Deuria ser l’any 1993. Era un dia calorós d’estiu, molt calorós. Era el mes d’agost i de camí cap a la biblioteca de la Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona, on aleshores estudiava, vaig aturar-me a remenar llibres a una llibreria. Crec que ara es diu BCN Books, es troba a la cruïlla de Rosselló amb Rocafort i és absolutament prescindible. Aquell estiu, en aquella llibreria, va arribar-me a les mans un dels llibres de contes de Monzó. Potser ZZZZZZZZ… El vaig comprar.
Ja no me’n vaig recuperar mai més d’aquell impacte. Aquell estiu vaig devorar tots els llibres seus que vaig trobar. I no en faltaven ni eren pocs. Quan n’acabava un o estava a punt de fer-ho, corria a la mateixa llibreria a comprar-ne un altre. Encara em veig a mi mateix, al balcó de casa, emulant els seus personatges despreocupats i fugidíssos que passen les nits d’estiu amb un gintònic a la mà. Va començar en mi una obsessió lectora per la seva obra. També una admiració profunda per aquell escriptor i periodista que aleshores, o potser uns mesos més tard, despuntaria mediàticament a l’enyorat Persones Humanes. Vaig quedar arravatat del seu sentit de l’humor, de la seva intel·ligència, de la manca d’afectació i modèstia. També de les seves contades proclames independentistes, del seu rigor lingüístic, de la consciència de que darrera d’aquella perfecció formal s’hi amagaven hores de treball i dedicació. Un missatge, aquest darrer, que per altra banda lligava molt bé amb la meva ètica del treball calvinista, mamada a ca’ls jesuïtes. Continua llegint
Filed under: introspecció, llibres | Tagged: Monzó | 1 Comment »
Un bon post podria començar amb un: tinc trenta-vuit anys, no tinc fills ni casa pròpia. La casa on visc és dels meus pares de la mateixa manera que abans ho va ser dels meus avis i abans dels meus besavis. A la vida, fins el moment, he fet el que he pogut. Quan vull intimar amb els alumnes, en començar el curs, sempre dic que als trenta anys no sabia què volia ser quan fos gran. A aquella tendra edat vaig passar un any i mig estudiant ciències humanes i socials per decidir el meu futur.
La tradició d’aquests dos mesos darrers ha estat la de passar els vespres amb aquesta telesèrie americana. Per als qui no la coneguin es tracta de la vida d’un família que regenta una funerària. El que té d’especial és la particularitat dels personatges. Hi trobem Nate l’idealista. David el perfeccionista germà gai, Claire, l’artista frustrada i escèptica. Keith, el noble. Ruth, la plorosa mestressa de casa. Brenda, la superdotada i addicta al sexe dona de Nate. Rico i Vanessa, els empenedors latins i socis sobrevinguts de la funerària. 
I conten els del lloc que a inicis dels 80s a Farrera no s’hi acostava ningú. La vall, com tot el Pallars, era territori d’emigració i els pobles es buidaven. Però a Farrera s’hi van acostar uns hippies, gent amb cresta, túniques i més ganes de reconstruir que no pas de marxar. I així va anar. I ves per on que a meitat dels 90s jo estava un dia veient un 30 minuts sobre tres nens catalans que s’educaven en indrets ben diferents. I un d’ells, de fet una nena, era la protagonista d’una història personal que passava en un petit poble de muntanya que, ho recordo bé, tenia un prat verd al davant i una mirada que volava sobre la Noguera. 
En aquests dies que cauen bancs de 150 anys i empreses de tota la vida es fan fonedisses sense més ni més, se’m fa més urgent que mai reflexionar sobre l’essència de les coses. Millor dit, sobre la distància entre l’ésser i l’ull que el mira. La meva vida, de moment ni llarga ni curta, s’ha desenvolupat en moltes organitzacions. En unes, és curiós, el pes, la notorietat de l’organització en l’imaginari col·lectiu era notablement superior a la realitat que trobaves un cop corries el vel i feies una ullada en l’interior. En d’altres, inevitablement, per a desgrat d’ella, la realitat era immensament més poderosa que no pas la dèbil imatge pública de l’organització en qüestió. Citem noms genèrics: algunes empreses públiques, algunes ONGs, algunes administracions… 
Ahir al vespre 
Andorra a -2ºC i un dia entre setmana té un encant que potser parla més del meu estat d’ànim que no pas del que és realment. En arribat, em condueixen cap a una 
Demà a la tarda marxo cap a Andorra. Em vénen a buscar en un taxi, individual o compartit, i em transporten cap a les valls del País dels Pirineus. Si a Barcelona ja començo a passar fred (avui he trobat pantalons d’hivern al meu guardaroba) a la muntanya el fred que s’espera no sé si l’hauré viscut mai: entre 4 i -6ºC i una temperatura ambient de fins a -13ºC. Bé, de fet hauria de dir que ni el viuré ni m’esperarà perquè no crec que arribi a moure’m de l’hotel. 
No sabia en quantes habitacions d’hotel havia dormit en els darrers anys. Vaig fer memòria i vaig començar a comptar. Aviat vaig deixar-ho córrer. No conduïa a res. Em vaig estirar al llit, vaig encendre la tele i vaig trucar al servei d’habitacions amb el meu millor francès. No em sortia la paraula justa per al formatge fos i li vaig dir en un altre idioma. La va traduir al francès i va penjar. Tot seguit, una altra trucada. Aquest cop era el meu telèfon el que sonava. Era ella, acabava d’arribar a l’aeroport i em demanava quina habitació era la meva. Em vaig quedar uns segons en silenci i finalment vaig sentir que de la meva boca sortien els números: quatre, zero i tres. 
Els oïdors radiofònics catalans tenim un problema. De fet més d’un. Quan va marxar en Bassas, orfes com estàvem d’opinió professional i rigorosa, vam abraçar Neus Bonet. Poc va durar la cosa. 
Primer sopar amb cara i ulls a Buenos Aires. L’avinguda Corrientes és un pol d’atracció no només d’espectacles teatrals i cinemes sinó, més interessant encara, de restaurants de tota mena de preus i de llibreries de nou i de vell que, conten, fins uns anys enrere no tancaven per la nit. La meva primera trobada amb els col·legues dóna lloc a un grup prou heterogeni de nacionalitats i carreres. Un xilè que supera la seixantena i que gasta un humor britànic excel·lent; un veneçolà que acaba de ser avi per segona vegada i gasta un antichavisme 
Ser hostessa de vol està entre les professions més sobrevalorades de la nostra societat. Finalment no deixen de ser sofertes cambreres, especialitzades en moure’s en espais estrets i amb l’obligació de somriure cada cinc minuts.
Fa uns anys va sortir un llibre anomenat Impostures intel·lectuals. Me’l va recomanar, si no m’equivoco, un antic professor meu de filosofia analítica, aquests que es dediquen a dir l’abast d’allò que pot ser dit, la construcció de la raó, la generació de la veritat i, en definitiva, com la caguem quan parlem pretenguem o no ser acurats en el que diem. El fet és que tot això em ve al cap mentre reflexiono sobre un altre gran llibre que tinc entre mans i devoro amb rapidesa: Abans del sis d’octubre. El dietari del periodista, jurista i polític 
Agafo l’avió a les 8 del matí i per 37 euros i arribo a Brussel·les en menys de dues hores. El pla del dia: fer un exercici de nostàlgia retrobant els vells amics, coneguts i saludats que vam compartir cerveses, biblioteques i confidències en algun racó d’aquesta vila de Flandes on j
Des de Sants 