“Esperant els bàrbars” (orig.1980)

Waiting for the barbarians, de J.M.Coetzee (orig.1980). Nova York: Penguin, pp.156

Coetzee, premi Nòbel de l’any 2003, no és un escriptor que deixi indiferent. L’anterior llibre, Desgràcia, és la narració d’una caiguda vital en la Sudàfrica trencada per les diferències racials. Esperant els bàrbars és novament una exploració de la diferència i al voltant de la situació de domini d’un imperi sobre els seus vassalls negres. Els mateixos monstres personals, les mateixes obsessions, que vàrem veure en l’anterior obra ara en la persona d’un funcionari. Un individu que veu com el seu tranquil lloc de frontera és sacsejat per l’arribada d’un destacament militar que té per objectiu prevenir l’imminent assalt dels bàrbars.

Article a l’Avui

L’altre dia va sortir el meu article resum de la conferència d’ISBEE. El títol és Les altres Olimpíades. Corregeixo els errors de sobrecorrecció que van fer sobre l’original.

Aquest darrer mes de juliol, a Sud-àfrica ha tingut lloc el IV Congrés Internacional d’Ètica, Economia i Empresa. Les també conegudes com Olimpíades de l’Ètica Econòmica. Un esdeveniment quadriennal que, per primera vegada al continent africà, ha reunit especialistes de tot el món per parlar de l’estat de les interrelacions entre aquests tres àmbits complexos com són l’economia, l’ètica i l’empresa.

Sud-àfrica (i XX): Balanç final

Vint-i-un dies després de la meva arribada, això és el dia 3, recorrem el darrer trajecte de tres-cents quilòmetres fins a l’aeroport de Johannesburg, facturem les maletes i embarquem. Sud-àfrica ha resultat ser un país de contrastos. Climàticament els hem tocat tots: des de l’humida Cape Town, fins a la freda Dullstroom, passant per la mullada Swellendam, o la tropical de Kruger. En un país tan gran, un hivern com l’actual, de fet són molts hiverns diferents.

Sud-àfrica (XIX): El Blyde River Canyon

Les carreteres de la regió de Mpumalanga, a banda del Parc Kruger apunten cap a una altra direcció, una localització que pren el misteriós nom de Panorama. Seguim les indicacions d’en Klaus, aquests darrers dies convertit en una ja extravertida reina en el seu palau africà, ens acomiadem d’ell i del seu encantador nòvio sud-africà i agafem la carretera en direcció al Canyó del Blyde River, una de les definitives atraccions pendents.

Sud-àfrica (XVIII): I encara més safari

Després del descans, quan comença a fer calor de veritat, encara tenim l’oportunitat de tornar a veure girafes. N’Andree ens explica com ha vist volar cinc metres pels aires un exemplar de lleó que no va calcular en el seu atac el radi d’acció de la coça d’aquest animal. Uns altres es van menjar la girafa; per al lleó amb la mandíbula destrossada, diu, va ser la fi. De cop i volta ens truquen per ràdio: un lleó camina pel mig de la carretera, a menys de tres minuts d’on som. Efectivament, aviat el trobem de cara. Fent una lenta marxa enrere, a menys de cinc metres del lleó, ens retirem respectuosament sense que ell ens dediqui ni una sola mirada. Cinc minuts més tard, en té prou, creua la carretera i va a buscar alguna ombra en l’espessor d’aquesta selva de vegetació baixa i seca. Si ell hagués volgut, no cal dir-ho, d’una carrera ràpida i un salt podria haver entrat dins el cotxe.

