Sud-àfrica (VI): Ciutat del Cap (i adéu)

Els dos darrers dies a aquesta mítica capital colonial els dediquem a voltar i passar fred. Malgrat les previsions anuncien temperatures entre deu i divuit graus, quan el sol desapareix i la boira llisca per entre les muntanyes, el fred és humid i traspassa la poca roba d’hivern que portem. Anem a passejar un cop més per Long Street, a veure llibreries de vell i antiquaris de preu regalat. Després enfilem cap el Company’s Garden i entrem en alguns dels museus i edificis que l’envolten. L’aparentment insuls museu de Sud-àfrica es converteix en una sorpresa etnogràfica i zoològica. Juntament amb reproduccions de la vida de les comunitats locals negres es presenta en grandària natural la diversitat terrestre i sobretot marítima d’aquest país. Des de tonyines de tres metres, a peixos espasa de cinc fins a balenes de trenta. Descobrir la riquesa biològica submarina, digna de personatges com el capità Nemo o el capità Acab, sorprèn i transporta a altres indrets mítics.

Sud-àfrica (V): Ciutat del Cap

Aquest petit Manhattan de gent de pell fosca resulta tan interessant com corprenedor. Interessant perquè et recorda a cada pas el seu passat colonial, l’ascendència britànica i holandesa, visible en els edificis alts o les esglésies. Corprenedor des del moment en que la misèria i una certa sensació d’inseguretat s’apoderen de tu gràcies als paranoics esforços de la població blanca local amatent per conscienciar-te del perill invisible que t’envolta. Una recomanació encertada que sí posem en pràctica és la d’agafar el bus turístic (ruta vermella) per voltar una mica la ciutat. Si els dies de congrés m’allotjava al fabulós i cèntric Cape Sun, ara que estic en parella i ja no paga l’empresa m’allotjo en l’igualment cèntric, no tan fabulós però tres vegades més barat Mutual Heights Building, un bell edifici d’art Deco dels anys 30 ara convertit en moderns apartaments de sostre alt.

Sud-africa (II): Congrés i socialització

En un post anterior ja vaig explicar com són aquestes trobades internacionals d’acadèmics i quina és la meva poc eficient manera d’entomar-les. Si alguna cosa puc dir és que aquest és el congrés més internacional al que mai hagi assistit: prop de cent cinquanta participants de tots els continents i trenta-cinc països presents (no el meu). Si em passen l’article a l’Avui, vull començar provocativament per assenyalar que la bondat del tema de les jornades, Global fairness, local integrity, es contraposa amb la presència racialment majoritària de blancs (prop del setanta per cent dels inscrits, resta orientals i africans no-blancs) mentre el 100% del servei de restauració està composat per gent de raça negra. Per altra banda, la majoria de l’atenció als participants són afrikaaners de raça blanca.