20 anys de Bloc d’Estudiants Independentistes

Ahir al vespre vam trobar-nos uns quants dels vells companys de BEI. La meva coneixença del sindicat i la posterior adscripció van ser ràpides i sobtades. Després de tota una vida en un col·legi castellanoparlant per a burgesos barcelonins, a la universitat vaig veure que hi havia tot un món de catalanitat i que, a sobre, sense saber-ho, jo formava part d’ells. Era l’any 1991, l’independentisme començava a ser una opció política parlamentària i a la Facultat d’Econòmiques de la UB veure penjades estelades era un plaer propi de joves contestataris que buscaven un espai polític on realitzar-se. En aquella època, reunir les tres lletres del BEI amb l’estelada va ser un encert visual i estètic inqüestionable. Continua llegint

Anuncis

De congrés a Andorra

Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una habitació gran com dos menjadors meus i m’escarxofo al llit abans no arribi l’hora del sopar de recepció. L’atenció és fabulosa, la correcció exquisida, les tapes passables i la conversa amb un anglès dedicat professionalment a aplicar els seus coneixements sobre els mercats de futurs en l’intercanvi de CO2 interessant. A l’endemà tindré més oportunitats de conèixer sobre els seus projectes ja que compartim taula en una de les sessions del Congrés. Continua llegint

Cap a Andorra

Demà a la tarda marxo cap a Andorra. Em vénen a buscar en un taxi, individual o compartit, i em transporten cap a les valls del País dels Pirineus.  Si a Barcelona ja començo a passar fred (avui he trobat pantalons d’hivern al meu guardaroba) a la muntanya el fred que s’espera no sé si l’hauré viscut mai: entre 4 i -6ºC i una temperatura ambient de fins a -13ºC. Bé, de fet hauria de dir que ni el viuré ni m’esperarà perquè no crec que arribi a moure’m de l’hotel. Continua llegint

El noi i la noia

No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres. Continua llegint

L’ull de l’agulla

Normalment no acostumo a posar la tele a les set de la tarda. Tampoc és que l’encengui gaire més tard. La meva ració televisiva es concentra en els Telenotícies i algun programa de l’equip del Toni Soler. Per la resta tiro de gravacions i ara, de tant en tant, poso sèries en DVD. El cas és que l’altre dia, cap a les set, vaig agafar començada L’ull de l’agulla, una pel·lícula de l’any 1981 que ja em va entusiasmar en el seu dia per l’argument i la interpretació. L’argument no pot ser més típic ni més tòpic, ja que segueix el llibre del conegut autor de best-seller Ken Follet. Continua llegint

Són notícia aquesta setmana

1) Et fas definitivament gran el dia que llegeixes la notícia sobre l’ocupació del rectorat de la UB per part dels estudiants i no la comprens. Millor dit, la comprens i la trobes una fantasmada pròpia de postadolescents. A la gent jove li toca anar a la universitat a passar-s’ho bé, a socialitzar-se lluny de les consoles de joc, a lligar i a fer la revolució. Sobre espais de Bolonya, millores en la ineficient estructura acadèmica i creació d’incentius per a uns professors que ja estan majoritàriament morts en vida; deixem que se n’encarreguin la gent gran i sobretot aquells que s’han llegit la llei. Jo a la seva edat (ai, avi) anava a moltes manifestacions i mai vaig saber de què anava la cosa. Continua llegint

Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu. Continua llegint