Hi ha tres individus que em tenen el cor robat, tot i que no en el sentit tradicional sinó precisament en el sentit contrari. Individus que em generen un malestar clar, inconfusible i que m’obliga a passar la fulla del diari, canviar d’emissora o apagar la tele. No puc fer-hi més. Diuen els que en saben que quan veiem en els altres defectes que nosaltres tenim i no acceptem ens tornem bèsties irracionals. Be, doncs, en el meu cas tenen raó.
El primer. Xavier Sala-Martín. Un economista brillant, un polemista enginyós, un provocador desacomplexat. Un esteta qüestionable i un ideòleg social perillós. De les seves frases cèlebres la meva memòria n’ha guardat: “mai acceptaria el càrrec de Conseller d’Economia, seria perdre diners”, “la crisi financera no es traduirà a l’economia real” i “hem de deixar caure bancs i marques d’automòbil”. Nacionalista generós, economista clarivident i socialment autista. Tot en un. Continua llegint
Filed under: calaix_de_sastre, Catalunya, espectacles | Tagged: Rahola, Sala-Martín, Sostres | 3 Comments »
La cerimònia de nomenament de doctor és el colofó a un procés feixuc, lent, que passa per la redacció d’una tesi i el seu registre en forma de combat despietat amb la burocràcia universitària. Avui ha estat un dia important, per a mi, en a mesura que he obtingut aquest anhelat títol doctoral. Tres anys després de començar a escriure, rumiar i fer recerca sobre un tema que interessa a ben poca gent, he tingut l’oportunitat de posar uns quants escrits junts, embolcallar-los amb una introducció i una conclusió i sis mesos més tard, fer-ne la defensa. 
Qui va ser el que va dir que la meva pàtria és el meu passat? Pere Quart? Suposo que com sóc procliu a visions pessimistes de la realitat, com a més a més em trobo en una edat en la que ens aferrem a una joventut que ja no tenim, que a tot estirar només és relativa, mai absoluta, i sempre filla de la comparació, per tot plegat em passen per davant moments de profunda tristesa que acompanyen petits esclats de joia. Una joia trista, enllaunada que es dóna en recordar, en reviure, en tornar al passat. 
Avui m’he afartat de tanta pluja. Em toca els nassos, vaja. I a sobre la previsió anuncia que no pararà de ploure fins… dijous? Dijous és fins on arriben les previsions, per tant, bé pot durar més enllà. Serà la fi del món producte del canvi climàtic? Si a d’altres li toquen tornados o huracans, a nosaltres en toquen pluges depriments i indefinides? Amb aquest estat d’ànim confluència d’algú necessitat de vacances i que dorm poc, enfilo cap el Centre. 
Catalunya tenia fa deu anys un tres per cent d’immigració registrada. Ara estem a prop del disset i la meva predicció és que en vida meva arribarem als trenta sinó més. És a dir, l’actual debat sobre la normalització del català d’aquí a poc s’haurà tornat realista i haurà assumit el conflicte de definir normalitat en un país on el català és l’anormal. Que haurà de respondre què vol dir ser català en un context d’anorreament cultural, plurilingüisme, integració a través del castellà i creixent incapacitat de fer vida normal en la llengua pròpia. Algun dia penso fer un article ben fet sobre què voldrà dir ser català d’aquí a trenta anys. En fi, anem al tema del tema. 
Anys enrere no entenia la dèria dels liberals nord-americans per la privacitat. Per als més extrems d’aquests és sabut que llibertat vol dir no interferència. Els liberals dibuixen al voltant de la persona un espai lliure de cap intromissió, llei o ètica social on ningú pot tenir res a dir-hi. Per aquests liberals si hi ha un enemic potencial o declarat no és la religió o la moral social. El potencial enemic és l’estat, el gran germà: sempre amatent a transgredir aquesta esfera sagrada que és la vida privada. 
El passat dimecres al vespre ens trobem a ca n’Ine una representació d’aquesta Barcelona cosmopolita que s’aixeca al voltant nostre, inunda les platges de la Barceloneta i per a la qual s’està contruint aquesta aberració turística coneguda per Edifici Vela. Al voltant de la taula, dues peruanes, un mexicà-espanyol fan de Bolaño, una basca francesa de Bayona, una altra francesa amb doble nacionalitat francoamericana fascinada amb el seu postdoc a la nostra ciutat i un català, jo. Per cert, darrerament em comença a fer gràcia quan després de dir d’on sóc em responen: ah, tu ets d’aquí? 
Sabates marrons amb la punta gastada. Les vaig comprar en un 
Va morir fa poc el filòsof, professor d’institut i durant molts anys autèntica alma mater de la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès: 
Quan no dormo bé, i prou feines arribo a les quatre o cinc hores de son, em passejo durant el dia com un zombi. La meva atenció disminueix i la capacitat de raciocini es veu fortament afectada. Tot i així, després d’una tallada de cabell que s’estira més que no pas voldria tinc temps per deixar-me caure per La Central. Comprar en 
Ahir vaig fer un nou pas en el món del show-business. No sé si exactament cap endavant. L’obra social d’una caixa que té seu a Madrid organitzava un cicle de conferències sobre el món del futbol, a la Plaça Catalunya. Es veu que la difusió es va fer amb molt de retard i a sobre va ser dolenta: que si les coses es porten des de la capital, que si des d’aquí no podem fer res, que si les dates no acompanyen, etcètera i etcètera. El cas és que ens vam aplegar una vintena d’amics, coneguts i saludats i quatre passavolants dels quals tres ja havien abandonat la sala als vint minuts. 
És trist però la globalització ens ha robat el plaer de viatjar. Sens dubte, encara hi ha paradisos perduts, espais més enllà del que és conegut i apareix en les guies de viatges. Però, reconeixem-ho: el turisme tal i com el practiquem la majoria de nosaltres ha anorreat el sentit del viatge. Avui en dia viatjar consisteix en encabir en un espai d’unes poques setmanes una maleta, uns estalvis i un destí al qual puguis arribar en un cop d’avió. 
Ahir al vespre, després d’un passeig en tren fins a Sant Pol per menjar a un dels nostres restaurants preferits, tornem a Barcelona i ens deixem caure pels volts del carrer Avinyó. En un bar que dubto pugui tornar a identificar, ens trobem amb una colla d’amics. L’objectiu és llegir-nos algun conte o narració breu, de màxim dos o tres paràgrafs. Tanmateix, quan ja som uns quants, descobreixo que l’abast de la reunió supera les meves expectatives. 
Tinc un caràcter donat a la melangia. Tampoc és una cosa greu, més aviat equilibrada. El fet és que avui, després de la meva sessió de mitja hora de pedalada diari en mà i els deu minuts de cinta, m’he anat cap els vidres que separen el gimnàs de les pistes de bàsquet i he presenciat els partits juvenils de la lliga de diumenge.
Des de Sants 