Quim Monzó i jo (I): El descobriment

Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó.  Potser ZZZZZZZZEl vaig comprar.

Ja no me’n vaig recuperar mai més d’aquell impacte. Aquell estiu vaig devorar tots els llibres seus que vaig trobar. I no en faltaven ni eren pocs. Quan n’acabava un o estava a punt de fer-ho, corria a la mateixa llibreria a comprar-ne un altre. Encara em veig a mi mateix, al balcó de casa, emulant els seus personatges despreocupats i fugidíssos que passen les nits d’estiu amb un gintònic a la mà. Va començar en mi una obsessió lectora per la seva obra. També una admiració profunda per aquell escriptor i periodista que aleshores, o potser uns mesos més tard, despuntaria mediàticament a l’enyorat Persones Humanes. Vaig quedar arravatat del seu sentit de l’humor, de la seva intel·ligència, de la manca d’afectació i modèstia. També de les seves contades proclames independentistes, del seu rigor lingüístic, de la consciència de que darrera d’aquella perfecció formal s’hi amagaven hores de treball i dedicació. Un missatge, aquest darrer, que per altra banda lligava molt bé amb la meva ètica del treball calvinista, mamada a ca’ls jesuïtes. Continua llegint

Revolutionary Road com a excusa

Un bon post podria començar amb un: tinc trenta-vuit anys, no tinc fills ni casa pròpia. La casa on visc és dels meus pares de la mateixa manera que abans ho va ser dels meus avis i abans dels meus besavis. A la vida, fins el moment, he fet el que he pogut. Quan vull intimar amb els alumnes, en començar el curs, sempre dic que als trenta anys no sabia què volia ser quan fos gran. A aquella tendra edat vaig passar un any i mig estudiant ciències humanes i socials per decidir el meu futur.

Dit això, també he de reconèixer qui si d’una cosa estic orgullós a la vida és el d’haver fet dos cops de timó. Un, als 28, quan vaig engegar la feina protofuncionarial que va evitar que em convertís en una planta. Dues, quan vaig prendre’m l’esmentat any i mig per pesar figues i conèixer-me a mi mateix. Vaig tenir sort: vaig arribar a algun lloc. També vaig generar una pràctica de vida lleugera d’equipatge, pocs béns materials i uns quants d’espirituals. He après que la vida és un exercici d’autoconeixement i d’automodelament. Ben bé com un escultor. Continua llegint

Dos mesos amb Six Feet Under

La tradició d’aquests dos mesos darrers ha estat la de passar els vespres amb aquesta telesèrie americana. Per als qui no la coneguin es tracta de la vida d’un família que regenta una funerària. El que té d’especial és la particularitat dels personatges. Hi trobem Nate l’idealista. David el perfeccionista germà gai, Claire, l’artista frustrada i escèptica. Keith, el noble. Ruth, la plorosa mestressa de casa. Brenda, la superdotada i addicta al sexe dona de Nate. Rico i Vanessa, els empenedors latins i socis sobrevinguts de la funerària. Continua llegint

Des de Sants. Punt i seguit

Aquest bloc ara fa aproximadament un any de vida. Tres si li afegim el seu germà petit homònim. Tot plegat unes 37.000 visites rebudes en aquest temps. És això molt? No gaire, no massa. El bloc com a exercici de vanitat és de resultats francament decebedors. Si més no per a blocs com aquest, certament introspectiu. Tanmateix, té el seu què. Cal reconèixer-ho. T’ajuda a afermar idees, a deixar anar pensades, a ordenar pensaments. Tot plegat uns 800 posts que fan una dedicació aproximada de 800 hores. Tampoc no és gaire. Sé maneres molt més extenses i molt més infructuoses de perdre el temps.

Continua llegint

Petita història del Pallars (2)

I conten els del lloc que a inicis dels 80s a Farrera no s’hi acostava ningú. La vall, com tot el Pallars, era territori d’emigració i els pobles es buidaven. Però a Farrera s’hi van acostar uns hippies, gent amb cresta, túniques i més ganes de reconstruir que no pas de marxar. I així va anar. I ves per on que a meitat dels 90s jo estava un dia veient un 30 minuts sobre tres nens catalans que s’educaven en indrets ben diferents. I un d’ells, de fet una nena, era la protagonista d’una història personal que passava en un petit poble de muntanya que, ho recordo bé, tenia un prat verd al davant i una mirada que volava sobre la Noguera. Continua llegint

El pes de les aparences

En aquests dies que cauen bancs de 150 anys i empreses de tota la vida es fan fonedisses sense més ni més, se’m fa més urgent que mai reflexionar sobre l’essència de les coses. Millor dit, sobre la distància entre l’ésser i l’ull que el mira. La meva vida, de moment ni llarga ni curta, s’ha desenvolupat en moltes organitzacions. En unes, és curiós, el pes, la notorietat de l’organització en l’imaginari col·lectiu era notablement superior a la realitat que trobaves un cop corries el vel i feies una ullada en l’interior. En d’altres, inevitablement, per a desgrat d’ella, la realitat era immensament més poderosa que no pas la dèbil imatge pública de l’organització en qüestió. Citem noms genèrics: algunes empreses públiques, algunes ONGs, algunes administracions… Continua llegint

20 anys de Bloc d’Estudiants Independentistes

Ahir al vespre vam trobar-nos uns quants dels vells companys de BEI. La meva coneixença del sindicat i la posterior adscripció van ser ràpides i sobtades. Després de tota una vida en un col·legi castellanoparlant per a burgesos barcelonins, a la universitat vaig veure que hi havia tot un món de catalanitat i que, a sobre, sense saber-ho, jo formava part d’ells. Era l’any 1991, l’independentisme començava a ser una opció política parlamentària i a la Facultat d’Econòmiques de la UB veure penjades estelades era un plaer propi de joves contestataris que buscaven un espai polític on realitzar-se. En aquella època, reunir les tres lletres del BEI amb l’estelada va ser un encert visual i estètic inqüestionable. Continua llegint