El Castell de Caldetes II

Sense llibres d’història local a la mà, el Castell en plena època de transició cap a la democràcia, en les ments infantils no era més que un gran espai fantàstic a cavall de la mitologia medieval i el col·legi de monges. S’hi ascendia per un camí de sorra, envoltat d’eucaliptus, on les rodes de la bici derrapaven, de la mateixa manera que ho feien les sabates dels adults. Pocs minuts després d’iniciada la costa, el camí girava a la dreta i s’obria un camí ample que duia a l’entrada del Castell. Era aquest un castell que no era tal, ja està dit, tot i que el malnom, suposo, li venia de la torre de guaita que ara situo en els llibres sobre pirates i bandolers.

Aquesta torre rodona feia uns deu metres d’altura i encara els fa. I semblava ben bé, el torreó de l’entrada d’un castell. A dins hi vivia o hi treballava, ara mateix no ho sé dir, un home al qual recordo per nom El Pocero. Era aquest un vellet arrugat, baixet, geniüt i malcarat, amb cara de pagès, poc pacient amb les criatures i més acostumat a fer conversa amb cabres que no pas amb estiuejants. Li recordo la veu greu, l’accent andalús i un flaire global a mig camí de resclosit, vi de poca qualitat i humitat. Franquejada aquesta benvinguda poc amable els nens corrien pel camí del mig cap amunt. Ample com qualsevol camí vist des de l’altura dels ulls d’un infant, el camí aviat es dividia a esquera i a dreta. A la dreta, una breu zigazaga comunicava amb una estranya capella excavada a la roca. Al seu costat una porta petita i un forat en forma de relicari on la meva memòria hi recorda una Mare de Déu a la intempèrie i per tant en mal estat.

A l’esquerra, el camí conduïa cap als grans patis centrals. Vistos amb mirada de col•legial de col•legi de capellans, aquests grans espais oberts, envoltats per mur de pedra recordaven precisament això: els resultats de la fase constructivo-pedagògica que, a finals del XIX, deixà a Barcelona alguna de les seves grans escoles. Val a dir que un castell és un castell i una escola és una escola. El Castell, malgrat les anteriors reminiscències educatives, era aleshores un immens espai de joc complementat aquí i allà per taules de pedra en estat decrèpit on els pares, només molt de tant en tant, hi feien un dinar de germanor sota un sol de justícia.

L’estrella del Castell, no es pot oblidar, era el Llac. Una immensa bassa artificial dominada per carpes de la grandària d’un braç i que en les fotos en Polaroid apareixen en tonalitats vermelloses. L’afició, arribats a dalt del Castell, era la de donar pa als peixos. Com el pa era limitat i la paciència dels pares també, ben aviat ens deixaven perdre’ns de vista. Estona que dedicàvem a resseguir els capgrossos que baixaven pels canals de rec, a perseguir granotes, a foragitar-nos entre nosaltres, a jugar amb la pilota o a fet i amagar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: