7-J: El PSC i el seu públic

No hi ha dubte, de la mà de José Zaragoza, el PSC-PSOE, està aconseguint superar-se més enllà dels seus límits. L’únic problema que hi veig és que al final la cosa ja faci pudor; que tant dir-li imbècil al propi electorat al final algú se n’adoni, que es cansi i se’n vagi a l’altre extrem espanyolista i voti els seus socis del País Basc.

Sobrereacció al Camp Nou

Ahir va succeir un fet curiós, sorprenent i certament estrany. Corria el minut 80 de la segona part al Camp Nou. Un Barça desconegut format per noms totalment inaudits corria amunt i avall fent veure que volia remuntar un 0-1 contra un dèbil, molt dèbil Osasuna. Llavors ve l’incident. Un arbitre dolent expulsa un defensa barcelonista per una entrada dubtosa. A partir d’aquí assistim el meu germà, jo i un amic danès a una espectacular sobrereacció del públic. La gent, com de manera potser massa fàcil acostuma a fer sempre que succeix un fet similar, treu mocadors . Després ve la xiulada i novament els mocadors… fins al final del partit. Aquest serà el record que els socis ens endurem d’aquest darrer partit de la temporada.

“Humillado el himno nacional”

Se sabia, s’esperava i efectivament es va produir. Una part important, importantíssima (“majoritària” segons TV3) de les aficions que es van trobar ahir a Mestalla van xiular l’himne espanyol. Què s’esperaven? Els bascos tenen moltes coses per agrair a aquest himne: la dispersió de presos, la  il·legalització de les aspiracions polítiques del 10% del seu electorat, l’aliança ideològicament contranatura que ha donat el poder a un Lehendakari que no parla basc i als fills dels qui anaven matant abertzales per les cafeteries…

Ramon Tremosa al Via Fora de Sants

El passat dimarts, entre partit del Barça i partit del Barça, assistim a la xerrada (conferència, en el seu cas) de Ramon Tremosa. En Tremosa és actualment un dels grans teòrics de les infraestructures i la logística a casa nostra, a banda d’un nacionalista convençut. Per això, sembla ser, n’Artur Mas decidí que ell havia de ser el candidat de CDC a les eleccions europees. Certament un home amb més empenta i més embranzida que no pas el pedant i ideològicament ambidextre (vegeu-lo ara) nét d’en Cambó.

Aquest home és un geni

Musicar Jacint Verdaguer en ple segle XXI i tenir ganes de llegir-ne els seus poemes…

Roger Mas canta Jacint Verdaguer (Les cançons tel·lúriques, 2008)

“Una educació francesa” (2009)

Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, 2009. Barcelona: L’Avenç. pp. 159

El Bezsonoff de La Guerra dels Cornuts, publica ara un nou llibre que té per protagonista la seva infància. La infància és un territori que dóna molt de joc i que, a sobre, ve de gust aprofundir. Darrerament ho he comprovat amb Nothomb i amb Joan de Déu Prats. És aquest, però, un recull de diferents episodis fets en forma de lliuraments i que han estat anteriorment publicats a l’Avenç. A qui li agradi l’estil periodístic de frase breu, l’evocació nostàlgica i gaudeixi del contrast dialectal del parlar rossellonès, gaudirà amb aquesta obra. El que l’autor fa és passejar-nos per la seva infància. Una infància amanida de paisatges diferents, contrastos culturals i lingüístics. Una infància dominada pel divorci dels pares i l’aparentment enciclopèdica i erudita educació republicana.