Article a l’Avui (12)

Propensos a desastres

En els meus dies de professor d’economia al batxillerat ensenyava dues veritats sagrades: no hi ha benefici gran amb risc petit i cap país pot deixar caure els seus bancs. La primera afirmació feia referència a la impossibilitat que Occident veiés una piràmide financera com la que l’any 1997, a Albània, va generar un forat de 300 milions d’euros i dos mil morts en enfrontaments al carrer. Forat que, com explicava a classe, només podia ser atribuïble al grau d’ignorància econòmica dels albanesos. La segona afirmació, referent a les entitats financeres, em permetia explicar la importància central dels bancs i les dramàtiques conseqüències que una fallida tindria en la confiança dels estalviadors i en el finançament de les empreses. Continua llegint

Petita història del Pallars (2)

I conten els del lloc que a inicis dels 80s a Farrera no s’hi acostava ningú. La vall, com tot el Pallars, era territori d’emigració i els pobles es buidaven. Però a Farrera s’hi van acostar uns hippies, gent amb cresta, túniques i més ganes de reconstruir que no pas de marxar. I així va anar. I ves per on que a meitat dels 90s jo estava un dia veient un 30 minuts sobre tres nens catalans que s’educaven en indrets ben diferents. I un d’ells, de fet una nena, era la protagonista d’una història personal que passava en un petit poble de muntanya que, ho recordo bé, tenia un prat verd al davant i una mirada que volava sobre la Noguera. Continua llegint

Petita història del Pallars

Pugem la Mili, el Joan de Déu i servidor al Pallars. Els darrers quilòmetres, passades les deu del vespre, quan hem deixat enrere Tírvia i encara no hem arribat a Farrera, són de nus a la gola. Tot amb la carretera gelada, el cotxe en primera fent esses i amb dubtes veritable sobre si arribarem a la nostra destinació. I sí, hi arribem. I Farrera de Pallars, aquest dia de St.Esteve és una postal nadalenca tota blanca, amb una noia tota sola que passeja el gos i jo decidit a estavellar el cotxe contra una muntanya de neu que fa les funcions de pàrquing. Continua llegint

O compliu la llei o fotem el camp!

Avui fa setanta-cinc anys va morir el President Macià. Macià abans de polític va ser militar espanyol. Després de l’assalt dels militars a la seu del Cucut, Macià va decidir que no només era militar espanyol, era per damunt de tot català. I heus aquí que Macià marxà a Madrid a fer política i va veure com se’ns rifaven els espanyols amb els capots judicial i legislatiu, quan no amb la tan espanyola anticatalanitat. Després es feu independentista, després el titllaren de terrorista, es produïren els fets de Prat de Molló i va acabar els seus dies com a President de la Generalitat. Continua llegint

Il Divo (2008)

Inicis dels noranta, el primer ministre Giulio Andreotti reuneix el seu gabinet moments abans de presentar el que serà el seu setè govern de la República. Entre els seus acòlits desfilen per la seu de govern un bisbe, un director de diari, el cirujà esdevingut ministre d’economia i una colla de polítics de baixa estofa acompanyats de secretàries estupendes.

L’art de fer política a Itàlia, l’art de de romandre mentre els altres passen, per a Giulio és una barreja d’austeritat, bona memòria, intel·ligència implacable i impassibilitat deshumanitzada. Un Andreotti hieràtic que apareix com una combinació de Cal·lígula, Dant, Calví i Nixon. Tot interpretat per un genial, meravellós, fascinant Toni Servillo (premi del cinema europeu 2008 com a millor autor) que ja vàrem veure a la interessant Gomorra i a l’esplèndida Le conseguenze dell amore. Continua llegint

Ni fets ni paraules

Comparem aquestes dues notícies. La primera fa referència a la visita de Montilla al Japó per entrevistar-se amb els directius de la multinacional Sony. La segona és d’aquest passat dilluns i ens parla de l’empresa en qüestió. En la primera la fita del montillisme és haver reconvertit un expedient de regulació d’ocupació en un una proposta de congelació salarial. En la segona, exàctament vuit dies més tard, es confirma l’acomiadament dels 275 treballadors de la filial de Sony a Viladecavalls. Continua llegint

Un nom per a la història: Muntazer al-Zaidi

Muntazer al-Zaidi és el nom del periodista que ha fet el que nosaltres no hem pogut fer: aixecar-nos en mig d’una roda de premsa de George Bush a Bagadad i agrair-li metafòricament per tota la vergonya, per totes les manifestacions, per tots els morts, mutilats, perseguits, torturats, calumniats i enganyats que han generat aquests cinc anys de vergonya nord-americana a l’Iraq. Continua llegint