El PP i el xoc cultural

Que aquí hi ha alguna cosa més que diferències culturals és evident. Llegir sobre l’entramat de corrupció del Partit Popular a Madrid i Al Pais Valencià fa posar els pèls de punta. Per l’extensió, per les xifres, per l’entramat internacional, jurídic, polític, per la naturalitat (diríem patxoca), per la misèria de cultura política d’aquest país. En un país normal, al que jo aspiro, aquí haurien d’haver-hi desfilat responsables polítics un darrera l’altre. Responsables per acció i per omissió, esclar. Continua llegint

Anuncis

Alícia Sánchez Camacho

Alícia Sánchez Camacho. Senadora per Girona i pel Partit Popular de Rajoy. El que no li van donar els electors de la província (pro-vintia, per als populars) li donà el seu partit. No fos dit. El cas és que aquesta senyora, vista la deserció d’una Maria San Gil escorada en la centralitat de l’ultradreta, i de la mà de l’insular i igualment perifèric J.M.Soria, és l’encarregada de donar la cara per l’esperpent de ponència politica del PP. Bonica clucada d’ull a la dreta nacionalista catalana i basca. Continua llegint

Post 9-M: Rajoy hi torna

El qui això escriu tremola davant la possibilitat que Rajoy torni a presentar-se per a president del PP. L’aparició del candidat davant els mitjans de comunicació no deixa lloc a dubtes. Per al popular, els deu milions de vots i la confiança en la bondat de la seva proposta política l’avalen per a la reelecció. Mama, por.

Imagino que és difícil renunciar quan ets líder absolut d’un partit monolític i on la discrepància es castiga amb l’ostracisme o la renúncia forçada (vegeu Matas, Piqué, Gallardón i un llarg etcètera). Si tens les regnes de la cosa i respires el flaire del poder perquè deixar-ho córrer. Tanmateix, la meva por arriba per dues bandes. Continua llegint

9-M: Perquè votar contra el PP

Ara, mentre els candidats espanyols dels dos partits principals s’exhibeixen davant uns televidents que es creuen viure en un sistema bipartidista, se m’acudeixen unes quantes raons per anar a votar. La primera: perquè certament, com diuen els mitjans conservadors, els populars ja fa quatre anys que tenen el seu electorat mobilitzat. S’ha passat quatre anys manifestant-se per la unitat d’Espanya, contra l’avortament, contra l’assignatura d’ètica ciutadana, a favor dels bisbes, pel transvasament de l’aigua o contra el retorn (per llei) dels papers de Salamanca. Continua llegint

9-M: El país sense esperança

Què ens pot dur de bo les eleccions? Res. El millor, que les coses es quedin com estan.

Un Partit Popular que segueixi covant odi i rancúnia a l’oposició, escalfant-li la cadira als mateixos que fa quatre dies ens omplien les orelles amb l’11-M i fa sis el protagonitzaven. Un PSOE en minoria, però prou majoritària com per poder governar amb el suport de dues o tres crosses. Que pugui continuar mentint, incumplint els seus compromisos i forçant als seus socis catalans a campanyes tan gracioses com aquella que diu La Catalunya optimista. Continua llegint