EL finançament. Punt i final

Com la majoria de catalans, no tinc una opinió ferma sobre el resultat final del debat del finançament. Em miro i em rellegeixo les taules i els percentatges i, tot i considerar-me una persona que ha seguit el debat, no sé ben bé què dir-ne. Òbviament puc llegir les xifres finals aproximades i entenc que si abans de cada 170€ tornaven 95, ara ho faran 105. En aquest punt hem guanyat, sí. 3.800M€ (estimats) per al 2012 també són bastant més del que rebíem. Així que també per aquí hem millorat. També sembla que en molts punts no es compleix l’Estatut(et) i efectivament hem acceptat una baixada preventiva de pantalons que CiU no té perquè acceptar. Fins aquí, la cosa sembla objectiva.

7-J: El dia després

Quin és el balanç de les eleccions d’ahir? Anem a pams.

Per al PSC-PSOE, la patacada es força important. Perden set punts a Catalunya i baixen, tot i que no tant, a Espanya. A casa nostra més de 200.000 votants deixen d’anar a votar. La imatge del President Montilla sortint a fer balanç de les eleccions abans de fer públics els primers resultats (22.00h) ho diu tot. Llegeix, s’entrebanca, confon pronoms amb preposicions i endavant que no ha estat res. Una vergonya per al país i una vergonya per al seu partit. Balanç dels danys, cap. La mentida continua.

7-J: El PSC i el seu públic

No hi ha dubte, de la mà de José Zaragoza, el PSC-PSOE, està aconseguint superar-se més enllà dels seus límits. L’únic problema que hi veig és que al final la cosa ja faci pudor; que tant dir-li imbècil al propi electorat al final algú se n’adoni, que es cansi i se’n vagi a l’altre extrem espanyolista i voti els seus socis del País Basc.

El Tripartit contra tots

Tal i com estan les coses aquest Tripartit no hauria de durar ni un dia més. Avui apareixia en un article de Barbeta a La Vanguardia la tesi que faig meva. En síntesi i complementant la idea del periodista, a Catalunya, ni hi ha política social, ni n’hi ha de nacional, ni hi ha els diners ni la capacitat per fer una cosa o l’altre. L’única cosa que hi ha és el que pervertint les paraules de Nietzsche en diríem voluntat de poder. Millor dit, de cadira de govern.

A Madrid, el govern de ZP es troba més sol que la una. Sense aliats, vergonya ni capacitat de generar la més mínima confiança. Ni per resoldre la seva solitud politica ni per resoldre, què dir, la crisi. La meva opinió és que si no han remodelat encara el govern (i és qüestió de temps) és perquè la crisi els propers mesos serà tan greu (bancs i caixes fussionats o salvats; atur a 4M, 4,5M i fins a 5M de persones) que no es tracta de cremar cartuxos abans que no arribi l’anunciada debacle. I en aquesta tesitura, la situació només es resol fent una cosa: oferint-li a Catalunya el finançament o, principalment (i és mes econòmic), donant-li a CiU unes eleccions anticipades.

Montilla veu “condicions”

Aquest món de la política catalana cal veure’l per creure-te’l. Avui, en plena compareixença de Montilla al Parlament va i es despenja amb aquestes declaracions: després de les eleccions basques i gallegues, les condicions per aconseguir el finançament (repetim-ho: perquè la llei es compleixi)  són millors que abans. Què ha passat pel mig? Doncs que el PSG ha perdut les eleccions mentre que el PSE les ha guanyades. Entenguem-nos: que el PSOE ha perdut els seus dos aliats de Galeusca que tenia, PNB i BNG, i que ara necessita a CiU.

Eleccions autonòmiques: més espanyolisme al canto

Ho deia el lider del PP Basc i es cert: el PP decidirà. I és cert. Al Pais Basc i a Galícia.  L’espanyolisme avança també en les altres comunitats dites històriques. Per sorpresa de molts, també d’un servidor, l’alta participació a Galícia no ha perjudicat als fills politics de Fraga. Tot el contrari: els ha propulsat. La mediatització en clau espanyola, el fanstasma de la crisi i el tema lingüístic (pobrets!) han acompanyat els errors del Bipartit. Errors que en la distància recorden els del primer govern d’Antich a les Illes: desavinences internes, feblesa de to i obra política que no convenç ni als convençuts.

Temps per la Política

Aquest govern nostre, l’actual Tripartit, ha après la lliçó ben ràpid. Ara que les xifres d’aturats plouen, que el finançament no arriba, que les competències no es traspassen i la llei no es compleix, ara han decidit que és temps de gestionar. Ho deia en Bru de Sala ara fa uns dies a La Vanguardia, precisament quan li toca a ell conduir el flamant nou Consell de les Arts.

