Montilla… i el finançament?

Zapatero va guanyar. I Catalunya? Segons Montilla i Chacón, deu ser que sí. Jo encara no ho veig per enlloc. Ciutadans enganyats i ara, amb la crisi, distrets . Si el passat mes d’agost encara era un bon moment per pactar el finançament i de passada complir la llei, ara ben segur que no ho és. La gent té altres prioritats, el govern central també. En especial la de salvar el cul davant d’aquest deteriorament tan avançat de les condicions de vida.

Quico Homs sobre finançament

Després de molts anys de perdre’ns la pista retrobo uns antics companys de lluita independentista de quan teniem vint anys i corríem darrera la flama olímpica amb l’estelada. Dimarts passat ve al Via Fora de Sants per parlar-nos del finançament el diputat de CiU Quico Homs, un dels que més en sap de l’entramat de les negociacions. La seva exposició inicial és més aviat decebedora. Homs fa marxa enrere en el temps per parlar-nos de finançament català i Transició, d’errors i de tàctiques del seu partit. Es demostra com un bon orador i sobretot és d’agrair-li el seu optimisme. Ara bé, de suc, no gaire, i aquest només arriba en el torn de preguntes.

Article a l’Avui (12)

Propensos a desastres

En els meus dies de professor d’economia al batxillerat ensenyava dues veritats sagrades: no hi ha benefici gran amb risc petit i cap país pot deixar caure els seus bancs. La primera afirmació feia referència a la impossibilitat que Occident veiés una piràmide financera com la que l’any 1997, a Albània, va generar un forat de 300 milions d’euros i dos mil morts en enfrontaments al carrer. Forat que, com explicava a classe, només podia ser atribuïble al grau d’ignorància econòmica dels albanesos. La segona afirmació, referent a les entitats financeres, em permetia explicar la importància central dels bancs i les dramàtiques conseqüències que una fallida tindria en la confiança dels estalviadors i en el finançament de les empreses.

Article a l’Avui (10)

Els EUA i l’economia irreal

La setmana vinent els EUA tindran nou president. Un president que molt probablement serà Barack Obama i a qui espera un panorama tan fosc com el que va haver d’entomar Ronald Reagan l’any 1981. El primer president dels EUA amb un MBA (de Harvard), George Bush Jr., ha deixat un llegat que costarà d’eliminar i que pagarem entre tots. Tanmateix, i paradoxalment, la virulència d’aquesta crisi només podrà empènyer a favor del canvi.

Article a La Vanguardia

Una visió política dels fons sobirans. Va ser un encàrrec fet depressa i corrents i va aparèixer ahir sota el títol ¡Es geopolítica, amigos!

El pasado agosto el parlamento alemán aprobó una ley que autorizaba el veto público ante compras de paquetes accionariales de empresas alemanas, superiores al 25% del capital y realizadas por parte de países no pertenecientes a la UE, Suiza, Noruega e Islandia. Mientras Occidente debatía en foros internacionales la necesidad de controlar los fondos soberanos y limitar su derecho a voto en los consejos de administración, el gobierno alemán promovía una ley que subrayaba el temor europeo ante la compra indiscriminada de empresas propias.

Lliçons de la crisi

Què és el que hem après en aquesta crisi? Fem-ne una llista:

– Que les crisis serioses (no la russa del 1998, la del sud-est asiàtic ni l’Argentina del 2001) normalment comencen als EEUU i després s’estenen a Europa

– Que tenir una economia globalitzada vol dir que cada dia depenem més del que aquests americans volen fer de les nostres vides. És a dir, de la seva economia.