda la població segons races i territoris, mentre que una majoria negra demostrava que, per nombre, eren capaços no només de capgirar la situació política sinó d’acabar fent amb els blancs el que altres països veïns van fer amb un cop es va iniciar el procés descolonitzador. Però no, De Klerk i Mandela (en khosa: M’dala) van signar les paus, van pactar un intercanvi pacífic de papers i a canvi d’això uns van guanyar el control polític mentre que els altres el van perdre però van mantenir el seu estatus econòmic i social. Blancs i negres, sobretot els negres, celebren actualment el 90è aniversari de l’exlider que va salvar el país i evitar un conflicte sagnant que semblava la conseqüència natural de tants anys d’opressió. Diaris, notícies i comentaris dels taxistes, aquests darrers dies, van plens d’aquesta efemèride.

Sud-àfrica (IX): Un dia a Prins Albert

Després del nostre dia de carretera decidim aturar-nos a Prins Albert un dia sencer. Aquesta és una població construïda al llarg de la carretera, recorda en això als pobles romanesos, tot i que en favor de la primera cal dir que li han afegit dos carrers paral·lels, a banda i banda del principal i, sobretot, en benefici dels sud-africans, hi ha carrers perpendiculars que de tant en tant tallen la carretera central. En aquest carrer, s’hi troben folgadament disposats els comerços, restaurants, esglésies, museus i biblioteca que donen forma a aquesta petita comunitat de menys de tres mil habitants. Un cop més el seu aire victorià, un aire de poble perdut, et transporta en el temps i et convida a prendre’t les coses amb calma.

Desgràcia (orig.1999)

Disgrace

Disgrace, de J.M.Coetzee (orig.1999). Londres: Vintage Books, pp.217

Escollit el millor llibre de l’any segons Booker Prize, aquest és també, segons els entesos, un dels millors llibres del premi Nòbel sud-africà. Disgrace és la història d’un home de cinquanta anys, el divorciat i seductor David Laurie, un professor universitari de literatura que en una de les seves incursions eròtiques amb una alumna trobarà la pedra de toc que capgirarà el seu futur. Inculpat per tothom, expedientat per la direcció i incapacitat per orgull de tota voluntat de defensa, Laurie és desposseït de la seva plaça i empès a trobar un nou camí a la seva vida. Aquest camí creurà trobar-lo al costat de la seva filla, en una abandonada granja de l’interior del país, en una nova vida de camperol i amb un llibre per escriure com a darrer projecte vital.

Sud-àfrica (VIII): De Montagu al Swartberg Pass

Swartberg Pass

Sortim de Montagu a les deu en punt. Tal i com la guia anunciava el camí que se’ns obre davant dels ulls és preciós, escènic. El cotxe recorre quilòmetres i quilòmetres entre dues llargues serralades de muntanyes, ara acostant-se a una, ara a l’altra. En la carretera els cotxes que segueixen la nostra direcció són pocs, anem gairebé sols i això ens permet gaudir de la bellesa del paisatge, de les vinyes de nom neerlandès amb bandera sud-africana i alguna ocasional britànica o holandesa. A mig camí, a Calitzdorp, fem una aturada per dinar una de les especialitats locals. Som ara en terra d’estruços, importats de la zona sahariana temps enrere i actualment multiplicats en aquestes terres per aprofitar-ne la carn, les plomes i el cuir. No és d’estranyar doncs que dinem una amanida i una hamburguesa, les dues fetes amb carn d’estruç.

Sud-àfrica (VII): Ruta 62, francesos i afrikaaners

Ruta 62

Dimecres 23 donem el tret de sortida cap als Winelands, la comercialment coneguda com a ruta de vinyes més llarga del món. Abans d’arrencar ja m’imagino a mi mateix de protagonista de la pel·lícula Entre Copas, essent arrossegat d’una banda a l’altra entre tasts de vi i finalment, absolutament begut, essent dipositat a casa. El tret de sortida de Ciutat del Cap, que havia de ser a les nou del matí, s’endarrereix fins a les dotze degut a una sèrie de malentesos i incompetències. Al migdia, finalment, ja tenim el Toyota Yaris aparcat davant de l’edifici del Mutual Heights. Uns primers moment de dubte en que el perill de la conducció per l’esquerra es veu sobrepassat per les incògnites del canvi de marxes automàtic i ja som a l’autopista rumb cap a l’est.

Sud-àfrica (VI): Ciutat del Cap (i adéu)

Els dos darrers dies a aquesta mítica capital colonial els dediquem a voltar i passar fred. Malgrat les previsions anuncien temperatures entre deu i divuit graus, quan el sol desapareix i la boira llisca per entre les muntanyes, el fred és humid i traspassa la poca roba d’hivern que portem. Anem a passejar un cop més per Long Street, a veure llibreries de vell i antiquaris de preu regalat. Després enfilem cap el Company’s Garden i entrem en alguns dels museus i edificis que l’envolten. L’aparentment insuls museu de Sud-àfrica es converteix en una sorpresa etnogràfica i zoològica. Juntament amb reproduccions de la vida de les comunitats locals negres es presenta en grandària natural la diversitat terrestre i sobretot marítima d’aquest país. Des de tonyines de tres metres, a peixos espasa de cinc fins a balenes de trenta. Descobrir la riquesa biològica submarina, digna de personatges com el capità Nemo o el capità Acab, sorprèn i transporta a altres indrets mítics.

