Post 9-M: PSC, poseu-li un pal d’escombra

Que uns tres-cents mil dels anteriors votants d’ERC s’han anat cap a l’abstenció és cosa simple de comprovar: el PSC, respecte les eleccions del 2004, només n’ha guanyat vuitanta mil. Un dels pocs consols que ens queda és que els electors sobiranistes no han passat a millor vida, simplement no han anat a votar.

Tot i així, amb les dades a la mà, el vot total socialista li permet sumar més paperetes que CiU, PP i ERC junts. Poca broma. A sobre, amb candidats de la solvència d’una desconeguda falsa doctora anomenada Carme Chacón i d’un conegut de tots vostès Joan Clos, l’únic home que emula la seva pròpia caricatura. Ho deia l’altre dia: siguem clars, amb un pal d’escombra com a cap de cartell, el PSC hagués guanyat igual. Fins i tot, és previsible que si s’ensorra la Sagrada Família al pas de l’Ave els socialistes en les properes eleccions puguin donar la campanada. Continua llegint

Anuncis

Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes. Continua llegint

9-M: ERC, una estratègia suïcida

No s’hi val a badar. El missatge de l’electorat independentista ha estat claríssim: Esquerra ha pres el pèl a uns i altres i, en el seu intent d’aconseguir dur el PSOE-PSC al terreny del nacionalisme, ha acabat fagocitada pel progressisme més burocràtic i despersonalitzat que aquest país pugui generar. L’immens suport sobiranista s’ha regalat després d’anys de picar pedra. A sobre, un PSC sense Maragall, sense catalanistes, però que puja quatre escons. Aplaudiments.

I és que, en aquestes eleccions, el factor diferencial d’ERC ha estat nul. Mal m’està dir-ho però citant els amics de la COPE el grup d’Esquerra al Congrés ha donat en quatre anys mostres importants d’indigència política. Alguns ja fa temps que ho dèiem: d’on no n’hi ha no en raja. Què han fet aquesta gent durant la legislatura? Què han aconseguit quan el PSOE estava debilitat i existia un pacte a Catalunya que, teòricament els comprometia? No res. Continua llegint

9-M: Les restes del naufragi

L’onada d’espanyolisme arriba a Catalunya i s’emporta una bona part de les esperances posades en el nacionalisme. Si Catalunya ha de ser independent, certament, la independència no ens arribarà de la mà d’Esquerra. Escombrada del congrés amb uns resultats que només els pitjors pronòstics donaven, ara només cal esperar les inaplaçables defenestracions. Llamazares ja ho ha fet.

Qui guanya aquestes eleccions? Certament el PSOE que manté posicions i veu pagats els seus bons serveis amb quatre anys més de Malenis, mentides i mala gestió. Catalunya paga traïdors i convida a una nova ronda. El PSC ha demostrat que una escombra i un cubell com a caps de cartell aconseguirien uns resultats igualment encomiables. Guanya també Duran i el seu gueto que ara ja aspira a ser ministre. Guanya també el sector ultra del PP que, en aquestes circumstàncies, ja anuncia quatre anys més de crispació, insult i anticatalanisme mentre manté a ratlla el sector modernitzador. Continua llegint

9-M: Perquè votaré ERC

Votar en clau catalana és un imperatiu per a qualsevol que pensi que res de bo ens arribarà dels que de nosaltres no depenen. En unes eleccions tan espanyolitzades, en mig de l’etern discurs de l’elecció entre el mal menor i el mal absolut, no fugir de la lògica imperant i deixar de mirar cap a casa em sembla miopia. Continua llegint

9-M: CiU, normes d’ús

CiU ja fa temps que està en una davallada perillosa. Perillosa per a ells i perillosa per al nacionalisme. El problema del relleu mai reeixit del tot del President Pujol, s’ha traduït en una lluita intestina entre faccions però, sobretot, en una manca evident de lideratge. Millor dit: de reconeixement intern del lideratge i això té a veure amb l’encadenament de derrotes. Mas no és Pujol, ni té el seu carisma ni tampoc els que se sotmetien de grat al President, tenen ara perquè fer-ho quan l’interlocutor és un altre. Continua llegint

9-M: Què fem amb IC?

Sempre he tingut una sensibilitat especial per Iniciativa. Són els nois bons, de bona família, interessats pels altres i que, normalment, han treballat per a Intermón-Oxfam o col·laborat amb bones causes internacionals. La còpia fabulosa que Polònia fa de Joan Herrera només fa que afavorir l’estereotip. A sobre està tot el tema del medi ambient i les bicicletes. Què en podem dir? Continua llegint