20 anys de Bloc d’Estudiants Independentistes

Ahir al vespre vam trobar-nos uns quants dels vells companys de BEI. La meva coneixença del sindicat i la posterior adscripció van ser ràpides i sobtades. Després de tota una vida en un col·legi castellanoparlant per a burgesos barcelonins, a la universitat vaig veure que hi havia tot un món de catalanitat i que, a sobre, sense saber-ho, jo formava part d’ells. Era l’any 1991, l’independentisme començava a ser una opció política parlamentària i a la Facultat d’Econòmiques de la UB veure penjades estelades era un plaer propi de joves contestataris que buscaven un espai polític on realitzar-se. En aquella època, reunir les tres lletres del BEI amb l’estelada va ser un encert visual i estètic inqüestionable.

De congrés a Andorra

Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una habitació gran com dos menjadors meus i m’escarxofo al llit abans no arribi l’hora del sopar de recepció. L’atenció és fabulosa, la correcció exquisida, les tapes passables i la conversa amb un anglès dedicat professionalment a aplicar els seus coneixements sobre els mercats de futurs en l’intercanvi de CO2 interessant. A l’endemà tindré més oportunitats de conèixer sobre els seus projectes ja que compartim taula en una de les sessions del Congrés.

Cap a Andorra

Demà a la tarda marxo cap a Andorra. Em vénen a buscar en un taxi, individual o compartit, i em transporten cap a les valls del País dels Pirineus.  Si a Barcelona ja començo a passar fred (avui he trobat pantalons d’hivern al meu guardaroba) a la muntanya el fred que s’espera no sé si l’hauré viscut mai: entre 4 i -6ºC i una temperatura ambient de fins a -13ºC. Bé, de fet hauria de dir que ni el viuré ni m’esperarà perquè no crec que arribi a moure’m de l’hotel.

El noi i la noia

No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres.

L’ull de l’agulla

Normalment no acostumo a posar la tele a les set de la tarda. Tampoc és que l’encengui gaire més tard. La meva ració televisiva es concentra en els Telenotícies i algun programa de l’equip del Toni Soler. Per la resta tiro de gravacions i ara, de tant en tant, poso sèries en DVD. El cas és que l’altre dia, cap a les set, vaig agafar començada L’ull de l’agulla, una pel·lícula de l’any 1981 que ja em va entusiasmar en el seu dia per l’argument i la interpretació. L’argument no pot ser més típic ni més tòpic, ja que segueix el llibre del conegut autor de best-seller Ken Follet.

Són notícia aquesta setmana

1) Et fas definitivament gran el dia que llegeixes la notícia sobre l’ocupació del rectorat de la UB per part dels estudiants i no la comprens. Millor dit, la comprens i la trobes una fantasmada pròpia de postadolescents. A la gent jove li toca anar a la universitat a passar-s’ho bé, a socialitzar-se lluny de les consoles de joc, a lligar i a fer la revolució. Sobre espais de Bolonya, millores en la ineficient estructura acadèmica i creació d’incentius per a uns professors que ja estan majoritàriament morts en vida; deixem que se n’encarreguin la gent gran i sobretot aquells que s’han llegit la llei. Jo a la seva edat (ai, avi) anava a moltes manifestacions i mai vaig saber de què anava la cosa.

Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu.

Som a Molló

Fa no pas gaire vam fer el camí invers. Vàrem sortir de Barcelona en direcció a Figueres, vem trancar cap a Maçanet de Cabrenys, d’allà fins a la francocatalana Prats de Molló i finalment vem arribar al Molló del qual es deuen els anteriors Prats. Avui, hem enfilat en direcció a Ripoll, d’aquí a Camprodon, i d’aquest a Molló. El primer que m’ha sobtat d’aquesta zona del Ripollès ha estat descobrir el carrer de les boutiques de l’embutit. A Camprodon, poc abans d’arribar al pont, n’hi ha unes quantes d’aquestes fantàstiques botigues amb llonganisses de mig metre i bulls grans com un cap de bou. Hi hem agafat provisions.