Sud-àfrica (V): Ciutat del Cap

Aquest petit Manhattan de gent de pell fosca resulta tan interessant com corprenedor. Interessant perquè et recorda a cada pas el seu passat colonial, l’ascendència britànica i holandesa, visible en els edificis alts o les esglésies. Corprenedor des del moment en que la misèria i una certa sensació d’inseguretat s’apoderen de tu gràcies als paranoics esforços de la població blanca local amatent per conscienciar-te del perill invisible que t’envolta. Una recomanació encertada que sí posem en pràctica és la d’agafar el bus turístic (ruta vermella) per voltar una mica la ciutat. Si els dies de congrés m’allotjava al fabulós i cèntric Cape Sun, ara que estic en parella i ja no paga l’empresa m’allotjo en l’igualment cèntric, no tan fabulós però tres vegades més barat Mutual Heights Building, un bell edifici d’art Deco dels anys 30 ara convertit en moderns apartaments de sostre alt.

Sud-àfrica (IV): El Cap de Bona Esperança

A dues hores de carretera en direcció cap al Sud es troba el Parc Natural de Table Mountain i, dins seu, el famós cap de Bona Esperança. El mític punt geogràfic en el qual per segles i segles, gairebé fins els nostres dies, els vaixells d’una i altra banda empesos per les corrents del Pol Sud esclataven contra les roques en el seu intent de guanyar l’oceà Índic i tombar el punt més meridional del continent africà. De fet, mitologia a banda, val a dir que no és aquest l’indret més al sud de l’Àfrica, sinó el Cap Agulhas, un centenar de quilòmetres més cap a l’est..

Article a l’Avui

Aquestes són les memòries periodístiques de la meva estada a Dinamarca. Van aparèixer l’altre dia a l’Avui amb el títol Dinamarca com a model:

Dinamarca és un país petit. Amb cinc milions i mig d’habitants, és lleugerament més gran i més ric que Catalunya, però és també un país amb el qual podríem comparar-nos i faríem bé de comparar-nos. Compta, com nosaltres, amb una base econòmica important feta de petites i mitjanes empreses. No té multinacionals de primer nivell com Ikea o Nokia. Disposa també d’un sector agrari encara important i ara per ara comença a patir la crisi que s’estén arreu: el país decreix.

L’edifici Iaqubian (orig. 2002)

L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani, 2007(orig. 2002). Barcelona: Edicions de 1984, pp.236

Per als interessats en el món musulmà, aquesta és una fascinant immersió en la cultura egípcia. Darrere dels murs de l’edifici Iaqubian, al Caire, l’autor desplega davant nostre la sorprenent història dels seus veïns. Un relat punyent pel seu realisme, apassionat pel seu sentimentalisme i definitivament sorprenent per la multiplicitat de caràcters i biografies que hi trobem. Un petit mosaic d’individus que donen forma i permeten entendre quina realitat hi ha darrera de la complexa i desconeguda societat egípcia.

Sud-àfrica (III): Experiències d’un congrés internacional

En un congrés com aquest, qui té les de guanyar són bàsicament els anglosaxons. No es tracta d’un tema lingüístic, que també, sinó fonamentalment cultural. La gent, en els descansos, cafès i pauses realitzats en espais sense cadires per obligar a la socialització, de preferència es reuneix amb els seus. Qui són els seus? Doncs els de major afinitat cultural. Jo tinc una tendència òbvia cap a la catalanitat: amb mi, al congrés hi ha un altre català i un valencià catalanoparlant i cap espanyol. Després la simpatia va cap els llatins: peruans, brasilenys castellanoparlants i mexicans així com els sempre divertits italians. Tot i així, qui remena les cireres, atorga seus, publicacions i demés són els americans i britànics. Resta de Commonwealth, Índia i Oceania queden lluny.

Sud-africa (II): Congrés i socialització

En un post anterior ja vaig explicar com són aquestes trobades internacionals d’acadèmics i quina és la meva poc eficient manera d’entomar-les. Si alguna cosa puc dir és que aquest és el congrés més internacional al que mai hagi assistit: prop de cent cinquanta participants de tots els continents i trenta-cinc països presents (no el meu). Si em passen l’article a l’Avui, vull començar provocativament per assenyalar que la bondat del tema de les jornades, Global fairness, local integrity, es contraposa amb la presència racialment majoritària de blancs (prop del setanta per cent dels inscrits, resta orientals i africans no-blancs) mentre el 100% del servei de restauració està composat per gent de raça negra. Per altra banda, la majoria de l’atenció als participants són afrikaaners de raça blanca.