Ni fets ni paraules

Comparem aquestes dues notícies. La primera fa referència a la visita de Montilla al Japó per entrevistar-se amb els directius de la multinacional Sony. La segona és d’aquest passat dilluns i ens parla de l’empresa en qüestió. En la primera la fita del montillisme és haver reconvertit un expedient de regulació d’ocupació en un una proposta de congelació salarial. En la segona, exàctament vuit dies més tard, es confirma l’acomiadament dels 275 treballadors de la filial de Sony a Viladecavalls.

Trist paper el del PSC

Tothom dóna per descomptat que el PSC aprovarà els pressupostos del PSOE al Congrés la setmana vinent. Primer va ser Corbacho, després aquest madrileny que resulta que és català i que es diu David Vegara i finalment la menestra més valorada, Carmen Chacón, la nena del rifle, l’embaràs i el vivaespaña. La política catalana més votada. L’únic que no sembla avenir-se és el Conseller Castells. I jo en aquests casos em pregunto: no sap a quin partit milita, vol salvar la cara o està jugant de farol?

ERC: govern o Catalunya?

Ai, ai, ai. Llegeixo que el govern amic de Zp ja comença a dir que tampoc arribem a temps a l’estació del finançament d’aquest desembre. Se’ns han pixat dos anys i tres terminis, per què no fer-ho uns quants mesos i uns quants terminis més? Amb una mica de sort, el Tribunal Constitucional emetrà la seva sentència abans de l’estiu i llavors, llavors sí, el govern amic està en condicions de posar-se a complir la llei.

Segon incompliment o la dignitat dels catalans (3)

Molts ja van/vem dir, amic Saura, desconfia del mentider perquè menteix. Tot i que l’amic Saura no és un amic qualsevol, és un dirigent d’un partit en el govern i de la mà del qual existia la possibilitat de dur al Congrés a donar explicacions sobre tanta mentida al president del govern espanyol, l’indigne ZP, també conegut per l’amic de Catalunya. Però el senyor Saura va caure de quatre grapes, vull creure que per innocència i sospito que per alguna cosa més greu.

El govern i la crisi financera

Al món n’està caient una de la que en sentirem a parlar tota les nostres vides. Aquí ens barallem per saber si es digne o indigne que demanem reparacions al govern espanyol per assassinar-nos un President. També hi està inclosa la discusió sobre la propietat del President Companys. De qui és d’Esquerra, d’IC, de tots els catalans? Què és més honorable, demanar reparacions, l’anul·lació de la causa, no fer res? Sembla que l’únic que ens queda fer, als catalans, és centrar-nos en aquesta mena de coses.

Una de finançament… confidencial

Aquest bloc no és gaire donat a fer confidències informatives. Normalment perquè la qualitat de la confidència depèn de la qualitat del confident i de la font d’informació i, entre una cosa i l’altre, no paga gaire la pena posar-s’hi. Vejam però aquesta vegada si l’esforç de previsió l’encerta. Segons la font, propera al conseller Castells, la cosa està com segueix: les possibilitats de que el PSC voti en contra dels pressupostos de l’estat són molt reduïdes, per no dir nul·les. Això vol dir que, descomptant el vot positiu de PNB, BNG o d’altres, els pressupostos del Congrés tiren endavant. Fet que implica: a) que el PSC no pinta res (ja ho sabíem); b) que la negociació (posterior) del finançament català es produirà amb les calces baixades. Maco i previsible.

Solbes i el masoquisme català

Si per alguna cosa darrerament ha deixat aquest bloc de parlar de política és per no posar-me pedres al fetge. El nivell polític del país és tan baix, el lideratge tan inexistent, les contradiccions tan evidents i el futur tan complexe que, sincerament, les ganes d’escriure sobre aquests fets no són abundants. Em vaig mossegar la llengua (llegeixi’s el teclat) en l’anunciat incompliment estatutari del 9 d’agost: el finançament no va arribar i no se l’espera. També em vaig estar d’escriure el dia que el Sr.Saura i els seus van decidir no humiliar Zapatero arrossegant-lo al Congrés i es van estimar més obtenir un nou bany de vergonya com el que ahir va donar el Sr.Solbes als diputats catalans i, a través d’ells, a tots els catalans.

Els disbarats de Carod ja no interessen

Tot sigui dit de passada, el que abans era motiu de guerra civil, revolució o d’entrada dels militars amb armes i canons per La Diagonal, avui ja no interessa. El fet que el vicepresident del govern anunciï una seccessió planificada o apunti que ens cal un exèrcit per ser un país normal, ja no mereix ni un titular de portada. Tot just una entradeta i mig full de pàgina interior. Curiós país aquest, l’espanyol, pel qual el mateix vicepresident, les mateixes declaracions però amb president diferent i circumstàncies polítiques igualment diferenciades, ja no interessen. Qui ha canviat: ERC, el seu ideari, el govern català, la desafecció de Montilla?