Són notícia aquesta setmana

1) Et fas definitivament gran el dia que llegeixes la notícia sobre l’ocupació del rectorat de la UB per part dels estudiants i no la comprens. Millor dit, la comprens i la trobes una fantasmada pròpia de postadolescents. A la gent jove li toca anar a la universitat a passar-s’ho bé, a socialitzar-se lluny de les consoles de joc, a lligar i a fer la revolució. Sobre espais de Bolonya, millores en la ineficient estructura acadèmica i creació d’incentius per a uns professors que ja estan majoritàriament morts en vida; deixem que se n’encarreguin la gent gran i sobretot aquells que s’han llegit la llei. Jo a la seva edat (ai, avi) anava a moltes manifestacions i mai vaig saber de què anava la cosa.

ERC en la distància

La distància no la dóna el nombre de quilòmetres, més aviat la disposició mental a allunyar-te i mirar les coses amb una certa tranquil·litat d’esperit. Avui en dia, val a dir, es donen totes les facilitats per mantenir un contacte virtual gairebé perfecte amb el país d’origen. Així, puc veure a TV3minuts els principals titulars del telenotícies, puc llegir els meus diaris habituals, puc seguir els acudits del Polònia i puc parlar amb la dona per Skype. El mateix bloc serveix per explicar què fas, com et trobes i com et va la vida lluny de casa. Les diferències menys plaents d’estar lluny són sens dubte la manca de contacte físic amb qui estimes, fer broma amb els amics, el mai prou valorat temps mediterrani i el menjar. Obvietats massa simples com per insistir-hi gaire.

Els disbarats de Carod ja no interessen

Tot sigui dit de passada, el que abans era motiu de guerra civil, revolució o d’entrada dels militars amb armes i canons per La Diagonal, avui ja no interessa. El fet que el vicepresident del govern anunciï una seccessió planificada o apunti que ens cal un exèrcit per ser un país normal, ja no mereix ni un titular de portada. Tot just una entradeta i mig full de pàgina interior. Curiós país aquest, l’espanyol, pel qual el mateix vicepresident, les mateixes declaracions però amb president diferent i circumstàncies polítiques igualment diferenciades, ja no interessen. Qui ha canviat: ERC, el seu ideari, el govern català, la desafecció de Montilla?

Raons per donar-hi suport

Avui he decidit donar suport a la Iniciativa Blocs amb Estrella. És una iniciativa a favor de la renovació a ERC. Segons el parer de l’Avui aquesta és una plataforma que dóna suport a Carretero. No serà el meu cas particular. Els meus motius per afegir-m’hi són uns altres:

• perquè Desdesants va nàixer com un bloc de reflexió social, cultural, si voleu existencial, però també política. Tot i així, vista la situació del país i la incapacitat dels nostres governants, des de fa dos anys (la vida d’aquest bloc) cada cop em ve menys de gust parlar de política

Visca Espanya, Chacón, visca!

La mostra de que els temps estan canviant per al catalanisme, i no sé si gaire cap a millor, és la imatge d’avui. Carme Chacón, la flamant nova ministra de defensa: dona, catalana i embarassada de cinc mesos, passant revista a les tropes del bracet d’Alonso mentre amb tremolosa veu ordena ferms al capità de la companyia. Al mateix temps, de la mateixa manera que el gran José Zaragoza, cap de campanya del PSC en les darreres eleccions generals es va pixar de tots el catalans i especialment dels seus socis de govern quan va tocar l’hora, ara és el torn del Jóse, the one and only, de pixar-se sobre els socialistes catalans i, particularment sobre el sector montillista.

La Catalunya decebuda mira Ridao

He posat la tele i, vés per on, feien el debat d’investidura al Congrés espanyol. Precisament era el torn del reputat orador Ridao. I mentre aquest parlava de la Catalunya decebuda, del vot de la por, del bienni de la il·lusió (2004-05) en front del bienni del gir a la dreta (2006-07) de la passada legislatura, jo m’anava fent a la idea de les virtuts i potencialitats del pseudogrup d’Erc al Congrés. En Ridao sap xerrar, té un to apropiat, sembla que sap de què parla. No és ni barroer, ni abraonat com els companys Tardà i Puigcercós, però avorreix, no contagia res i, certament, en el dia d’avui ha tocat en tant poc temps tantes idees que a hores d’ara m’és difícil saber de què ha parlat.

Post 9-M: PSC, poseu-li un pal d’escombra

Que uns tres-cents mil dels anteriors votants d’ERC s’han anat cap a l’abstenció és cosa simple de comprovar: el PSC, respecte les eleccions del 2004, només n’ha guanyat vuitanta mil. Un dels pocs consols que ens queda és que els electors sobiranistes no han passat a millor vida, simplement no han anat a votar.

Tot i així, amb les dades a la mà, el vot total socialista li permet sumar més paperetes que CiU, PP i ERC junts. Poca broma. A sobre, amb candidats de la solvència d’una desconeguda falsa doctora anomenada Carme Chacón i d’un conegut de tots vostès Joan Clos, l’únic home que emula la seva pròpia caricatura. Ho deia l’altre dia: siguem clars, amb un pal d’escombra com a cap de cartell, el PSC hagués guanyat igual. Fins i tot, és previsible que si s’ensorra la Sagrada Família al pas de l’Ave els socialistes en les properes eleccions puguin donar la campanada.

9-M: ERC, una estratègia suïcida

No s’hi val a badar. El missatge de l’electorat independentista ha estat claríssim: Esquerra ha pres el pèl a uns i altres i, en el seu intent d’aconseguir dur el PSOE-PSC al terreny del nacionalisme, ha acabat fagocitada pel progressisme més burocràtic i despersonalitzat que aquest país pugui generar. L’immens suport sobiranista s’ha regalat després d’anys de picar pedra. A sobre, un PSC sense Maragall, sense catalanistes, però que puja quatre escons. Aplaudiments.

I és que, en aquestes eleccions, el factor diferencial d’ERC ha estat nul. Mal m’està dir-ho però citant els amics de la COPE el grup d’Esquerra al Congrés ha donat en quatre anys mostres importants d’indigència política. Alguns ja fa temps que ho dèiem: d’on no n’hi ha no en raja. Què han fet aquesta gent durant la legislatura? Què han aconseguit quan el PSOE estava debilitat i existia un pacte a Catalunya que, teòricament els comprometia? No res.

9-M: Perquè votaré ERC

Votar en clau catalana és un imperatiu per a qualsevol que pensi que res de bo ens arribarà dels que de nosaltres no depenen. En unes eleccions tan espanyolitzades, en mig de l’etern discurs de l’elecció entre el mal menor i el mal absolut, no fugir de la lògica imperant i deixar de mirar cap a casa em sembla miopia.

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista.