“Céline secret” (2001)

Céline secret, de Veronique Robert i Lucette Destouches, 2001. París: Ed.Grasset, pp.167

Céline secret és la biografia sincopada de la dona de Céline, Lucette Destouches. La història d’una pobre dona, poc estimada i gairebé abandonada pels seus progenitors primer i pels seus avis després. Una dona que als vint anys va tenir la sort, al seu parer, de conèixer al temible i feréstec Louis-Ferdinand Céline. Tanmateix, com deia, aquesta és la biografia de la muller. Una dona fràgil, solitària que creix i es fa adulta en un ambient propi de les fotografies del París de Brassaï o de les novel·les de Henry Miller.

“Norte” de Céline (orig.1960)

Norte, de Louis-Ferdinand Céline, 1999 (orig.1960). Barcelona: Ed.Planeta, pp.397

Nord és el primer dels tres llibres alemanys de Céline. Un autor conegut sobretot pel seu Viatge al fons de la nit, però no menys pel seu anarquisme polític i literari reconvertits en col·laboracionalisme sota el règim nazi. Un posicionament que durant els anys previs i posteriors a l’ocupació alemanya de França li van inspirar uns incendiaris pamflets antisemites, retirats avui en dia de la circulació però assolibles encara per eBay.

Des de Galícia (i II)

En una taula de bar, a tocar de la plaça de l’Obradoiro, m’expliquen l’experiència personal de qui va treballar durant una època a prop de l’ínclit Manuel Fraga. Em parlen d’una persona amb una capacitat de treball absoluta. D’un avui que a les set tocades ja era a la taula del despatx amb un estol d’ajudants. Calia veure’l, em diran, quan sortia d’expedició  amb el seu sèquit (quinze persones) a veure les colònies gallegues a Llatinoamèrica.

Des de Galícia (I)

El dia que surten als mitjans les pintades a la líder del grup “Galicia bilingüe” aterro a Santiago de Compostela. Feia vuit anys que no passava per aquí i els meus records són  escassos. Tristament, vuit anys són molts anys. L’hotel on m’allotjo, el Puerta del camino és un monstre de deu plantes situat als afores de la capital i en ple encreuament d’autovies. Des de la meva novena planta veig els cotxes que passen, els prats i els boscos al fons i sobretot la pluja. Una lliçó que aprenc per a propers viatges és la de no menystenir les previsions metereòlogiques. Si el diari diu entre deu i catorze graus vol dir precisament això. Tampoc la pluja me la traurà ningú. Plou a bots i barrals; seguit d’estones d’aparent calma a les quals segueixen noves precipitacions.

7-J: El dia després

Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.

Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua.

“Contes per a nens i nenes políticament correctes” (orig.1995)

Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Traducció de Quim Monzó i Maria Roura, 2009 (orig.1995). Barcelona: Quaderns Crema, pp. 103

Feia temps que em passava per les mans i dubtava si endur-me’l a casa. Finalment, l’altre dia ho vaig fer. Es tracta d’una petita meravella, traduïda amb el més pur estil monzonià, amb la qual els amants de les rondalles i contes infantils ja no han de conformar-se amb les sexistes, burgeses, estereotipades i retrògrades versions originals. Garner ens fereix una versió posada al dia que compliria els requisits més exigents del votant més radical d’Iniciativa.

7-J: Perquè votaré Tremosa

Durant tota la meva vida només he votat partits d’obediència catalana. Fins ara només un partit ha centrat les meves preferències de manera gairebé ininterrompuda, aquest ha estat ERC. N’he estat seguidor i simpatitzant. Vaig gaudir amb el llibre d’Oriol Malló sobre Puigcercós. Abans em vaig empassar tot el que Colom ens deia com un devot creient qualsevol. Vaig votar encantat per Carod el 2003 i el 2004. El 2006 ja vaig anar a votar a Esquerra amb la pinça al nas. Em temia el que podia acabar passant i ha passat. La captura del partit per la menjadora. La renúncia a l’ideari, als fets i a les paraules.

El periodisme a debat

Vicent Sanchis va xerrar amb nosaltres ahir al vespre. Fa temps que el segueixo i és dels periodistes que em mereix un cert crèdit i em desperta un cert interés. El fet és que, el que fou director de l’Avui i actualment dirigeix Barça TV, va reunir ahir al Via Fora de Sants una desena d’interessats en el periodisme que es fa en aquest país. La vetllada va discórrer fent cops de volant entre un tema i un altre però va tenir els seus moments d’interés. Anem amb els petits tresors informatius que ens va deixar: