Post 9-M: PSC, poseu-li un pal d’escombra

Que uns tres-cents mil dels anteriors votants d’ERC s’han anat cap a l’abstenció és cosa simple de comprovar: el PSC, respecte les eleccions del 2004, només n’ha guanyat vuitanta mil. Un dels pocs consols que ens queda és que els electors sobiranistes no han passat a millor vida, simplement no han anat a votar.

Tot i així, amb les dades a la mà, el vot total socialista li permet sumar més paperetes que CiU, PP i ERC junts. Poca broma. A sobre, amb candidats de la solvència d’una desconeguda falsa doctora anomenada Carme Chacón i d’un conegut de tots vostès Joan Clos, l’únic home que emula la seva pròpia caricatura. Ho deia l’altre dia: siguem clars, amb un pal d’escombra com a cap de cartell, el PSC hagués guanyat igual. Fins i tot, és previsible que si s’ensorra la Sagrada Família al pas de l’Ave els socialistes en les properes eleccions puguin donar la campanada.

Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes.

9-M: ERC, una estratègia suïcida

No s’hi val a badar. El missatge de l’electorat independentista ha estat claríssim: Esquerra ha pres el pèl a uns i altres i, en el seu intent d’aconseguir dur el PSOE-PSC al terreny del nacionalisme, ha acabat fagocitada pel progressisme més burocràtic i despersonalitzat que aquest país pugui generar. L’immens suport sobiranista s’ha regalat després d’anys de picar pedra. A sobre, un PSC sense Maragall, sense catalanistes, però que puja quatre escons. Aplaudiments.

I és que, en aquestes eleccions, el factor diferencial d’ERC ha estat nul. Mal m’està dir-ho però citant els amics de la COPE el grup d’Esquerra al Congrés ha donat en quatre anys mostres importants d’indigència política. Alguns ja fa temps que ho dèiem: d’on no n’hi ha no en raja. Què han fet aquesta gent durant la legislatura? Què han aconseguit quan el PSOE estava debilitat i existia un pacte a Catalunya que, teòricament els comprometia? No res.

9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador.

9-M: Perquè votaré ERC

Votar en clau catalana és un imperatiu per a qualsevol que pensi que res de bo ens arribarà dels que de nosaltres no depenen. En unes eleccions tan espanyolitzades, en mig de l’etern discurs de l’elecció entre el mal menor i el mal absolut, no fugir de la lògica imperant i deixar de mirar cap a casa em sembla miopia.

9-M: CiU, normes d’ús

CiU ja fa temps que està en una davallada perillosa. Perillosa per a ells i perillosa per al nacionalisme. El problema del relleu mai reeixit del tot del President Pujol, s’ha traduït en una lluita intestina entre faccions però, sobretot, en una manca evident de lideratge. Millor dit: de reconeixement intern del lideratge i això té a veure amb l’encadenament de derrotes. Mas no és Pujol, ni té el seu carisma ni tampoc els que se sotmetien de grat al President, tenen ara perquè fer-ho quan l’interlocutor és un altre.

9-M: Què fem amb IC?

Sempre he tingut una sensibilitat especial per Iniciativa. Són els nois bons, de bona família, interessats pels altres i que, normalment, han treballat per a Intermón-Oxfam o col·laborat amb bones causes internacionals. La còpia fabulosa que Polònia fa de Joan Herrera només fa que afavorir l’estereotip. A sobre està tot el tema del medi ambient i les bicicletes. Què en podem dir?

9-M: Perquè no podem votar Zapatero

Diuen els que en saben que de la política al futbol no hi ha pas tanta distància: qui és el Barça no deixa de ser-ho d’un dia per a l’altre. A Catalunya, per bé que qui vota el PP difícilment acaba votant ERC, no succeeix el mateix amb la fidelitat de vot entre PSC, IC o, posem per cas, ERC. Tampoc entre els que oscil·len entre l’abstenció, el vot en blanc i un vot suposadament útil, cap a una opció o l’altre.

9-M: Perquè votar contra el PP

Ara, mentre els candidats espanyols dels dos partits principals s’exhibeixen davant uns televidents que es creuen viure en un sistema bipartidista, se m’acudeixen unes quantes raons per anar a votar. La primera: perquè certament, com diuen els mitjans conservadors, els populars ja fa quatre anys que tenen el seu electorat mobilitzat. S’ha passat quatre anys manifestant-se per la unitat d’Espanya, contra l’avortament, contra l’assignatura d’ètica ciutadana, a favor dels bisbes, pel transvasament de l’aigua o contra el retorn (per llei) dels papers de Salamanca.

9-M: CiU descol·locada

No es deu només al debat d’abans-d’ahir tot i que també n’evidencia les causes. Ho deia ahir un dels directors de diari que apareixien a la versió catalana dels 59 segons: CiU té greus problemes per obrir pas al seu missatge en els mitjans de comunicació. Estem tan preocupats de saber si ens quedarem amb el mal o anirem a pitjor que la resta (CiU, ERC, IC) queda aparcada fins després de les eleccions.

9-M: El lamentable debat Zapatero-Rajoy

En aquest estat que es creu bipartidista es pretén que ens congratulem de la possibilitat de veure el cara a cara entre les dues opcions majoritàries. Malgrat tot, una cosa té de bona la confrontació d’ahir: veure la trista indigència política en la que vivim. L’espectacle televisiu que vam veure no diria que fou dantesc però sí lamentable. Lamentable pel format: ritme trencat, impossibilitat de demostrar unes habilitats discursives i d’oratòria que tal vegada no tinguin, o l’ús del teleprompter (teleprompter!!) com si es tractés d’un anunci o la presentació d’un telenotícies. Lamentable també pel nivell demostrat a banda i banda. A anys llum dels Anguitas, González, Pujols i demés.

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista.

9-M: El paper(ot) de Maragall

La notícia del dia no sé si ha és la senyora Dolors Nadal justificant el menyspreu lingüístic cap a Catalunya o la reacció dels socialistes amenaçant amb exigir l’autofinançament als bisbes que tant es lamenten. Sigui com sigui, anticatalanisme de debò o anticlericalisme de mentides pal·lideixen davant l’amenaça mai del tot consumada del President Maragall de votar en blanc.

I és que molt va patir aquest home amb el seu ex-partit. Mentre va ser l’autoproclamat líder de la facció catalanista en aquella tramoia d’espanyolisme feta a còpia d’acumular càrrecs locals, Maragall va anar fent la viu-viu. Així va sortir-se amb la seva amb els Jocs Olímpics, El Fòrum del 2004, la presidència de la Generalitat o l’Estatut(et) retalladet. Però quan de debò li van cridar l’alto, quan des de Madrid el van rebolcar primer i després defenestrar, la broma es va acabar.

9-M: El paper dels bisbes

Ningú pot estranyar-se. Espanya representava i representa l’avantguarda de la Contrarreforma. Al segle XVI la batalla fou contra el protestantisme. Cinc segles més tard, l’enemic a vèncer és l’inaturable laïcisme. I Espanya, ho vulguin o no els espanyols, torna a ser el camp de batalla perquè algú ha decidit que així ho sigui. Els bisbes espanyols, veritable neocòrtex de l’immobilisme hispà, pretenen carregar contra qualsevol mostra de modernitat. Sigui la que es deriva de dotar de carta de legalitat el matrimoni homosexual, el dret a l’avortament, o a una educació laïca però en valors.