El meu llindar de resistència en tant que ciclista és més aviat baix. Vaig donar mostra d’això ara fa menys d’un any pels turons gal·lesos. Juga al meu favor el fet que La Graciosa, a diferència de les altres illes, és majoritàriament plana; amb lleugers desnivells que tot just voltegen els quatre puigs, cap d’ells de més de tres-cents metres. Avui m’he llevat, com sempre, d’hora. He fet el meu cafè amb llet al lloc de sempre i m’he decidit a endegar l’inaplaçable volta a l’illa. Si el dia d’ahir vaig caminar cap el Sud, avui aniré cap a l’Oest i cap el Nord.
No són gaire més enllà de les nou i ja enfilo la polsosa carretera direcció Nord. Empenyo una bicicleta de muntanya atrotinada però funcional que malgrat tot no m’estalvia les relliscades i derrapades especialment en les zones de sorra gruixuda. Poc a poc deixo la vila al darrere, amb el seu col·legi i els seus magatzems, i en quinze minuts ja sóc entre els dos turons centrals de l’illa. Aquí el trajecte es complica gràcies a les obres de remodelació, que no de pavimentació, de la calçada que continua sent de sorra. Poc més endavant, quan ja sóc a tocar del mar, a sobrevent, el trajecte queda definitivament interromput. Continua llegint
Filed under: La Graciosa, viatges | Leave a comment »
Sobta conèixer que aquesta illa, descoberta per Jean de Bethencourt al segle XV, tot just va ser habitada a finals del segle XIX. El motiu d’aquest abandonament és poderós: la manca d’aigua potable, que fins i tot al llarg dels primers anys d’assentaments havia de ser carregada des de Lanzarote i transportada per les dones del poble a braç, Serra de Famara avall i mar a través. El mateix trajecte, però invers, al que feien la seixantena curta de primers pobladors quan havien de ser enterrats en el cementiri més proper. Anys durs, sens dubte. La guia dóna dues dates més: 1945, any en que el general (franquista i per tant rebel) García Escámez es va apiadar de l’illa i la va fer autònoma per als serveis “essencials” que garantissin la seva autonomia “vital”. Els del lloc li tenen un carrer i tot.
D’aquí a ben poc donarem per tancat aquest bloc. Potser no de manera definitiva, però sí de manera efectiva. Hi penjaré posts però ho faré molt de tant en tant. Aquest fet no es produirà per manca de ganes. Sí per manca de temps. D’aquí a poc més d’un mes (toco fusta i ferro, alhora) arribaran a la nostra vida dos éssers vius que, des de llavors, estan cridats a capgirar la meva escala de valors i de prioritats i de minoritzar el meu temps lliure fins, molt probablement, eliminar l’adjectiu i deixar el nom pelat.
Dia de Reis. Pluja fina i sol de rajos intensos que es combinen intermitentment. La piscina, desangelada quan es perd de vista l‘horitzó vacacional, s’acomiada de nosaltres i nosaltres d’ella. Avui és dia de retorn cap a casa. Un llarg retorn que començarà avui a Lanzarote i acabarà demà a l’aeroport de Fuerteventura. Agafem el cotxe, tot esquivant els curiosos propietaris, i ens encaminem cap a Playa Blanca on es espera el ferry cap a Corralejo. Un petit trajecte de vint minuts que passem consultant internet amb l’ordinador portàtil amb wifi però també marejant-nos a base de bé amb el colpeig rítmic de les onades contra el casc de la nau. Tot plegat, passa ràpid. Ja som a l’altra banda de l’estret. 
El 5 de gener és el dia previ a Reis. El nostre poblet, Güime, es lleva ventós i una mica fred. El temps no acompanya per fer una estada al voltant de la desaprofitada piscina i les noies volen sortir d’hora i “aprofitar el dia”. Doncs així fem. Enfilem cap a l’oest. A l’entrada del parc natural del Timanfaya fem l’esmorzar. Es tracta d’un bar-restaurant de perfil marcadament infecte, sense carta de preus i on el tarannà del propietari (cinquanta anys, pinta de desvagat i pantalons a mig caure que deixen veure l’extrem superior de la ratlla del cul) ens fa veure que hem estat víctimes d’una tela d’aranya per a potencials turistes desprevinguts. Entrepans i begudes, disset euros. 
