L’espectacle que ha fet Esquerra en nom de la democràcia interna és lamentable. Com ho és també l’article de Ridao en que defensa la legitimitat del lideratge de Puigcercós. Lamentable perquè la cosa no va per aquí. La cosa té més aviat a veure amb l’article que el convergent Barbeta publicava ara fa uns dies a La Vanguardia: Esquerra és un partit que a hores d’ara només convenç als que seuen a la menjadora i als seus familiars directes. Fins a grau dos, no va més enllà. La resta n’estem força decebuts. Més encara si parem atenció a les paraules de Carod-Rovira dient que del govern no els traurà ningú. En això ha quedat reduït el partit de Macià i Companys. Què en dirien els Presidents de tot plegat? Continua llegint
Filed under: Catalunya, ERC, política | Tagged: Carretero | 1 Comment »
Heus ací, diuen, la versió catalana de la reconeguda 
El passat diumenge Toni Soler es referia al balanç d’aquest Segon Tripartit. El resultat global no és zero, és menys que zero, deia. El dilluns, la periodista espanyola Victoria Prego ja anticipava el que li succeirà a l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional. El títol no pot ser més explícit: “
Visca la terra! de Ramon Fontserè, 2009. Barcelona: Columna, pp.147 
Darrer dia del meu viatge. Després de sortir de Setúbal hem fet escala a Casablanca, València, Marsella, Livorno, aquest matí ens hem llevat al port de Civitavecchia – de fet els taps a les oïdes m’han impedit escoltar l’intens descarregar de cotxes a partir de les dues de la matinada – i aquesta nit, la darrera, ja no la dormiré en el vaixell sinó en el meu port de destinació: Salerno. Allà on ara fa 66 anys van desembarcar-hi els aliats per posar fi a l’Europa de Hitler. 
La diferència cultural, a bord, dóna joc a moltes situacions curioses de les quals els mateixos protagonistes no en són conscients. Sense anar més lluny, ahir vaig fer la bogada a bord. En una de les cabines suplementàries es troben les rentadores, les assecadores i una màquina que sembla per al planxat industrial de la roba de taula. Un cop acabada, la rentadora, no quedaven assecadores disponibles així doncs, tal i com em va dir Antonio, el cambrer indi i home de la neteja a bord, calia estendre un cordill a l’habitació i procedir a un assecat més pedestre. Cap problema, penso. Enfilem cap a la meva cabina però en aquest moment Antonio dubta i diu que no pot ser, que per força em seria incòmode conviure tot un dia amb roba humida penjant. Finalment ho farà ell mateix: aplegarà la roba humida i el cordill i procedirà a decorar l’interior de la seva cambra amb un estol complet format per camises i samarretes meves, més una part més que notable de roba interior. 
Un cop se surt d’un port, l’entrada al següent port no pot ser més precisa. Al pont de comandament l’oficial de coberta té a la seva disposició radars, ordinadors i tot mena de cartes navals. La que mana, però, és la carta de paper. Darrera seu hi ha una representació de la secció del vaixell amb totes les seves rampes indicant si aquestes es troben obertes o tancades. La visita dels passatgers a la sala de comandament comença amb un breu permís acompanyat normalment d’un endavant per part de l’avorrit oficial de torn. Sota el vidre horitzontal del capdavant del port un rètol indica el nombre de tones transportades, el seu equivalent en vehicles, quantes d’aquestes seran descarregades en el següent port i a quina hora hi arribarem. Si bufa vent de babord el trajecte pot alentir-se lleument però en els trajectes llargs aquest queda compensat pels canvis sobtats i favorables del vent. 
En el Pequod, el vaixell d’Ahab el capità boig, el castell de popa era el que aplegava la classe social més alta a bord de l’embarcació. El primer a baixar a dinar era el capità, seguit del primer oficial, després el segon i tot seguit el tercer. Un cop acabats, per ordre invers al d’entrada, aquests deixaven la cabina del comandant i hi entraven els arponers, el segon nivell en importància dins el vaixell. En l’entretemps, els mariners dinaven tots plegats a proa. 
