Escriure l’escriptura

Quina necessitat hi ha d’escriure? Cap. Escriure ve a ser un esport més, com els escacs o la petanca. Ni tan sols cal audiència o, millor dit, cal audiència en la mesura en que el teu escrit la mereixi. No sempre és el cas. De fet, el més sovint és el contrari: o que escriguis pensant en una audiència concreta o que, senzillament, el teu escrit no mereixi cap audiència. La primera seria la sortida pròpia del màrqueting però ben segur que és una recomanació que faria una casa editorial qualsevol. Hauria de ser a l’inversa, ja ho hem dit. Continua llegint

“L’ou de la serp” (1924 orig.)

L’ou de la serp, d’Eugeni Xammar. Barcelona: Quaderns Crema, 1998, pp.290

El gran Xammar va ser entre els anys 22 i 24 el corresponsal de La Veu de Catalunya i, de manera efímera, La Publicitat a Alemanya. Anys de convulsió, crisi econòmica i monetària a una Alemanya que es dessagnava sota el càstig econòmic del Tractat de Versalles. Continua llegint

Castorp a Davos (II)

Passem el matí de dissabte voltant per la vall de Núria. Agafem el funicular fins el refugi, trepitgem les pistes de neu artificial i voltem el llac glaçat. Inicialment la nostra idea era la de baixar xino-xano cap a Queralbs però una certa mandra congènita afegida a les clapes de gel perillosament disposades en el camí han fet estalviar-nos les dues hores i mitja de camí. Continua llegint

Castorp a Davos

Ara fa set anys, ni un de més ni un de menys, agafava el mateix tren que avui camí de Ribes de Freser. Va ser un cap de setmana d’aïllament voluntari en el qual vaig acomiadar-me de l’Helena, vaig endur-me el bloc de notes i vaig reservar una habitació a un dels hotels de la vila.

Aquell dia vaig decidir que, en acabar els estudis d’Humanitats, continuaria una carrera acadèmica que, grosso modo, set anys més tard he acomplert. Fou aquest un cas dels que els sociòlegs del treball anomenarien de reinvenció professional i que en el dietari d’aquells dies, que tornaré a llegir, crec haver descrit juntament amb un projecte de postgrau en filosofia a Melbourne. Continua llegint

“Promesas del este” (2007)

Una infermera d’urgències rep una adolescent embarassada i moribunda. La noia mor i deixa amb vida una filla i un misteriós dietari escrit en rus. A partir d’aquí la suggerent rossa de Mulholand Drive, Naomi Watts, començarà a esbrinar qui era aquella noia i què amagava el dietari. Arriba en aquest punt el gir de la història i comença un thriller on s’hi barregen policies bons, una família de classe mitjana i el subsòl més descarnat de la màfia russa de Londres.

Un impecable Viggo Mortensen en el paper de mafiós dolent, una innocent però atractiva Naomi Watts i un cap mafiós sense escrúpols amb un fill ximple i brutal. Un passeig versemblant pels límits foscos de la sempre tranquil·la societat britànica, una mirada sobre el caràcter rus que arriba dels baixos fons, i una història que passa bé i a sobre està impecablement construïda. Continua llegint

Article a L’Avui

Aquest article va sortir aquest cap de setmana amb el títol: Servir i lucrar-se.

Manllevo el títol de l’article del professor de la Universitat de Michigan C.K. Prahalad. No crec que li importi massa. No sé si deuen haver vist, imagino que sí, les darreres iniciatives empresarials per aparentar bondat, consciència social o mediambiental. Grans empreses invertint en projectes comunitaris al Tercer Món, pagant anuncis de col·laboració amb ONGs o projectes d’inversió en energies renovables. Sembla que queden lluny els dies en què un premi Nobel d’economia ens deia que el negoci del negoci és el negoci; que qualsevol intent de desviar recursos empresarials a propòsits no lucratius era pràcticament un robatori. Quelcom pitjor: comunisme. Continua llegint

Reunió de literats

Ahir al vespre, després d’un passeig en tren fins a Sant Pol per menjar a un dels nostres restaurants preferits, tornem a Barcelona i ens deixem caure pels volts del carrer Avinyó. En un bar que dubto pugui tornar a identificar, ens trobem amb una colla d’amics. L’objectiu és llegir-nos algun conte o narració breu, de màxim dos o tres paràgrafs. Tanmateix, quan ja som uns quants, descobreixo que l’abast de la reunió supera les meves expectatives. Continua llegint