Reflexions radiofòniques

Els oïdors radiofònics catalans tenim un problema. De fet més d’un. Quan va marxar en Bassas, orfes com estàvem d’opinió professional i rigorosa, vam abraçar Neus Bonet. Poc va durar la cosa. Ja hem deixat escrit la profunda decepció que ens va causar el seu ritme d’enterramorts, la manca d’empenta i aquest nou caire funcionarial i mesell del programa. Dos símptomes només: a) si us fixeu ara Catalunya Ràdio ha passat a ser la ràdio que Fem entre tots (senyal que no la fa ningú); i b) algú ha tingut notícia de l’audiència del programa? Ningú ens ho podria dir? No va sent ja l’hora?

Buenos Aires: dies 3 i 4

Dels argentins m’ha sorprès el seu abús de la retòrica, el seu escepticisme i la seva foscor a l’hora d’imaginar el futur d’aquest país contra el qual disparen sense compassió. En una facultat de 30.000 alumnes, m’expliquen, el gruix dels professors no cobren. Com pot ser això? Senzill. No hi ha diners més que per retribuir de manera insuficient les classes que s’imparteixen. El gruix dels docents fa altres feines. Amb aquest quadre, la preocupació pel rigor acadèmic, pel reciclatge formatiu i per la recerca, com és obvi, queden al marge.

Buenos Aires, dia 2. Els col·legues

Primer sopar amb cara i ulls a Buenos Aires. L’avinguda Corrientes és un pol d’atracció no només d’espectacles teatrals i cinemes sinó, més interessant encara, de restaurants de tota mena de preus i de llibreries de nou i de vell que, conten, fins uns anys enrere no tancaven per la nit. La meva primera trobada amb els col·legues dóna lloc a un grup prou heterogeni de nacionalitats i carreres. Un xilè que supera la seixantena i que gasta un humor britànic excel·lent; un veneçolà que acaba de ser avi per segona vegada i gasta un antichavisme fet a còpia d’experiència directa; un peruà petit, morè i educat a Deusto a l’època de la Transició que explica unes experiències de política social que fan feredat i, servidor a banda, la coordinadora de la trobada, una veneçolana que es mira el continent des de l’ONU, a Nova York.

Buenos Aires, dia 1

Aquesta nit he somniat amb els Requetès de Montserrat assaltant la Serra de Pàndols mentre cantaven el Virolai. Veia les meves pròpies galtes com s’omplien de llàgrimes vives i com la Mili em mirava amb cara astorada. Alguna cosa estranya deu estar passant dins meu. El fet és que he donat la contraordre de despertar-me abans de les sis hora local i he aconseguit dormir fins quarts de vuit. Abans de les nou ja caminava per l’Avinguda Corrientes. He pres un Step amb manteca i una media luna i he continuat per aquest Broadway sud-americà mentre observava l’oferta teatral i les dones dels cartells reconstruïdes a cop de photoshop.

Reflexions en un vol a Buenos Aires

Ser hostessa de vol està entre les professions més sobrevalorades de la nostra societat. Finalment no deixen de ser sofertes cambreres, especialitzades en moure’s en espais estrets i amb l’obligació de somriure cada cinc minuts.

Els espanyols tenen una tendència natural a oferir “vino español” en comptes de vi blanc o vi negre. On s’és vist? Recorda la imatge dels empresaris madrilenys de blazer blau marí, corbata llampant, i camisa blanca que mostra els punys d’or per fora

Abans del sis d’octubre (orig.1934)

Abans del sis d’octubre (un dietari), d’Amadeu Hurtado. Barcelona: Quaderns Crema, 2008 (orig.1934), pp.235

Il·luminadora i molt interessant crònica del que fou la lluita política entre Generalitat i Govern republicà al voltant de la Llei de Conreus catalana. Escrita pel president d’Acció Catalana, un partit d’intel·lectuals nacionalistes proper a l’ERC de Companys, el qual ens explica el dia a dia de les seves gestions com a jurista a Madrid en defensa de la llei catalana. Hi apareixen retratats el clima polític a una i altra banda, les pors, les debilitats i les amenaces en aquests dies de confrontació política prèvia a l’esclat independentista del 6 d’octubre.