Un matí al mercat de St.Antoni

Per passejar un diumenge al matí pel mercat de St.Antoni cal que tinguis molt clar el que vas a comprar sinó vas venut. Les temptacions son importants, l’espai per llibres a casa limitat, els diners són els que són i temps per llegir-los, malauradament, no en sobra. Els meus objectius del dia eren els següents: comprar alguna traducció de Segarra sobre les obres de Shakespeare (sembla que el nostre gran escriptor les va fer totes menys la que jo ja he llegit i una altra); Les veus del Pamano, d’en Cabré, i recol·lectar alguna informació sobre La Història de la II República, de Pla (quatre llibres que el passat divendres vaig estar a punt de comprar per 450€, preu de rara avis, en una llibreria de vell).

Com unes memòries (II)

Els Jesuïtes de Sarrià, a inicis dels vuitanta, encara eran una escola elitista, un centre de grandària sorprenent amb els seus camps de futbol, el seu petit bosc, la seva piscina, l’església i els claustres. Una escola de nissaga i per a gent de nissaga però que des del Concili Vaticà II, a instàncies dels canvis ideològics i socials de la Companyia, maldava per adaptar-se als temps i, fins i tot, per passar-los per endavant. Tanmateix, del dit al fet, de la missió a l’obra, sempre hi ha un bon tram. I aleshores també n’hi havia.

Solbes i el masoquisme català

Si per alguna cosa darrerament ha deixat aquest bloc de parlar de política és per no posar-me pedres al fetge. El nivell polític del país és tan baix, el lideratge tan inexistent, les contradiccions tan evidents i el futur tan complexe que, sincerament, les ganes d’escriure sobre aquests fets no són abundants. Em vaig mossegar la llengua (llegeixi’s el teclat) en l’anunciat incompliment estatutari del 9 d’agost: el finançament no va arribar i no se l’espera. També em vaig estar d’escriure el dia que el Sr.Saura i els seus van decidir no humiliar Zapatero arrossegant-lo al Congrés i es van estimar més obtenir un nou bany de vergonya com el que ahir va donar el Sr.Solbes als diputats catalans i, a través d’ells, a tots els catalans.

“Tropa de Elite” (2007)

La setmana passa vaig veure la millor pel·lícula que recordo en molt de temps, potser des de United 93. La situació en la dóna el context: Som a l’any 1997, el Papa Joan Pau II decideix fer una visita a Rio de Janeiro i dormir en comunió amb els pobres, a la perillossíssima zona de faveles. Aquest fet bondadós sacsejarà com un terratrèmol la vida de persones i institucions. L’alcalde vol garantir la seguretat de sa santedat; la policia corrupta és impensable que es pugui fer càrrec de l’operació; finalment, la policia d’elit, els BOPEs, seran els encarregats de netejar l’ambient de possibles problemes. Inevitablement, però, les decisions polítiques tenen conseqüències personals.

La consciència

 

–          Què fas aquí a la biblioteca de l’Ateneu un dissabte a l’hora de dinar?

–          Ja veus…

–          No tens res millor a fer?

–          Sí, potser és això. També podria dir que aquí m’hi trobo bé. Ara mateix estava llegint Vida Privada, d’en Segarra, al Jardí Romàntic. Després he pujat als ordinadors a escriure unes frases i mira, si m’agafa la inspiració duc a sobre el material per a l’article que estic escrivint

–          Que no t’agrada la platja?

–          Sí, però, la veritat, avui no feia dia de platja. Millor dir, sí en feia però ahir va ploure i ja tenia l’excusa per no anar-hi. A més, a na Mili tampoc li venia de gust.

Com unes memòries (I)

En Daniel nasqué a inicis dels setanta, fill d’una petita burgesa catalana, al seu torn filla única de venedors de fruita de la Boqueria amb minyona i rendes, i d’un aragonès que renuncià als setze anys a casa, bestiar i aixopluc a canvi de deixar de fer de pastor pel Pirineu. La mare no es va sentir empesa a estudiar i va triar fer d’oficinista i el pare amb esforç i ganes es va fer aparellador. Com en Daniel de petit va sortir ros, feia cara d’espaordit i no molestava les visites, els pares van decidir que hi havia prou material per fer-lo pujar en l’escala social tot aplegant-lo amb la petita aristocràcia i l’alta burgesia que encara remenaven la cua pels barris alts de Barcelona.

El padre de un asesino (orig.1980)

El padre de un asesino, d’Alfred Andersch (2007, orig.1980). Bogotà, Colòmbia: Grupo Editorial Norma, pp.117

Alfred Andersch, un alemany d’inicis del segle passat, comunista i represaliat més endavant pel règim nazi, rendeix comptes amb la memòria en aquest breu escrit. Es tracta d’un tros del seu passat escolar: som a l’any 1928, a l’hora de la classe de grec, quan un desvagat i desinteressat estudiant de catorze anys rep a la seva aula la visita del director de l’escola, el malhumorat, rígid i de tendències sàdiques professor Himmler, ni més ni menys que el pare del que serà ministre de l’interior del Reich.

Article a l’Avui

L’altre dia va sortir el meu article resum de la conferència d’ISBEE. El títol és Les altres Olimpíades. Corregeixo els errors de sobrecorrecció que van fer sobre l’original.

