“Humillado el himno nacional”

Se sabia, s’esperava i efectivament es va produir. Una part important, importantíssima (“majoritària” segons TV3) de les aficions que es van trobar ahir a Mestalla van xiular l’himne espanyol. Què s’esperaven? Els bascos tenen moltes coses per agrair a aquest himne: la dispersió de presos, la  il·legalització de les aspiracions polítiques del 10% del seu electorat, l’aliança ideològicament contranatura que ha donat el poder a un Lehendakari que no parla basc i als fills dels qui anaven matant abertzales per les cafeteries…

Solució Guardiola?

Ser president d’un club com el Barça implica seure en un polvorí. Recordo sentir explicar-ho per part del mateix Laporta. Tens televisions, ràdios, diaris que viuen del que diguis o facis. Però, a diferència de les celebrities de la premsa groga, aquí hi ha dos diaris esportius i uns quants periodistes que només poden vendre del que puguin omplir amb el Barça. Em direu que el mateix passa amb altres clubs esportius com el que ahir ens va endossar quatre gols. Cert. Però també hi ha un tarannà que es transmet de pares a fills, una manera de ser i fer per part dels mitjans de comunicació, i això és el que s’ha vist aquests dies. El públic barcelonista és patidor, ciclotímic, queixós i problemàtic. Els mitjans histriònics, sensacionalistes i amb una tendència a perdre lectors que només pot que accelerar els seus tics cap a la histèria.

Jan Laporta, de prop

Ahir vaig anar a un d’aquests sopars-debat que s’organitzen al voltant d’un personatge de relleu. Enmig d’un estol important d’empresaris, acadèmics i gerents d’organitzacions del Tercer sector, el President del Barça ens explicava els ets i uts del seu moment de gestió més complex: els mesos immediatament posteriors a que van arribar a la presidència. Amb la desastrosa herència del nefast Gaspart, amb una plantilla mediocre, amb un entorn revoltat i, qualificant-se a ell i al seu equip com “un error del sistema (…) ningú esperava que nosaltres poguéssim guanyar”.