La plantació anticatalana

45.000 hectàries de fermosa plantació són més que quatre brots verds d’anticatalanisme, deia Quim Monzó a la seva columna del passat dissabte. Per aquestes dates apareixia una nova mostra de com atiant el foc anticatalà s’aconsegueix que la flama creixi. Un 56% dels lectors del diari El Mundo es consideren catalanòfobs. Deu ajudar el fet que no somriem quan ens foten la mà a la cartera i a sobre tenim la barra de demanar a mitja veu que no ens robin tant. No cedir al xantatge de la uniformització implica aguantar que t’escupin a la cara i després et donin un mocador per eixugar-te.

“Violetas de Marzo” (orig.1989)

Violetas de Marzo, de Philip Kerr, 2007 (orig.1989). Barcelona: RBA, pp.383

Les novel·les de detectius formaven part d’una afecció personal que, en el meu cas, va acabar amb l’adolescència. Tot el que en recordo del meu fugaç pas per aquest gènere són les novel·les de Conan Doyle, un bon grapat d’Agatha Cristie i juraria que alguna de Dashiell Hammett i, més tard, Truman Capote. Una bona pila de literatura barata de lladres i serenos va acabar a les escombraries a una edat encara més tendra gràcies a l’esperit fiscalitzador de la meva mare. En aquest temps he après algunes coses de la meva afecció lectora: per exemple, que sóc altament influenciable per l’opinió de la gent que considero llegida. Tant és així que la meva pila de llibres comprats excedeix sempre amb escreix aquells que tenen o tindran possibilitats reals de ser llegits.

“Notícia de Catalunya” (orig.1969)

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives (1969). Barcelona: Ed.Destino, pp.231

Aquí tenim un text important per a l’història d’aquest país. Una anàlisi rigorosa de la mentalitat catalana al llarg de la seva història, feta de la mà d’un dels més grans, lúcids i rigorosos historiadors. El text de Vicens Vives vol ser sobretot un intent de posar les coses al seu lloc i aixecar una visió alternativa a la visió romàntica de Catalunya, contra els historiadors del mite medieval.

EL finançament. Punt i final

Com la majoria de catalans, no tinc una opinió ferma sobre el resultat final del debat del finançament. Em miro i em rellegeixo les taules i els percentatges i, tot i considerar-me una persona que ha seguit el debat, no sé ben bé què dir-ne. Òbviament puc llegir les xifres finals aproximades i entenc que si abans de cada 170€ tornaven 95, ara ho faran 105. En aquest punt hem guanyat, sí. 3.800M€ (estimats) per al 2012 també són bastant més del que rebíem. Així que també per aquí hem millorat. També sembla que en molts punts no es compleix l’Estatut(et) i efectivament hem acceptat una baixada preventiva de pantalons que CiU no té perquè acceptar. Fins aquí, la cosa sembla objectiva.

“La pilota no entra per atzar” (2009)

La pilota no entra per atzar, de Ferran Soriano (2009). Barcelona: Ara Llibres, pp.264

Aquest és un llibre de gestió, comencem per aquí. Un llibre escrit per part d’un dels artífexs del que ha suposat la revolució barcelonista que va arribar ara fa sis anys de la mà del President Laporta. És aquest un llibre sobre el món del futbol però sobretot és un assaig sobre les moltes lligues que s’amaguen darrera de l’espectacle futbolístic: la lliga esportiva, la mediàtica, la dels estats d’ànim i l’econòmica.

“Los cien últimos días de Berlín” (1945)

Los cien últimos días de Berlín, d’Antonio Ansuátegui, 1945. Barcelona: Mateu Editor, pp.209

Apareix una referència a aquest llibre al diari i em submergeixo en les llibreries de vell a la caça i captura d’aquest especímen de Céline espanyol que al final poc tindrà a veure amb l’original. Ansuátegui és un estudiant d’enginyeria que a l’octubre de 1943 (bona època: Mussolini ja és presoner; Itàlia és camp de lluita i Alemània recula en el front oriental) decideix anar a fer un stage a Berlín. Aquest és el seu relat biogràfic dels dos anys que van seguir.