Fin (2009)

Fin, de David Montegudo (2009). Barcelona: El Acantilado. 350 pp

Un grup d’amics de joventut decideixen retrobar-se després de vint-i-cinc d’anys de no veure’s. Aquest dia és l’aniversari d’un moment molt especial per a tots però també, i sobretot, per a un dels amics, el més fosc d’ells, El Profeta, víctima d’uns fets, d’una macabra broma, que cap d’ells no ha pogut oblidar. Com serà el retrobament, després de tant de temps? Hauran canviat molt els personatges? Hauran oblidat els mals moments?

Som a les portes d’un progressiu descens als inferns. A mig camí d’Agatha Cristie i Manuel de Pedrolo, en aquesta novel·la hi apareixen trets de ciència ficció, thriller i drama psicològic. Els personatges són sòlidament retrats però un pèl massa buits, comuns, els diàlegs complexos i literals, la descripció tot sovint feixuga i carregosa, d’un estil potser massa volgudament literari. Continua llegint

Anuncis

La Graciosa (III): una volta ciclista

El meu llindar de resistència en tant que ciclista és més aviat baix. Vaig donar mostra d’això ara fa menys d’un any pels turons gal·lesos. Juga al meu favor el fet que La Graciosa, a diferència de les altres illes, és majoritàriament plana; amb lleugers desnivells que tot just voltegen els quatre puigs, cap d’ells de més de tres-cents metres. Avui m’he llevat, com sempre, d’hora. He fet el meu cafè amb llet al lloc de sempre i m’he decidit a endegar l’inaplaçable volta a l’illa. Si el dia d’ahir vaig caminar cap el Sud, avui aniré cap a l’Oest i cap el Nord.

No són gaire més enllà de les nou i ja enfilo la polsosa carretera direcció Nord. Empenyo una bicicleta de muntanya atrotinada però funcional que malgrat tot no m’estalvia les relliscades i derrapades especialment en les zones de sorra gruixuda. Poc a poc deixo la vila al darrere, amb el seu col·legi i els seus magatzems, i en quinze minuts ja sóc entre els dos turons centrals de l’illa. Aquí el trajecte es complica gràcies a les obres de remodelació, que no de pavimentació, de la calçada que continua sent de sorra. Poc més endavant, quan ja sóc a tocar del mar, a sobrevent, el trajecte queda definitivament interromput. Continua llegint

La Graciosa (II): vida i costums

Sobta conèixer que aquesta illa, descoberta per Jean de Bethencourt al segle XV, tot just va ser habitada a finals del segle XIX. El motiu d’aquest abandonament és poderós: la manca d’aigua potable, que fins i tot al llarg dels primers anys d’assentaments havia de ser carregada des de Lanzarote i transportada per les dones del poble a braç, Serra de Famara avall i mar a través. El mateix trajecte, però invers, al que feien la seixantena curta de primers pobladors quan havien de ser enterrats en el cementiri més proper. Anys durs, sens dubte. La guia dóna dues dates més: 1945, any en que el general (franquista i per tant rebel) García Escámez es va apiadar de l’illa i la va fer autònoma per als serveis “essencials” que garantissin la seva autonomia “vital”. Els del lloc li tenen un carrer i tot.

L’altre és 1980, la dècada més que no pas l’any, quan el manà del turisme va arribar a l’illa. La Graciosa té però una sort que ha evitat el seu desballestament a mans del lucre urbanístico-hoteler: el 80% del terreny està en mans de l’estat i l’extrem Nord és parc natural. La Alegranza, l’illa germana al Nord d’aquesta, i visible des de la platja de Las Conchas, no va córrer la mateixa sort i va quedar 99% en mans privades, deslliurant-se d’aquest estatus tot just el far, avui en dia totalment automatitzat. Dins la dissort, la fortuna: l’illa no està habitada ni construïda. Millor no saber-ne el motiu. Continua llegint

La Graciosa (I): l’illa

D’aquí a ben poc donarem per tancat aquest bloc. Potser no de manera definitiva, però sí de manera efectiva. Hi penjaré posts però ho faré molt de tant en tant. Aquest fet no es produirà per manca de ganes. Sí per manca de temps. D’aquí a poc més d’un mes (toco fusta i ferro, alhora) arribaran a la nostra vida dos éssers vius que, des de llavors, estan cridats a capgirar la meva escala de valors i de prioritats i de minoritzar el meu temps lliure fins, molt probablement, eliminar l’adjectiu i deixar el nom pelat.

Per això mateix m’he embarcat en el que molt probablement serà el darrer viatge en solitari en molt de temps. Una espina que em quedava clavada des de Cap d’Any, quan de Lanzarote estant somiava agafar el ferry i creuar d’una illa a l’altre. Això mateix és el que finalment vaig fer ahir. Dimecres per la tarda fèiem una nova ecografia, exploràvem un nou full de resultats i ens sotmetíem a una visita mèdica més. Vençuts els darrers temors, alterats els inicials dubtes, feia un parell de trucades i confirmava l’allotjament a la vuitena de les illes Afortunades. Continua llegint

El Tercer Reich (2010)

El Tercer Reich, de Roberto Bolaño (2010). Barcelona: Anagrama. pp.360

Una obra pòstuma de Roberto Bolaño. També una obra de joventut. Per què no ha sortit publicada fins ara? Misteris editorials. Si el seu autor, mort ara fa set anys, no va creure que l’obra pagués la pena, l’únic motiu que se m’acut és perquè considerava que aquesta era una obra d’un estil incipient. Potser no del tot rodó. En qualsevol cas, els seus admiradors no n’estaran d’acord. El Third Reich ens dibuixa l’estada d’un jove alemany, jugador de jocs de guerra com el del títol, a un hotel de la Costa Brava amb la seva nòvia.

Fets curiosos succeeixen. Una parella alemanya de la seva mateixa edat es creua en el seu camí. Després hi apareixen tres joves locals: El Lobo, el Cordero i el sinistre i estrany Quemado. Individus a l’extraradi social al voltant dels quals es descabdellaran històries d’amor i de desamor, obsessions i la desaparició del seu nou amic. La marca de la casa Bolaño es va fent present: les afeccions minoritàries, els personatges foscos i marginals, els esclats d’aparent descontrol i una angoixa vital d’origen desconegut. Continua llegint