Per molt que una part de l’equip vulgui descansar (fer allò que dèiem en boca de Pi de la Serra el dia d’ahir), un 50% dels presents per ser exactes, està vist que no ens en sortim amb la nostra. Ja fem molt dedicant tot un matí, jo, a subratllar el meu manual d’ètica empresarial i en JdD a inspirar-se per a futurs contes en una deliciosa traducció al català de l’Odissea d’Homer. A migdia toca xafarranxo de combat i sota el crit de “hem vingut aquí per fer això?” ens veiem transportats a contracor cap els 
Tot i que dormo poc i malament (en aquesta època de l’any la roba de llit o és poca o és massa), a les 9.30, tal i com estava previst, emprenem camí cap a Corralejo, l’extrem Nord de l’illa i el punt d’enllaç amb el ferry de Lanzarote. En aquest sentit, les coses marxen doblement sobre rodes. Just una hora de camí, amb temps suficient per comprar amb calma els passatges, pujar el cotxe al ferry i instal·lar-nos al menjador a fer un esmorzar de pastors allà on d’altres prenen tes i infusions diverses. Vint minutets de catamarà i ja som arribats. 
Per completar el nostre passeig per l’illa només ens falta visitar el Nord. Com, en principi i si res fa canviar els plans, aquest serà el nostre últim dia a Fuerteventura, ens comprometem a llevar-nos d’hora (les deu) i sortir a una hora prudencial (les onze). Agafem la carretera d’Antigua, trenquem per La Ampuyenta fins a Tetia, d’aquí a l’Oliva i cap a l’esquerra cap a les platges d’El Cotillo. Val a dir que aquesta zona nord-occidental és més blanca i té més dunes que cap altre que haguem visitat fins al moment. El Cotillo és un grup de cases més o menys ben avingudes que per manca de volum ho tenen difícil per arruïnar la bellesa del paisatge. 
Aquest divendres, primer dia de l’any, de fet, no existeix. Els primers dies de l’any, a Barcelona, acostumen a ser un arrossegar-se per casa sense res a fer, un passar l’estona avorrit sense interès. Quan som a l’estranger, el més comú dels casos, implica passejar sense rumb per entre carrers amb botigues tancades. Aquí a Fuerteventura, avui el cel està núvol i no convida a sortir a l’exterior. És clar que la casa Tamasite, on ens hi estem, ja és tota ella exterior, amb un petit pati per als àpats, bancs, gandules i demés; per tant la diferència entre quedar-nos a casa i sortir a efectes pràctics és petita. En conseqüència, em llevo d’hora, escric i, després de l’esmorzar comunitari, llegeixo. 
Ja integrats en el ritme de l’illa (les dones dormen fins a migdia, els homes vagaregem des de les nou), aquest darrer dia de l’any l’enfilem amb la mateixa determinació i falta de consistència que la resta de dies que ens esperen aquí. Matí d’ordinador, internet, lectura a la vora de la piscina, esmorzar pantagruèlic i cap a les dues al cotxe hi falta gent. Avui la zona d’exploració serà l’allargassat, assolellat i turístic Sud. 
En jornades de descompressió com aquestes és imprescindible procedir a un lent aprenentatge sobre com relaxar-te i administrar el nou temps. Els llogarrencs, és evident, ja han nascut ensenyats en aquests menesters. Saben com passar l’estona, fer feina, fer-la petar o totes tres coses alhora. Per als barcelonautes, particularment per a alguns, aquestes coses volen temps. No se n’aprèn a desconnectar d’un dia per l’altre. Acostumats a la confusió dels temps de lleure i treball, les coses a fer s’amunteguen sobre les que has fet ja o les que fas en aquest moment. No és cosa fàcil, doncs, fer-nos al nou ritme insular. 
Temps enrere, quan Barajas no tenia la Terminal 4 i Iberia no s’escarnia tant amb la població catalana, podies volar per pun preu raonable de Barcelona a Fuerteventura en tres hores. Ara, això ja fa temps que s’ha acabat. Els catalans podem volar des de Girona fins a Lanzarote en una companyia de baix cost (és a dir, amb humiliacions i sobrecostos inclosos) o fer com hem fet nosaltres: passar per Madrid, pagar el doble, i d’allà, vaga encoberta de controladors mitjançant, arribar-nos fins a l’illa canària. Vuit hores de trajecte, tot plegat. Aquesta darrera ha estat la nostra opció. Mal fet però ja som aquí. 
Diumenge al matí tot va poc a poc. Nosaltres, com és costum, no matinem per sortir a passejar. Dormim fins que el rellotge avisa que podem perdre l’esmorzar, ens dutxem i baixem al restaurant de l’hotel. Poc abans de migdia ja som al carrer. Deixem la via d’un poeta, prenem la d’un patriota, després la d’un polític i novament la d’un escriptor. 
Dijous Milà em rep amb fred i pluja. Divendres al vespre les meves obligacions de feina ja han desaparegut, com la pluja, però el fred continua intens. Milà és una ciutat comercial al centre i majoritàriament residencial i burgesa a la rodalia. Els edificis són sobris, les avingudes amples i la gent hi passeja decidida. Sopem en una pizzeria realment deliciosa. Malgrat tot, estic baldat, enllestim ràpidament i anem a dormir. A l’endemà, dissabte, deixem l’hotel que porta el nom de 
Des de Sants 