Article a l’Avui (12)

Propensos a desastres

En els meus dies de professor d’economia al batxillerat ensenyava dues veritats sagrades: no hi ha benefici gran amb risc petit i cap país pot deixar caure els seus bancs. La primera afirmació feia referència a la impossibilitat que Occident veiés una piràmide financera com la que l’any 1997, a Albània, va generar un forat de 300 milions d’euros i dos mil morts en enfrontaments al carrer. Forat que, com explicava a classe, només podia ser atribuïble al grau d’ignorància econòmica dels albanesos. La segona afirmació, referent a les entitats financeres, em permetia explicar la importància central dels bancs i les dramàtiques conseqüències que una fallida tindria en la confiança dels estalviadors i en el finançament de les empreses.

Article a l’Avui (10)

Els EUA i l’economia irreal

La setmana vinent els EUA tindran nou president. Un president que molt probablement serà Barack Obama i a qui espera un panorama tan fosc com el que va haver d’entomar Ronald Reagan l’any 1981. El primer president dels EUA amb un MBA (de Harvard), George Bush Jr., ha deixat un llegat que costarà d’eliminar i que pagarem entre tots. Tanmateix, i paradoxalment, la virulència d’aquesta crisi només podrà empènyer a favor del canvi.

Article a La Vanguardia

Una visió política dels fons sobirans. Va ser un encàrrec fet depressa i corrents i va aparèixer ahir sota el títol ¡Es geopolítica, amigos!

El pasado agosto el parlamento alemán aprobó una ley que autorizaba el veto público ante compras de paquetes accionariales de empresas alemanas, superiores al 25% del capital y realizadas por parte de países no pertenecientes a la UE, Suiza, Noruega e Islandia. Mientras Occidente debatía en foros internacionales la necesidad de controlar los fondos soberanos y limitar su derecho a voto en los consejos de administración, el gobierno alemán promovía una ley que subrayaba el temor europeo ante la compra indiscriminada de empresas propias.

Article a L’Avui (9)

Abusos del màrqueting

Tenim la pell tan gruixuda que ni ens n’adonem. Deixem passar bou per bèstia grossa com si res. Serà aquest temps de majories silencioses, de poca protesta en què, com diria el poeta, s’ha de lluitar pel que és evident. Ara les companyies de telecomunicacions han descobert que poden bombardejar-nos el mòbil amb publicitat. Si accedim a respondre al missatge, diu, entrarem en un sorteig que ens pot convertir en milionaris a nosaltres. El que és segur és que a ells els farà rics. Preu del missatge: 1,2 euros. I és que amb el màrqueting es pot arribar molt lluny.

Article a l’Avui

L’altre dia va sortir el meu article resum de la conferència d’ISBEE. El títol és Les altres Olimpíades. Corregeixo els errors de sobrecorrecció que van fer sobre l’original.

Aquest darrer mes de juliol, a Sud-àfrica ha tingut lloc el IV Congrés Internacional d’Ètica, Economia i Empresa. Les també conegudes com Olimpíades de l’Ètica Econòmica. Un esdeveniment quadriennal que, per primera vegada al continent africà, ha reunit especialistes de tot el món per parlar de l’estat de les interrelacions entre aquests tres àmbits complexos com són l’economia, l’ètica i l’empresa.

Article a l’Avui

Aquestes són les memòries periodístiques de la meva estada a Dinamarca. Van aparèixer l’altre dia a l’Avui amb el títol Dinamarca com a model:

Dinamarca és un país petit. Amb cinc milions i mig d’habitants, és lleugerament més gran i més ric que Catalunya, però és també un país amb el qual podríem comparar-nos i faríem bé de comparar-nos. Compta, com nosaltres, amb una base econòmica important feta de petites i mitjanes empreses. No té multinacionals de primer nivell com Ikea o Nokia. Disposa també d’un sector agrari encara important i ara per ara comença a patir la crisi que s’estén arreu: el país decreix.

Article a L’Avui

Aquest article va sortir ahir amb el títol Les relacions laborals. Faltava afegir-li dues paraules més que no van arribar a aparèixer: del futur. Coses de la maquetació, suposo.

Les dades d’atur de maig no ens poden passar per alt. En un mes, a Catalunya, l’atur s’ha incrementat un 25%. Sis mil aturats més han situat la xifra total per sobre dels 300.000. En aquest context, el preu del petroli continua pujant i amenaça de superar, segons els experts, els dos-cents dòlars. D’aquí en traiem les vagues protagonitzades els darrers dies pels afectats més directes. Paral·lelament, la confiança dels consumidors cau sota mínims i, com era de suposar, fa que l’engranatge productiu s’alenteixi. Després d’anys de confondre especulació amb creixement, d’enriquir-nos a base de fer bullir l’olla, ens arriben les conseqüències. Mentrestant la por als nous monstres econòmics de l’est, Xina i Índia, es comença a estendre. La inflació de les matèries primeres i els recursos energètics són només la primera mostra.

Article a Expansión-Catalunya

Aquest article meu va aparèixer ahir amb el títol: L’ètica del treball dels joves.

