29-IX-08: Ara sí que ve la crisi

El Congrés nord-americà ha decidit rebutjar el pla de rescat de Bush per al sector financer. Un comiat a l’altura del president que més mal a fet al seu país i a la credibilitat de les institucions internacionals. Tanmateix, no és aquesta una bona notícia. Els congressistes dels EEUU han decidit rebutjar la proposta per diverses raons. En essència perquè en aquest país les eleccions són a tocar i qui està a favor de rescatar amb fons públics els negocis privats està condemnat a la incomprensió ciutadana. No se n’adonen de les conseqüències o, pitjor, no volen pagar el preu en forma d’una no reelecció.

“Historia de un año” (orig.1944)

Historia de un año, de Benito Mussolini. 1945 (orig.1944). Madrid: EPESA. pp.224

Al mercat de Sant Antoni, la casualitat i una oferta sempre impressionant de literatura del gènere van fer que aquest llibre caigués a les meves mans. El preu, sis euros. En forma de col·lecció d’articles de premsa anònims el dictador italià, traït, escapçat i reduït a titella del règim nazi en la fantasmagòrica República de Saló, passa comptes amb la història i amb la seva memòria pública. Fonamentalment el que hi trobem és un relat exculpatori de les causes de la derrota. Des de la traïció francesa de novembre del 1942 que va obrir les portes al desembarcament americà a Algèria fins al cop d’estat de setembre de 1943.

Tenim dignitat els catalans?

Aquest matí, a cavall entre la vergonya que està perpetrant Neus Bonet a una Catalunya Ràdio sense crosta nacionalista (una veritable vetlla de difunts) i l’esportiu però inútil Basté a RAC1, escoltava el següent: Montilla creu que el finançament no es tancarà fins l’any vinent. No podia ni creure-m’ho. Tan panxo, el Molt Honorable. D’acord que en ZP ha mentit i s’hi ha pixat a sobre; d’acord que la llei si és la que es deriva de l’Estatut no cal aplicar-la; d’acord que d’en Saura i del seu pacte amb De La Vega no cal perdre-hi ni un minut… però es que ara anem més lluny. El PSOE (i amb ells el tansemenfotisme del PSC) gosen amenaçar les forces que no donin suport els pressupostos de l’Estat.

Lligats a l’optimisme

Sentia avui parlar a una persona que ha estat al costat del President Pujol molts anys. Quan el President Pujol se’n anava al Japó, feia veure que duia inversions cap a casa nostra, no feia altra cosa. La realitat és que aquest era un gest de promoció, de dinamisme, d’optimisme i una invitació a creure en el país i a invertir. Imagino que adreçada a la gent a la que realment anava destinada aquest missatge: els mateixos empresaris catalans. En contrast, comparàvem la situació amb la de l’actual govern de Zapatero.

“Periodisme? Permetin!” (2008)

Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, 2008. Barcelona: Símbol editors, pp.299

Periodisme? Permetin! és precisament això que resa el subtítol: La vida i els articles d’Eugeni Xammar. Qui va quedar amb el cor robat per la meravellosa (auto)biografia de Xammar feta per ell mateix/Pep Badia, ara té l’oportunitat de continuar fent feina amb aquest treball de Torra. És clar que, per anar bé, abans haurà de llegir les seves Cròniques berlineses I i II, les Cartes a Josep Pla i Periodisme. Com diria Xammar: no és poca feina, tampoc és massa. Sobretot, és una feina que passa molt bé.

El catalanisme a l’exili

Aquests dies llegeixo el llibre de Quim Torra, Periodisme? Pemetin! sobre el gran Eugeni Xammar. És una obra apassionada i apassionant feta per algú que es veu que va quedar enamorat amb el personatge i ha dedicat un temps a estudiar-lo en profunditat. Sens dubte hi ha moltes parts interessants en aquest llibre, particularment per a aquells que tenen interès en conèixer les arrels del nostre periodisme. Ara bé, jo en destacaria dos.

Diada 2008

Després d’un matí calorós i humid, descanso els meus reials a la biblioteca de l’Ateneu. Avui m’he llevat amb la vista posada en l’edifici de davant de casa. Estret, de dos balcons per replà i cinc pisos en total. Tres estelades. Gens malament. Sants resisteix. Precisament allà on viu la gent més jove. Parelletes per sota els trenta anys alguna de les quals, si pares bé l’orella, pots sentir en els seus moments d’intimitat més intima. Un motiu per a l’optimisme, doncs.

Una de finançament… confidencial

Aquest bloc no és gaire donat a fer confidències informatives. Normalment perquè la qualitat de la confidència depèn de la qualitat del confident i de la font d’informació i, entre una cosa i l’altre, no paga gaire la pena posar-s’hi. Vejam però aquesta vegada si l’esforç de previsió l’encerta. Segons la font, propera al conseller Castells, la cosa està com segueix: les possibilitats de que el PSC voti en contra dels pressupostos de l’estat són molt reduïdes, per no dir nul·les. Això vol dir que, descomptant el vot positiu de PNB, BNG o d’altres, els pressupostos del Congrés tiren endavant. Fet que implica: a) que el PSC no pinta res (ja ho sabíem); b) que la negociació (posterior) del finançament català es produirà amb les calces baixades. Maco i previsible.

“Vida privada” (orig.1932)

Vida Privada, de Josep Maria de Sagarra, 1988 (orig.1932). Barcelona: Ed.Proa, pp.354

De tant en tant, si recuperéssim els nostres grans autors estic convençut que ens emportaríem una gran sorpresa, alguns una alegria, i descobriríem que la nostra literatura té autors moderns i d’una qualitat extraordinària. Aquest és el cas de Sagarra i d’aquest llibre en particular. Un escàndol de l’època i un treball d’un preciosisme realment singular. El bon vivant i aristòcrata Sagarra, a inicis del període republicà va decidir passar comptes amb la seva classe social i sobretot amb les seves malalties: el conservadorisme, la carrincloneria, la hipocresia, la castellanització i per damunt de tot la mediocritat. D’aquí i de dos mesos d’estiu a l’Ateneu surt el llibre en qüestió.

Els catalans “perplexos”

Bé. Ara resulta que la cosa té nom i es diu perplexitat. La notícia que donava ahir TV3 s’ha escampat ràpidament i crec que, entre tots li treurem punta. Si us fixeu bé, de fet, no és res que ningú no sabés. El que succeeix és que cal que algú en faci un estudi, revesteixi tot plegat de legitimitat acadèmica i ho emboliqui ben embolicat per als mitjans de comunicació. Com diu doncs l’Institut d’Estudis Catalans: des del 2007, els catalans estem perplexos. Jo tiraria un any endarrera però, si fa no fa. Des dels orígens d’aquest bloc “perplex”, vaja.

Sociolingüística en negre

Posts com aquest em dolen, però em dolen menys si els escric aquí que no pas si els escrivís a un diari. I em dolen perquè són negres, tristos, pessimistes, acomplexats. Tot plegat d’acord amb el to dels temps que ens toca viure, de decadència cultural i política. Reflexions que ben segur van en contra la voluntat d’aquells interessats en vendre optimisme quan els fets apunten ben cap a l’altra banda. Es tracta de sociolingüística de l’anècdota de carrer, diari i estadística però, què voleu, de mica en mica s’omple la pica.