Sala-Martín, ReHola i Sostres

Hi ha tres individus que em tenen el cor robat, tot i que no en el sentit tradicional sinó precisament en el sentit contrari. Individus que em generen un malestar clar, inconfusible i que m’obliga a passar la fulla del diari, canviar d’emissora o apagar la tele. No puc fer-hi més. Diuen els que en saben que quan veiem en els altres defectes que nosaltres tenim i no acceptem ens tornem bèsties irracionals. Be, doncs, en el meu  cas tenen raó.

El primer. Xavier Sala-Martín. Un economista brillant, un polemista enginyós, un provocador desacomplexat. Un esteta qüestionable i un ideòleg social  perillós. De les seves frases cèlebres la meva memòria n’ha guardat: “mai acceptaria el càrrec de Conseller d’Economia, seria perdre diners”, “la crisi financera no es traduirà a l’economia real” i “hem de deixar caure bancs i marques d’automòbil”. Nacionalista generós, economista clarivident i socialment autista. Tot en un. Continua llegint

Anuncis

Doctorar-se

La cerimònia de nomenament de doctor és el colofó a un procés feixuc, lent, que passa per la redacció d’una tesi i el seu registre en forma de combat despietat amb la burocràcia universitària. Avui ha estat un dia important, per a mi, en a mesura que he obtingut aquest anhelat títol doctoral. Tres anys després de començar a escriure, rumiar i fer recerca sobre un tema que interessa a ben poca gent, he tingut l’oportunitat de posar uns quants escrits junts, embolcallar-los amb una introducció i una conclusió i sis mesos més tard, fer-ne la defensa. Continua llegint

Moments de nostàlgia

Qui va ser el que va dir que la meva pàtria és el meu passat? Pere Quart? Suposo que com sóc procliu a visions pessimistes de la realitat, com a més a més em trobo en una edat en la que ens aferrem a una joventut que ja no tenim, que a tot estirar només és relativa, mai absoluta, i sempre filla de la comparació, per tot plegat em passen per davant moments de profunda tristesa que acompanyen petits esclats de joia. Una joia trista, enllaunada que es dóna en recordar, en reviure, en tornar al passat. Catalunya Ràdio ha tingut la bella idea de mostrar-nos el catàleg de gravacions des seus vint-i-cinc anys de vida. Temps, anys enrere, fins al 2005 a tot estirar, en que crèiem en una Catalunya que es construïa, que tenia il·lusió, que seria el que nosaltres volguéssim, que seria una única i catalana. On la immersió lingüística, el lideratge seré d’un tal Pujol i la tensió republicana farien un canvi que, malauradament no ha estat. Continua llegint

Una tarda a l’Ateneu

Avui m’he afartat de tanta pluja. Em toca els nassos, vaja. I a sobre la previsió anuncia que no pararà de ploure fins… dijous? Dijous és fins on arriben les previsions, per tant, bé pot durar més enllà. Serà la fi del món producte del canvi climàtic? Si a d’altres li toquen tornados o huracans, a nosaltres en toquen pluges depriments i indefinides? Amb aquest estat d’ànim confluència d’algú necessitat de vacances i que dorm poc, enfilo cap el Centre. Continua llegint

Un nou dinar multicultural

Catalunya tenia fa deu anys un tres per cent d’immigració registrada. Ara estem a prop del disset i la meva predicció és que en vida meva arribarem als trenta sinó més. És a dir, l’actual debat sobre la normalització del català d’aquí a poc s’haurà tornat realista i haurà assumit el conflicte de definir normalitat en un país on el català és l’anormal. Que haurà de respondre què vol dir ser català en un context d’anorreament cultural, plurilingüisme, integració a través del castellà i creixent incapacitat de fer vida normal en la llengua pròpia. Algun dia penso fer un article ben fet sobre què voldrà dir ser català d’aquí a trenta anys. En fi, anem al tema del tema. Continua llegint

Rastres informàtics

Anys enrere no entenia la dèria dels liberals nord-americans per la privacitat. Per als més extrems d’aquests és sabut que llibertat vol dir no interferència. Els liberals dibuixen al voltant de la persona un espai lliure de cap intromissió, llei o ètica social on ningú pot tenir res a dir-hi. Per aquests liberals si hi ha un enemic potencial o declarat no és la religió o la moral social. El potencial enemic és l’estat, el gran germà: sempre amatent a transgredir aquesta esfera sagrada que és la vida privada. Continua llegint

Conversa amb una nordbasca

El passat dimecres al vespre ens trobem a ca n’Ine una representació d’aquesta Barcelona cosmopolita que s’aixeca al voltant nostre, inunda les platges de la Barceloneta i per a la qual s’està contruint aquesta aberració turística coneguda per Edifici Vela. Al voltant de la taula, dues peruanes, un mexicà-espanyol fan de Bolaño, una basca francesa de Bayona, una altra francesa amb doble nacionalitat francoamericana fascinada amb el seu postdoc a la nostra ciutat i un català, jo. Per cert, darrerament em comença a fer gràcia quan després de dir d’on sóc em responen: ah, tu ets d’aquí? Continua llegint