El Castell de Caldetes I

El Castell de Caldetes no es troba a Caldetes sinó a Sant Vicenç de Montalt. La confusió és tan simple com ben intencionada. Quan ets un marrec i tota la teva, breu, vida l’has viscuda en la confusió de creure que estiueges a Caldetes mentre ho fas a Sant Vicenç, és inevitable confondre noms i poblacions. Per a ignorants com nosaltres érem aleshores, Sant Vicenç de Montalt, en el límit superior de la comarca del Maresme, és un municipi d’interior que dibuixa una petita llesca de terra que comunica amb el mar.

A redós de les poblacions de Caldetes i Llavaneres, un acabalat emprenedor immobiliari que arribaria a president de club de futbol hi va construir Montalpark: una urbanització què, en el planell, anava a tenir quatre edificis que envoltarien dues piscines, dues pistes de tennis, dos parcs infantils i prou gespa com per satisfer les ànsies esportives i lúdiques dels estiuejants. Perquè Montalpark fou ideat per a barcelonautes de classe mitjana, no en tingueu cap dubte. Eren temps de contracte indefinit, ascensor social, canvi de cotxe i segona residència.

Si el complexe fou gestat a inicis dels setanta, com dèiem, per a estiuejants i oficinistes amb ganes de gaudir de cap de setmana; no seria fins als noranta que esdevindria, de facto, residència permanent d’una creixent població de jubilats i divorciats. És clar que, als noranta, Montalpark no era només Montalpark. Al seu costat si havien afegit altres tants blocs de pisos. El bloc V, el VI, el VII i endavant. Sempre amb pisos de tres o quatre habitacions cadascun. Sempre embolcallant una zona esportiva, una piscina i un jardí.

Amb el canvi generacional, quan els joves encalçaven els adults i aquests els vells, els passejos es van adaptar als jocs més senectes i unes gens improvisades pistes de petanca es van guanyar un espai en la urbanització. Si a inicis dels vuitanta ja hi ha havia dotze blocs com el meu, a començaments dels noranta es començava a construir el llarg reguitzell de cases, dites torres, que envoltarien en forma de corona els blocs anteriors. Primer una, després una altra. Cases de dues plantes, que més d’hora que tard acabarien construint la seva pròpia piscina, i que acabarien envoltant completament els blocs de Montalpark entre la Carretera Nacional i la muntanya.

Era aquesta muntanya, poc més que un turó allargassat, la que separava la vila de Sant Vicenç de Montalt d’aquesta nova població, Montalpark, que es creia Caldetes però no n’era. Com no dir-ne Caldetes, per altra banda, quan la nostra infància era un anar i un venir a peu per la Nacional, a buscar el pa i el diari? Si aquesta era la població més propera, a la qual ens connectava un imponent passeig marítim plagat de cases majestuoses, antiga propietat d’esclavistes i indians… A finals dels setanta, però, la doble corona de cases que ara l’envolta, no hi era. Montalpark era un improvisat suburbi de la costa envoltat en tot cas de matolls, eucaliptus i pins, alguns dels quals, molt de tant en tant, a l’estiu, cremaven. Amb la preadolescència, els pares, delerosos de distreure la quitxalla dita del Baby Boom, ens duien al Castell.

Recordar aquell Castell de la nostra infància ja no és cosa fàcil. Han passat els anys i s’han succeït els moments d’auge immobiliari. “Tot això eren camps”, diuen els vells mentre assenyalen la muntanya. De fet, jo de camps no en recordo ni un. Potser alguna tomatera i un petit hort que ben bé, el mateix, podria trobar encara al barri d’Horta. El cert és que el Castell ja fa anys que va deixar de ser el Castell.