En l’aeroport de Dubrovnik, mentre esperem un vol que trigarà vuit hores a sortir, tinc temps per parlar amb una companya de desgràcia. Una dona de mitjana edat, propietària durant molts anys d’un gimnàs, que fa poc va deixar enrere la seva experiència empresarial i que ara fa d’entrenadora personal per a gent de nivell adquisitiu alt. En un moment d’intimitat em confessa que es va quedar descansada el dia que va deixar de tenir persones al càrrec. La gent jove, no saps com és, em diu. Curiosament, una diagnosi que els darrers temps acostumo a sentir amb creixent assiduïtat.

Article a l’Avui

L’interrogant que no deixo de plantejar-me és què podem fer per no dissoldre’ns com a cultura, com a país, sense que la gent ho vegi com una lluita a cavall contra els molins. Buscar la implicació dels immigrants? Posar-hi recursos econòmics? Aconseguir la unió dels partits? La idea bàsica és que anem cap a la Catalunya dels guetos i cap a la nació líquida, post-moderna. El catalans serem un gueto més i els caps de setmana podrem sortir de Barcelona i anar a l’interior a veure país. Si voleu, substituïu Barcelona per València i hi veureu més clar. L’article que segueix rep per títol: Immigració i identitat.

Article a L’Avui

Ahir, dia de derrota i desencís, dia en que els rapinyaires mediàtics es llencen sobre aquest Barça nostre per justificar la seva feina, va aparèixer un article meu al diari que ja fa setmanes que es covava. El seu títol: Mestres i prestigi social

La davallada del prestigi social dels mestres ha dut els ministres d’Educació de la Unió Europea a encarregar a la Comissió un pla d’actuació per fer-hi front. A casa nostra, rellegeixo la recomanació del Pacte Nacional per a l’Educació pel que fa a la millora substancial del rendiment del sistema i la proposta de la Fundació Jaume Bofill per tal de promoure el valor de l’excel·lència en el nostre sistema educatiu. Amb un record de les darreres vagues de mestres i unes gotes d’informe PISA podem acabar de fer-nos una idea del panorama educatiu del nostre país.

Article a L’Avui

Vaig començar a redactar-lo a Lima i, com acostuma a passar, l’he hagut de reescriure afegint-hi unes píndoles d’actualitat abans no sortís publicat al diari.

Després de Castro arriba Castro i, com tot el que succeeix a l’illa, els diaris tornen a anar plens d’esperances de canvi en un país tristament inalterable. Així, en les darreres eleccions cubanes, la participació va arribar al 95%. Un resultat encomiable però que encara queda lluny del més de 100% al qual s’arribà a Guinea Equatorial ara fa uns anys. El marge de millora per al règim cubà és, doncs, important. On costa imaginar que millori, vistos els canvis en el Consell d’Estat, és en allò que aquí en diem aprofundiment democràtic. Un terme, democràcia, que convida a reflexionar sobre com per molta democràcia socialista o orgànica que un país sigui, no hi ha manera que ningú vulgui renunciar-hi.

Article a L’Avui

Aquest article va sortir aquest cap de setmana amb el títol: Servir i lucrar-se.

Manllevo el títol de l’article del professor de la Universitat de Michigan C.K. Prahalad. No crec que li importi massa. No sé si deuen haver vist, imagino que sí, les darreres iniciatives empresarials per aparentar bondat, consciència social o mediambiental. Grans empreses invertint en projectes comunitaris al Tercer Món, pagant anuncis de col·laboració amb ONGs o projectes d’inversió en energies renovables. Sembla que queden lluny els dies en què un premi Nobel d’economia ens deia que el negoci del negoci és el negoci; que qualsevol intent de desviar recursos empresarials a propòsits no lucratius era pràcticament un robatori. Quelcom pitjor: comunisme.

Article a L’Avui

Aquest article, amb el títol de Nadal a Lima, havia de sortir pels volts de cap d’any. Com no ho va fer fins ahir vaig decidir canviar els temps verbals i posar-li El Perú desperta. Sembla que ha agradat a alguns amics, peruans inclosos, però deixem l’autobombo que ja en fem prou i cada cop l’aguanto menys.

Des del temps del virrei Amat, ha plogut molt per aquí. Lima és avui en dia una de les ciutats més grans del món i segueix la seva escalada particular en el rànquing de futures metròpolis planetàries. Envoltada de turons i valls, Lima atrau sense fre immigració que arriba des de tots els llocs del país. Són els coneguts pueblos jóvenes que s’estableixen a la falda de les muntanyes, en les grans planes de desert que envolten la ciutat i que un observador atent podria veure progressar mes rere mes. Tot al marge de cap infraestructura viària, d’enllumenat o clavegueram.

Article a La Vanguardia

Poc abans de Nadal La Vanguardia va publicar-me per primera vegada. De fet es tracta d’un article escrit a quatre mans, teclat per enmig, amb el meu company de feina Marc V. El senyor del diari va considerar adient canviar el títol pel menys evocador Responsabilidad Social y Empresa i juraria que va retallar per alguna banda però no sabria dir per on. L’article pretenia ser una càrrega de profunditat contra ADIF però després d’una sessió d’edulcorant marca de la casa, rep tant de refiló que sembla que el protagonista sigui quelcom altre.