Aquest darrer mes de juliol, a Sud-àfrica ha tingut lloc el IV Congrés Internacional d’Ètica, Economia i Empresa. Les també conegudes com Olimpíades de l’Ètica Econòmica. Un esdeveniment quadriennal que, per primera vegada al continent africà, ha reunit especialistes de tot el món per parlar de l’estat de les interrelacions entre aquests tres àmbits complexos com són l’economia, l’ètica i l’empresa.

Tretze Tristos Tràngols (2008)

Tretze Tristos Tràngols, d’Albert Sánchez Piñol (2008). Barcelona: Ed. La Campana, pp.167

Després de l’extraordinària La pell freda i de la seva més aviat decebedora per reiterativa Pandora al Congo, Sánchez Piñol reprèn el vol amb aquest més que meritori recull de contes al més pur estil de l’autor. Som davant de relats d’interès antropològic o etològic com Tot el que li cal saber a una zebra…, La llei de la selva o Ja no puc més; curiositats històriques sorprenents, arrodonides i perfectament embolicades com La nau dels bojos, La solidaritat que va venir de les estrelles o Titus.

Anaheim (i II): Angels, 7 – Seattle Mariners, 3

Dimarts al vespre, en aquest desert cultural anomenat Anaheim, Orange County (és a dir, comptat de les taronges), anem a distreure’ns a la manera americana. A les set i cinc del vespre comença el partit de beisbol entre l’estrella de la lliga nord-americana, els Angels de Los Angeles i els no tan potents Mariners de Seattle, de l’estat de Washington. Un partit anodí, entre setmana que tindrà una seqüela el dia immediatament posterior, el dimecres, en que novament aquests dos equips s’enfrontaran al mateix estadi. Per aprofitar el vol, suposo.

Anaheim (I): El no res

Anaheim és una ciutat a tocar de Los Angeles. Aparentment al costat si mires un mapa de carreteres però en realitat gairebé a una hora del centre o, el que és el mateix, a seixanta quilòmetres de distància. Si Los Angeles és una de les ciutats més lletges que recordo, Anaheim no es queda lluny. De fet la supera. A mesura que deixes l’aeroport enrere i t’endinses en les inacabables autopistes de sis carrils comença una terra de ningú de cases unifamiliars, serveis per a l’automòbil, hotels i negocis diversos. Anaheim és conegut sobretot per Disneyland, un parc d’atracions que comença a l’altre banda del carrer, davant del meu hotel, però que de manera sorprenent és gairebé innexistent als carrers de la ciutat. El motiu: tothom hi arriba i se’n va en cotxe.

Servitud (orig.1926)

Servitud, de Joan Puig i Ferreter (2002, orig.1926). Barcelona: Ed.Proa, pp.255.

Aquí tenim la gran biografia novel·lada de Puig i Ferreter sobre els seus anys de periodista a La Vanguardia, als anys vint. Un retrat amb sentit de l’humor, a voltes despietat però normalment mesurat dels personatges que van poblar el diari La Llanterna mentre pistolers, burgesos, sindicats i anarquistes es barallaven a trets a les fàbriques i als carrers. Un relat edificant i instructiu sobre els mals d’origen del diari en qüestió i la pesada llosa que encara ara, en ple segle XXI, arrossega. Com de cites visuals i clarament explicatives el text n’està farcit fem-ne ús d’algunes.

Castellio contra Calvino (orig.1936)

Castellio contra Calvino, de Stefan Zweig (2007, original 1936). Barcelona: El Acantilado. pp.252

Amb ploma d’historiador compromès i rigorós, el gran autor de best-seller d’entreguerres, Stefan Sweig, ens posa amb aquest escrit davant d’una de les grans lluites ideològiques del segle XVI: la del fundador de la teocràcia calvinista, el propi Calví, contra el pensador de la tolerància i el respecte a la divergència, el silenciat i vençut Castellio. A banda de la lectura estrictament històrica, la intenció de Zweig és la de mostrar-nos els patrons psicològics de les dictadures, els mecanismes socials de defensa de la llibertat, les complicitats i les pors filles del pensament únic i els grans moments de valentia en que un home és capaç de sacrificar-se per la llibertat de pensament. No costa aquí identificar la lluita del propi Zweig amb el règim nazi i per altra banda avançar el final paral·lel de Castellio i el mateix autor.

Sud-àfrica (i XX): Balanç final

Vint-i-un dies després de la meva arribada, això és el dia 3, recorrem el darrer trajecte de tres-cents quilòmetres fins a l’aeroport de Johannesburg, facturem les maletes i embarquem. Sud-àfrica ha resultat ser un país de contrastos. Climàticament els hem tocat tots: des de l’humida Cape Town, fins a la freda Dullstroom, passant per la mullada Swellendam, o la tropical de Kruger. En un país tan gran, un hivern com l’actual, de fet són molts hiverns diferents.

Sud-àfrica (XIX): El Blyde River Canyon

Les carreteres de la regió de Mpumalanga, a banda del Parc Kruger apunten cap a una altra direcció, una localització que pren el misteriós nom de Panorama. Seguim les indicacions d’en Klaus, aquests darrers dies convertit en una ja extravertida reina en el seu palau africà, ens acomiadem d’ell i del seu encantador nòvio sud-africà i agafem la carretera en direcció al Canyó del Blyde River, una de les definitives atraccions pendents.