Escriure l’escriptura

Quina necessitat hi ha d’escriure? Cap. Escriure ve a ser un esport més, com els escacs o la petanca. Ni tan sols cal audiència o, millor dit, cal audiència en la mesura en que el teu escrit la mereixi. No sempre és el cas. De fet, el més sovint és el contrari: o que escriguis pensant en una audiència concreta o que, senzillament, el teu escrit no mereixi cap audiència. La primera seria la sortida pròpia del màrqueting però ben segur que és una recomanació que faria una casa editorial qualsevol. Hauria de ser a l’inversa, ja ho hem dit.

“L’ou de la serp” (1924 orig.)

L’ou de la serp, d’Eugeni Xammar. Barcelona: Quaderns Crema, 1998, pp.290

El gran Xammar va ser entre els anys 22 i 24 el corresponsal de La Veu de Catalunya i, de manera efímera, La Publicitat a Alemanya. Anys de convulsió, crisi econòmica i monetària a una Alemanya que es dessagnava sota el càstig econòmic del Tractat de Versalles.

Castorp a Davos (II)

Passem el matí de dissabte voltant per la vall de Núria. Agafem el funicular fins el refugi, trepitgem les pistes de neu artificial i voltem el llac glaçat. Inicialment la nostra idea era la de baixar xino-xano cap a Queralbs però una certa mandra congènita afegida a les clapes de gel perillosament disposades en el camí han fet estalviar-nos les dues hores i mitja de camí.

Castorp a Davos

Ara fa set anys, ni un de més ni un de menys, agafava el mateix tren que avui camí de Ribes de Freser. Va ser un cap de setmana d’aïllament voluntari en el qual vaig acomiadar-me de l’Helena, vaig endur-me el bloc de notes i vaig reservar una habitació a un dels hotels de la vila.

Aquell dia vaig decidir que, en acabar els estudis d’Humanitats, continuaria una carrera acadèmica que, grosso modo, set anys més tard he acomplert. Fou aquest un cas dels que els sociòlegs del treball anomenarien de reinvenció professional i que en el dietari d’aquells dies, que tornaré a llegir, crec haver descrit juntament amb un projecte de postgrau en filosofia a Melbourne.

“Promesas del este” (2007)

Una infermera d’urgències rep una adolescent embarassada i moribunda. La noia mor i deixa amb vida una filla i un misteriós dietari escrit en rus. A partir d’aquí la suggerent rossa de Mulholand Drive, Naomi Watts, començarà a esbrinar qui era aquella noia i què amagava el dietari. Arriba en aquest punt el gir de la història i comença un thriller on s’hi barregen policies bons, una família de classe mitjana i el subsòl més descarnat de la màfia russa de Londres.

Un impecable Viggo Mortensen en el paper de mafiós dolent, una innocent però atractiva Naomi Watts i un cap mafiós sense escrúpols amb un fill ximple i brutal. Un passeig versemblant pels límits foscos de la sempre tranquil·la societat britànica, una mirada sobre el caràcter rus que arriba dels baixos fons, i una història que passa bé i a sobre està impecablement construïda.

Article a L’Avui

Aquest article va sortir aquest cap de setmana amb el títol: Servir i lucrar-se.

Manllevo el títol de l’article del professor de la Universitat de Michigan C.K. Prahalad. No crec que li importi massa. No sé si deuen haver vist, imagino que sí, les darreres iniciatives empresarials per aparentar bondat, consciència social o mediambiental. Grans empreses invertint en projectes comunitaris al Tercer Món, pagant anuncis de col·laboració amb ONGs o projectes d’inversió en energies renovables. Sembla que queden lluny els dies en què un premi Nobel d’economia ens deia que el negoci del negoci és el negoci; que qualsevol intent de desviar recursos empresarials a propòsits no lucratius era pràcticament un robatori. Quelcom pitjor: comunisme.

Reunió de literats

Ahir al vespre, després d’un passeig en tren fins a Sant Pol per menjar a un dels nostres restaurants preferits, tornem a Barcelona i ens deixem caure pels volts del carrer Avinyó. En un bar que dubto pugui tornar a identificar, ens trobem amb una colla d’amics. L’objectiu és llegir-nos algun conte o narració breu, de màxim dos o tres paràgrafs. Tanmateix, quan ja som uns quants, descobreixo que l’abast de la reunió supera les meves expectatives.

“This is England” (2006)

Aquest film ens posa en la pell d’un nen de dotze anys, Shaun, fill d’un militar mort durant la guerra de les Malvines, i el seu despertar a l’adolescència en mig d’un grup de skinheads. Som a la dècada dels vuitanta. Margaret Thatcher governa el seu país amb mà de ferro i fa front a la crisi econòmica amb mesures que tensionen fortament els equilibris de la societat britànica. Aquí apareix el moviment skinhead vinculat al racisme del National Front i es comencen a formar grupuscles feixistes en els quals el jove Shaun troba suport.

El PP que ens ve a sobre

No sé si por però sí un gran respecte és el que hem de sentir davant d’aquesta gran onada d’espanyolisme i conservadorisme que ens ve a sobre. Avui ha estat Gallardón però és que l’altre dia va ser Pizarro (nom de conqueridor per cert, per domesticar els grans cabals catalans) i més enrere Xiqui Albiol o la Sirereta petiteta i ben aplicadeta. El PP es desboca, fa repicar de tambors i ens ofereix el que una part de l’Espanya de tota la vida li demana: més Espanya i menys orgues.

Pel camí han quedat l’esmentat Gallardón, però també en Matas o Piqué. La recepta és més nació, més mà dura, més odi i més confrontació valenta amb els estilets de tota la vida: per la dreta Acebes i per l’esquerra Zaplana. Punta de llança: Aznar. Ningú no dirà que aquesta gent no deixa les coses clares. Van mentir, ens van enviar a la guerra il·lícita i injusta però encara aguanten i són els mateixos.

“Si menges una llimona sense fer ganyotes” (2006)

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema, 2006. pp.143

Si miro la meva biblioteca hi apareixen tres llibres de Pàmies L’instint, Infecció i T’hauria de caure la cara de vergonya. La meva memòria em diu que a tot estirar n’he llegit un, crec que L’instint, i que el record que en queda és gairebé inexistent. Em va deixar indiferent, no em va enxampar en cap moment ni la seva lectura va despertar cap mena de complicitat.

No ha estat diferent aquesta vegada, malgrat els reconeixement que ha tingut el llibre i la seva posició en la llista de vendes. Les històries que Pàmies exposa són fredes, dures, gairebé impersonals. Més pròpies d’un alien que passa per la Terra que no pas d’un ésser tímid o introspectiu. Els contes de Pàmies pretenen ser fotografies de la vida real però són pinzellades buides, insubstancials de persones soles, sense nord i sense capacitat de comunicar el seu desassossec.

Enyor d’un partit de bàsquet

Tinc un caràcter donat a la melangia. Tampoc és una cosa greu, més aviat equilibrada. El fet és que avui, després de la meva sessió de mitja hora de pedalada diari en mà i els deu minuts de cinta, m’he anat cap els vidres que separen el gimnàs de les pistes de bàsquet i he presenciat els partits juvenils de la lliga de diumenge.

De petit i d’adolescent mai vaig participar de cap esport d’aquip. Bé, sí que jugàvem a futbol, a Caldetes, amb la colla de l’urbanització. Fins i tot ens desafiàvem amb els del bloc1 (massa bons) i els del blocV (temibles). Però mai res comparat amb un esport federat que implica entrenaments durant la setmana, sentit d’equip, constància i dedicació. Tampoc me’n penedeixo, nosaltres podíem córrer lliurement amb la bici pels camps dels voltants, mentre d’altres només podien quedar-se a Barcelona durant el cap de setmana. I això va tenir gràcia fins els quinze anys, un amunt un avall.

Article a L’Avui

Aquest article, amb el títol de Nadal a Lima, havia de sortir pels volts de cap d’any. Com no ho va fer fins ahir vaig decidir canviar els temps verbals i posar-li El Perú desperta. Sembla que ha agradat a alguns amics, peruans inclosos, però deixem l’autobombo que ja en fem prou i cada cop l’aguanto menys.

Des del temps del virrei Amat, ha plogut molt per aquí. Lima és avui en dia una de les ciutats més grans del món i segueix la seva escalada particular en el rànquing de futures metròpolis planetàries. Envoltada de turons i valls, Lima atrau sense fre immigració que arriba des de tots els llocs del país. Són els coneguts pueblos jóvenes que s’estableixen a la falda de les muntanyes, en les grans planes de desert que envolten la ciutat i que un observador atent podria veure progressar mes rere mes. Tot al marge de cap infraestructura viària, d’enllumenat o clavegueram.

Amy Winehouse

El que són les coses. Ahir em va donar per buscar música d’Amy Winehouse per internet. Com ja fa mesos que, degut a les actualitzacions de Windows, la sobrecàrrega de firewalls, antivirus i diversos, no tinc manera de que funcionin l’emule ni el limewire, vaig haver de buscar-la a youtube i al radio.blog. El fet és que aquesta dona, de tot just vint-i-quatre anys, té una veu meravellosa, extraordinària. I jo que no tastava el soul des dels dies del Crysler180 amb olor a plàstic nou del meu pare, m’hi vaig capbussar. Una cosa va portar a l’altre, de la música a la imatge, de la foto a la biografia, de la biografia (millor en anglès, més completa) a les seves desventures amb les drogues, la beguda i la premsa.

La creuada de l’Església

Tornes a trepitjar territori espanyol i què et trobes? Notícies com aquesta: España, frente de batalla contra el laicismo. I és que l’Església que retratava Bertrand Russell a ¿Por qué no soy cristiano? segueix dempeus vuitanta anys després de la publicació del llibre. Com si res. Aquella Església fre de tot progressisme, la del cilici i la excomunicació. La de la Inquisició i de la llista de llibres prohibits. La que autoritzava casaments i exigia confessions, a Europa continua existint i es troba a Espanya.

“Soy leyenda” (2007)

Una història de catàstrofes. Un heroi catxes que, com a reietó mimat de la indústria del cinema que és, ha de poder tenir mà sobre el guió i regalar-se una sessió de vanitat a costa de l’espectador. Uns moments de perill a l’inici de la pel·lícula. Instants que ens deixen veure que, en la propera hora i deu (les pel·lícules de Hollywood han de durar un promig de noranta-cinc minuts), quelcom de gros està per venir. De cop i volta una pèrdua. El protagonista es dol, es desespera. En una altra pel·lícula hagués estat un personatge secundari, aquí és un gos el nom del qual no recordo que aparegués en els crèdits.