Aquesta matinada he somiat amb el Barça, amb la platja i amb una vella amiga que fa més de deu anys que no veig. Entre somni i somni, però, protegit del soroll per taps per a les oïdes i de la llum gràcies a una bena ocular, seguia el sotrac de les onades contra el casc i les oscil·lacions en la velocitat del vaixell. Cap a les sis del mati ho he tingut clar: el vaixell s’havia aturat, havíem arribat a València. Després d’esmorzar, poc després de les vuit, efectivament hem vist la terminal Europa, un espai envoltat d’immensos vaixells de càrrega amb pilons de containers de fins a sis pisos d’altura. Tot plegat, sembla ser, propietat d’un senyor el nom del qual apareix en les petites embarcacions que proveeixen de querosè els vaixells mes grans: Tankers Boluda. Una empresa creada pel mateix fundador de la U.E.Llevant , un valencià del Cabanyal el fill del qual ara és accidentalment el president del gran equip de la capital de l’Estat. 
Aquest dimarts el passem tot el dia al vaixell. De Casablanca fins a València hi ha trenta-sis hores de navegació. Temps doncs per fer moltes coses: per fer-la petar amb un i amb un altre, mirar el mar, llegir les aventures d’Ismael i el capità Ahab o escoltar música. La vida a bord, per a la tripulació, sembla dividir-se en dues rutines diferenciades. Alta mar, que equival a tranquil·litat i petites tasques de manteniment per al gruix dels seus membres (pintar baranes, escombrar i netejar la coberta, fer petites reparacions); i port, que es correspon amb operacions de càrrega i descàrrega mes o menys llargues i complexes. 
Matí frisosos per sortir del vaixell. Som a Casablanca i cal aprofitar el temps. De fet ja fa dotze hores que el vaixell està lligat a port i no ha passat res. Finalment, però, cap a quarts de nou l’agent del port puja a bord i el comandant ens autoritza a anar a la ciutat. Tràmits a la duana deserta i sortim cap a la ciutat emparant-nos en el saber fer del nostre xofer sortit de no se sap ben bé on. Un home que parla tots els idiomes i alhora cap ni un. Visitem la Mesquita de Hassan II, una bestiesa d’obra pública que tal vegada hagués pogut bescanviar-se per un equipament diferent; passegem pel passeig marítim de la zona més acabalada de la ciutat i per la platja. 
Em llevo a les sis en comptes de les set. El rellotge s’ha mogut una hora més enrere. Al menjador, esclar, no hi ha ningú. Faig temps, passejo per la coberta i a hora indicada, vaig a esmorzar. Aquí m’esperen els meus companys de viatge, una alegre i britànica parella de professors universitaris jubilats de la regió de Liverpool. Parlem a cor que vols i, arribat el moment, ens separem. 
Dissabte, 4 d’abril de 2009, annus Dei. Avui és el gran dia i com cal matar el temps com es pugui, procedim a empescar-nos activitats que ens facin més lleugera l’espera. Passades les deu, deixo la meva maleta a l’hotel i enfilo cap a l’estació d’autobusos que em durà fins a Vila Nogueira d’Azeitão, una aparent bellesa rural en mig de la zona de vinyes que envolta Setúbal. Tant aviat com hi arribo veig que l’estada ha de ser per força curta. Poca cosa a veure i cap indret idíl·lic en el qual pugui dedicar-me una estona a la lectura. 
Setúbal és una vila de costa situada a uns cinquanta quilòmetres al Sud de Lisboa. Des d’aquí surt el meu vaixell i fins aquí és on he arribat avui des de Barcelona. Sortida del vol a les 8.00. Arribada a les 9.15 hora local. Autobús fins a l’estació d’Entre Rios i d’aquí en comboi fins a Setúbal. Tot plegat, a migdia ja era a l’habitació de 
Ja fa temps que em voltava pel cap. Finalment vaig fer un cop de cap i m’hi vaig decidir. Avui, a poques hores de que surti l’avió que em durà cap el primer punt de sortida, tot són vacil·lacions i nervis. La seqüència sencera faria així: vaig assabentar-me que es pot fer la volta al món en un vaixell… de càrrega. No hi trobarem res del que té un creuer de passeig: ni nit del capità, ni camarot exterior amb balcó ni comoditats diverses. Tampoc t’hi trobes els dos mil turistes fent cua per pescar una cadira a prop de la piscina. Per què? Doncs perquè en els vaixells de càrrega no hi ha res de tot això: ni comoditats, ni cambrers, ni gent, ni probablement res que s’assembli a un creuer de passeig. A tot estirar la mar serà la mateixa. Per la resta, resulta més car que l’anterior però també és notablement més glamurós. 
Des de Sants 