Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu. Continua llegint

Anuncis

Els socialistes i la CCRTV

Escolto, bado la boca i no puc deixar de creure-m’ho. La que estan perpetrant els socialistes a la Corporació Catalana de Radio i Televisió, amb el vist-i-plau de la resta de Tripartit, no té nom. O, millor, en té i es diu sectarisme. Una marca de la casa, habitual cançoneta amb la que els convergents ens regalaven les oïdes en èpoques del govern Pujol quan parlaven del govern municipal, de la Diputació de Barcelona o de les empreses sota control d’aquests darrers. Una tonada que molts, acostumats a veure sempre les mateixes cares a banda i banda de Sant Jaume, consideràvem l’excusa de qui no té res més a dir. Continua llegint

Tenim dignitat els catalans?

Aquest matí, a cavall entre la vergonya que està perpetrant Neus Bonet a una Catalunya Ràdio sense crosta nacionalista (una veritable vetlla de difunts) i l’esportiu però inútil Basté a RAC1, escoltava el següent: Montilla creu que el finançament no es tancarà fins l’any vinent. No podia ni creure-m’ho. Tan panxo, el Molt Honorable. D’acord que en ZP ha mentit i s’hi ha pixat a sobre; d’acord que la llei si és la que es deriva de l’Estatut no cal aplicar-la; d’acord que d’en Saura i del seu pacte amb De La Vega no cal perdre-hi ni un minut… però es que ara anem més lluny. El PSOE (i amb ells el tansemenfotisme del PSC) gosen amenaçar les forces que no donin suport els pressupostos de l’Estat. Continua llegint

9-M: El paper(ot) de Maragall

La notícia del dia no sé si ha és la senyora Dolors Nadal justificant el menyspreu lingüístic cap a Catalunya o la reacció dels socialistes amenaçant amb exigir l’autofinançament als bisbes que tant es lamenten. Sigui com sigui, anticatalanisme de debò o anticlericalisme de mentides pal·lideixen davant l’amenaça mai del tot consumada del President Maragall de votar en blanc.

I és que molt va patir aquest home amb el seu ex-partit. Mentre va ser l’autoproclamat líder de la facció catalanista en aquella tramoia d’espanyolisme feta a còpia d’acumular càrrecs locals, Maragall va anar fent la viu-viu. Així va sortir-se amb la seva amb els Jocs Olímpics, El Fòrum del 2004, la presidència de la Generalitat o l’Estatut(et) retalladet. Però quan de debò li van cridar l’alto, quan des de Madrid el van rebolcar primer i després defenestrar, la broma es va acabar. Continua llegint