Dos mesos amb Six Feet Under

La tradició d’aquests dos mesos darrers ha estat la de passar els vespres amb aquesta telesèrie americana. Per als qui no la coneguin es tracta de la vida d’un família que regenta una funerària. El que té d’especial és la particularitat dels personatges. Hi trobem Nate l’idealista. David el perfeccionista germà gai, Claire, l’artista frustrada i escèptica. Keith, el noble. Ruth, la plorosa mestressa de casa. Brenda, la superdotada i addicta al sexe dona de Nate. Rico i Vanessa, els empenedors latins i socis sobrevinguts de la funerària.

Miterrand, el passetjant del Camp de Mart (2005)

L’altre dia van fer la tele aquesta pel·lícula sobre els darrers dies de Miterrand. Som a l’any 1995, el president francès te la fi a prop. La fi dels seus dies com  president i la fi de la seva vida assetjada per un dolorós càncer. És en aquests darrers mesos que el president decideix incorporar com una ombra seva a un jove periodista al qual vol explicar-li la seva vida, llegar-li la seva biografia. I la pel·licula és aquest passeig dels dos personatges. L’un desconfiat, erudit, intel·lectualment pretenciós i ideològicament situat cada cop més a l’esquerra. L’altre innocent, enlluernat per la possibilitat que la fortuna li ofereix i fill de l’arquetipus de bon periodista, massa inquisitiu.

Del discurs d’Obama

M’ha agradat que parlés:

• del nou ordre internacional
• dels països més pobres
• de l’avarícia com a vici a eradicar
• d’un país unit
• que parlés de la capacitat de superació i de la responsabilitat individual
• que recordés, vàries vegades, el seu color i la història dels negres a Amèrica
• que s’entrebanqués en el jurament

Un nom per a la història: Muntazer al-Zaidi

Muntazer al-Zaidi és el nom del periodista que ha fet el que nosaltres no hem pogut fer: aixecar-nos en mig d’una roda de premsa de George Bush a Bagadad i agrair-li metafòricament per tota la vergonya, per totes les manifestacions, per tots els morts, mutilats, perseguits, torturats, calumniats i enganyats que han generat aquests cinc anys de vergonya nord-americana a l’Iraq.

Article a l’Avui (10)

Els EUA i l’economia irreal

La setmana vinent els EUA tindran nou president. Un president que molt probablement serà Barack Obama i a qui espera un panorama tan fosc com el que va haver d’entomar Ronald Reagan l’any 1981. El primer president dels EUA amb un MBA (de Harvard), George Bush Jr., ha deixat un llegat que costarà d’eliminar i que pagarem entre tots. Tanmateix, i paradoxalment, la virulència d’aquesta crisi només podrà empènyer a favor del canvi.

Article a La Vanguardia

Una visió política dels fons sobirans. Va ser un encàrrec fet depressa i corrents i va aparèixer ahir sota el títol ¡Es geopolítica, amigos!

El pasado agosto el parlamento alemán aprobó una ley que autorizaba el veto público ante compras de paquetes accionariales de empresas alemanas, superiores al 25% del capital y realizadas por parte de países no pertenecientes a la UE, Suiza, Noruega e Islandia. Mientras Occidente debatía en foros internacionales la necesidad de controlar los fondos soberanos y limitar su derecho a voto en los consejos de administración, el gobierno alemán promovía una ley que subrayaba el temor europeo ante la compra indiscriminada de empresas propias.

Lliçons de la crisi

Què és el que hem après en aquesta crisi? Fem-ne una llista:

– Que les crisis serioses (no la russa del 1998, la del sud-est asiàtic ni l’Argentina del 2001) normalment comencen als EEUU i després s’estenen a Europa

– Que tenir una economia globalitzada vol dir que cada dia depenem més del que aquests americans volen fer de les nostres vides. És a dir, de la seva economia.

29-IX-08: Ara sí que ve la crisi

El Congrés nord-americà ha decidit rebutjar el pla de rescat de Bush per al sector financer. Un comiat a l’altura del president que més mal a fet al seu país i a la credibilitat de les institucions internacionals. Tanmateix, no és aquesta una bona notícia. Els congressistes dels EEUU han decidit rebutjar la proposta per diverses raons. En essència perquè en aquest país les eleccions són a tocar i qui està a favor de rescatar amb fons públics els negocis privats està condemnat a la incomprensió ciutadana. No se n’adonen de les conseqüències o, pitjor, no volen pagar el preu en forma d’una no reelecció.

L’edifici Iaqubian (orig. 2002)

L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani, 2007(orig. 2002). Barcelona: Edicions de 1984, pp.236

Per als interessats en el món musulmà, aquesta és una fascinant immersió en la cultura egípcia. Darrere dels murs de l’edifici Iaqubian, al Caire, l’autor desplega davant nostre la sorprenent història dels seus veïns. Un relat punyent pel seu realisme, apassionat pel seu sentimentalisme i definitivament sorprenent per la multiplicitat de caràcters i biografies que hi trobem. Un petit mosaic d’individus que donen forma i permeten entendre quina realitat hi ha darrera de la complexa i desconeguda societat egípcia.

Idea per a un article sobre Israel

Agafeu una mica d’història d’Israel. No cal anar tan lluny com tres mil anys, que és el que a ells els serveix d’excusa per muntar el Cristo. Agafem-ne només seixanta. Vestim-ho amb llenguatge nacionalsocialista: expulsió, races inferiors, guerra, sentit de superioritat, paranoia i camps de concentració. Agafem uns quants autors preferiblement jueus. No cal que sigui preferiblement, agafem-los directament jueus. Podem prendre Hannah Arendt i en Ilan Pappé. Agafem alguns textos, cites literals preferiblement. Subratllem com es pot ser jueu i reconèixer que el sionisme va ser un error que va condemnar el poble jueu a l’odi d’una part gens menystenibe del món (àrab inclòs).

Croàcia: dos moments d’independència.

Ell llibre de Marcus Tanner, antic corresponsal del diari anglès The Independent als Balcans em posa sobre la pista de la història recent d’aquest país. Llegeixo un parell de passatges del seu interessant: Croatia, a nation forged in war. El primer fa referència a l’estat titella dels alemanys durant la Segona guerra mundial. El segon, el que va del trencament de Iugoslàvia fins al reconeixement de la seva independència per part de la Comissió Europea l’any 1992.

Article a L’Avui

Vaig començar a redactar-lo a Lima i, com acostuma a passar, l’he hagut de reescriure afegint-hi unes píndoles d’actualitat abans no sortís publicat al diari.

Després de Castro arriba Castro i, com tot el que succeeix a l’illa, els diaris tornen a anar plens d’esperances de canvi en un país tristament inalterable. Així, en les darreres eleccions cubanes, la participació va arribar al 95%. Un resultat encomiable però que encara queda lluny del més de 100% al qual s’arribà a Guinea Equatorial ara fa uns anys. El marge de millora per al règim cubà és, doncs, important. On costa imaginar que millori, vistos els canvis en el Consell d’Estat, és en allò que aquí en diem aprofundiment democràtic. Un terme, democràcia, que convida a reflexionar sobre com per molta democràcia socialista o orgànica que un país sigui, no hi ha manera que ningú vulgui renunciar-hi.

Ave, Mena, Sèrbia i Espanya

Arriba l’AVE i tot just el dia després comença la campanya electoral. Ja en saben aquests socialistes, ja. El fet és que la notícia coincideix amb una altra no poc important. A El País apareixen les gestions del general protocolpista José Mena, Cap de l’Exèrcit de Terra fins a inicis de l’any passat, confessant els passos que va fer per tal d’aixecar generals i monarca contra l’Estatut-de-la-frustració. Aquest és el nostre estat i aquest és el nostre exèrcit. Anem ben dats.

Kosovo fa por a Espanya

Espanya té por i la mostra als que volen veure-la: ha decidit no reconèixer a Kosovo. Quinze, vint independències després de l’eclosió de la URSS, uns quants països com l’Estat espanyol comencen a preocupar-se de l’efecte dòmino d’aquesta cascada d’autodeterminacions. Mai res té a veure amb res. Mai Kosovo és Eslovàquia, ni Montenegro és Estònia, ni Eslovènia és Georgia, però allà estan els nous estats europeus independents.

El somriure de Hillary

Ha de ser dur, ben dur. Diuen que una de les coses que caracteritza els francesos és que no somriuen si no hi ha un motiu. Nosaltres, els catalans, devem ser descendència dels francs; tot i que aparentment,el repoblament franc de la Marca Hispànica va ser ben migrat. Sigui com sigui, mirar el somriure del polític nord-americà et fa reflexionar sobre perquè serveix un i altre somriure.

I és que Hillary porta un bon grapat llarg de derrotes consecutives davant del seu contrincant per la denominació demòcrata, Barack Obama. Tot i així, heus-la aquí, amb el seu somriure impertèrrit. Un somriure que glaça el cor perquè imagines el plor amagat de la derrota. I és que aquest és un somriure comercial, un somriure d’actor teatral que no pot deixar de vendre la seva obra de teatre.