Sud-àfrica (XVII): Més safari

Seguim carretera amunt. El sol comença ja a fer el seu efecte i progressivament ens desfem de mantes, folre polar i jersei i ens calcem les ulleres de sol. A prop de les vuit divisem la primera de les congestions de trànsit naturals en el Parc. Una vintena d’elefants de totes les edats tenen bloquejat el camí mentre devoren branques, branquillons, fulles i vegetació diversa a banda i banda de la carretera. En pocs minuts estem absolutament envoltats d’aquests animals que, com observem, tenen força suficient com per tirar a terra un arbre de quatre metres d’altura. En moments com aquest, els conductors de jeep saben que han d’apagar el motor, baixar la veu i deixar que els elefants facin la seva feina.

Sud-àfrica (XVI): El safari

El gran dia ha arribat. Tot turista de pro que visiti Sud-àfrica ha de fer un safari, a poder ser al Parc Kruger i preferiblement en un servei, diguem-ne exclusiu. Això és el que fem. A les cinc trenta en punt, a la porta d’entrada del Lodge ens espera el nostre jeep privat. Es tracta d’un descapotable de dotze places que avui, afortunats nosaltres, només tindrà dos passatgers: na Mili i jo. Obrim la tanca de seguretat, vigilem que els gossos no fugin i pugem al jeep. N’Andree, un afrikaaner nascut a prop d’aquesta mateixa regió de Mpumalanga, ens farà de guia privat. Comença cobrint el vehicle i lliurant-nos tres mantes per cap. Les necessitareu, diu.

Sud-àfrica (XV): En Klaus

Abangane Lodge

Només hem intercanviat unes poques paraules però entre el que ens ha dit i el que ja sé puc imaginar-me la resta de la història. El que ens ha dit. Que va deixar el món de l’empresa als 42 anys. Literalment, que es va retirar, que ja en tenia prou. Feia molts anys que treballava per a una empresa farmacèutica i feia cinc anys (als 37 doncs) que l’havia destinat (comissioned, amb el regust militar del terme en anglès) a Sud-àfrica. Als 42 anys amb diners en metàl·lic i cap deute a sobre va comprar trinco-tranco la finca Abangane. La va remodelar, va contractar el servei zulu del que ara disposa i com no té cap deute, insisteix, quan vénen els turistes treballa molt. Quan no, es dedica a viure la vida. I de quina manera.

Sud-àfrica (XIV): Creuar al país

Dullstroom

Unir dos punts com Swellendam i el Parc Kruger vol dir traçar una línia recta de prop de dos mil quilòmetres o bé dur a terme un itinerari com el que es presenta a continuació. Implica seguir la carretera en direcció a Cape Town passant pel parc d’atraccions en forma de ciutat dit Franshhoek, ciutat construïda a major glòria dels hugonots i els comerciats de diamants del carrer principal. Resseguir ara la ruta que ens duu fins a la ciutat universitària de Stellenbosch, sopar una gens menyspreable pasta amb pesto i dormir en un hostal que no li desitjaria a ningú que passi de la trentena.

Sud-àfrica (XIII): La reserva natural de De Hoop

De Hoop

Dilluns ens posem en marxa seguint els consells del nostre amfitrió cap a la Reserva de De Hoop. Si una cosa tenen de bo els propietaris d’aquests negocis d’allotjament és que sabem presentar-te totes les atraccions de la comarca de tal manera que pots considerar la possibilitat d’estirar la teva estada en la regió algun dia més. L’anada, en una carretera terciària de terra, està a prop de convertir-se en un malson inacabable. Seixanta quilòmetres després, travessant un paratge de camps infinits interromputs per granges de suposats afrikaaners calvinistes, arribem a l’entrada del Parc Natural. Si de camí cap aquí hem pogut veure moltons, vaques, cavalls i estruços, ara la fauna que s’espera és bàsicament marina.

Sud-àfrica (XII): Swellendam

Swellendam

El matí de diumenge a Mossel Bay ens agafa al llit i amb pluja. Na Mili ha tingut la gosadia de llevar-se abans de les set per veure la sortida del sol. Jo, com la disposició de la nostra habitació i del llit ho permeten, he obert un ull i he continuat dormint. Res d’especial. A les deu ja som sobre el cotxe i enfilem la Garden Route en direcció a Ciutat del Cap/Kaapstad/Cape Town/Capetón. El paisatge és realment verd (o groc) però cal suposar que a la primavera els colors s’intensifiquen. Tanmateix és un bell trajecte amorosit amb una mica de pluja i vent de costat que fa més distreta la conducció per l’esquerra.

Sud-àfrica (XI): Mossel Bay

De Prins Albert fins a la costa no hi ha més de cent cinquanta quilòmetres. Com ja varem tenir prou una sola vegada travessant el pas de Swartberg, decidim fer una petita volta i travessar el molt més agradable pas de Meiringspoort. Malgrat en el viatge d’anada varem veure isards, aquest cop els anunciats micos salvatges, els baboons, no fan acte de presència així que ens hem d’acontentar amb fer atenció al paisatge: els gorgs, les altes muntanyes i el riu. A mesura que avancem cap a George, a la costa, el paisatge canvia, es fa més àrid i retrobem les granges d’estruços abandonades dos dies abans. El darrer coll de muntanya, el d’Outeniqua, es converteix finalment en una davallada ondulant des de les altures cap el mar Índic que, per primer cop, s’obre davant dels nostres ulls.

Sud-àfrica (X): Política del país

El període final de l’Aparheid va ser un malson per al conjunt dels habitants de Sud-àfrica. Uns pocs blancs intentaven tenir controlada i distribuïda la població segons races i territoris, mentre que una majoria negra demostrava que, per nombre, eren capaços no només de capgirar la situació política sinó d’acabar fent amb els blancs el que altres països veïns van fer amb un cop es va iniciar el procés descolonitzador. Però no, De Klerk i Mandela (en khosa: M’dala) van signar les paus, van pactar un intercanvi pacífic de papers i a canvi d’això uns van guanyar el control polític mentre que els altres el van perdre però van mantenir el seu estatus econòmic i social. Blancs i negres, sobretot els negres, celebren actualment el 90è aniversari de l’exlider que va salvar el país i evitar un conflicte sagnant que semblava la conseqüència natural de tants anys d’opressió. Diaris, notícies i comentaris dels taxistes, aquests darrers dies, van plens d’aquesta efemèride.

Sud-àfrica (IX): Un dia a Prins Albert

Després del nostre dia de carretera decidim aturar-nos a Prins Albert un dia sencer. Aquesta és una població construïda al llarg de la carretera, recorda en això als pobles romanesos, tot i que en favor de la primera cal dir que li han afegit dos carrers paral·lels, a banda i banda del principal i, sobretot, en benefici dels sud-africans, hi ha carrers perpendiculars que de tant en tant tallen la carretera central. En aquest carrer, s’hi troben folgadament disposats els comerços, restaurants, esglésies, museus i biblioteca que donen forma a aquesta petita comunitat de menys de tres mil habitants. Un cop més el seu aire victorià, un aire de poble perdut, et transporta en el temps i et convida a prendre’t les coses amb calma.

Desgràcia (orig.1999)

Disgrace

Disgrace, de J.M.Coetzee (orig.1999). Londres: Vintage Books, pp.217

Escollit el millor llibre de l’any segons Booker Prize, aquest és també, segons els entesos, un dels millors llibres del premi Nòbel sud-africà. Disgrace és la història d’un home de cinquanta anys, el divorciat i seductor David Laurie, un professor universitari de literatura que en una de les seves incursions eròtiques amb una alumna trobarà la pedra de toc que capgirarà el seu futur. Inculpat per tothom, expedientat per la direcció i incapacitat per orgull de tota voluntat de defensa, Laurie és desposseït de la seva plaça i empès a trobar un nou camí a la seva vida. Aquest camí creurà trobar-lo al costat de la seva filla, en una abandonada granja de l’interior del país, en una nova vida de camperol i amb un llibre per escriure com a darrer projecte vital.