Article a l’Avui (12)

Propensos a desastres

En els meus dies de professor d’economia al batxillerat ensenyava dues veritats sagrades: no hi ha benefici gran amb risc petit i cap país pot deixar caure els seus bancs. La primera afirmació feia referència a la impossibilitat que Occident veiés una piràmide financera com la que l’any 1997, a Albània, va generar un forat de 300 milions d’euros i dos mil morts en enfrontaments al carrer. Forat que, com explicava a classe, només podia ser atribuïble al grau d’ignorància econòmica dels albanesos. La segona afirmació, referent a les entitats financeres, em permetia explicar la importància central dels bancs i les dramàtiques conseqüències que una fallida tindria en la confiança dels estalviadors i en el finançament de les empreses.

Article a l’Avui (10)

Els EUA i l’economia irreal

La setmana vinent els EUA tindran nou president. Un president que molt probablement serà Barack Obama i a qui espera un panorama tan fosc com el que va haver d’entomar Ronald Reagan l’any 1981. El primer president dels EUA amb un MBA (de Harvard), George Bush Jr., ha deixat un llegat que costarà d’eliminar i que pagarem entre tots. Tanmateix, i paradoxalment, la virulència d’aquesta crisi només podrà empènyer a favor del canvi.

Article a l’Avui

Aquestes són les memòries periodístiques de la meva estada a Dinamarca. Van aparèixer l’altre dia a l’Avui amb el títol Dinamarca com a model:

Dinamarca és un país petit. Amb cinc milions i mig d’habitants, és lleugerament més gran i més ric que Catalunya, però és també un país amb el qual podríem comparar-nos i faríem bé de comparar-nos. Compta, com nosaltres, amb una base econòmica important feta de petites i mitjanes empreses. No té multinacionals de primer nivell com Ikea o Nokia. Disposa també d’un sector agrari encara important i ara per ara comença a patir la crisi que s’estén arreu: el país decreix.

Article a L’Avui

Aquest article va sortir ahir amb el títol Les relacions laborals. Faltava afegir-li dues paraules més que no van arribar a aparèixer: del futur. Coses de la maquetació, suposo.

Les dades d’atur de maig no ens poden passar per alt. En un mes, a Catalunya, l’atur s’ha incrementat un 25%. Sis mil aturats més han situat la xifra total per sobre dels 300.000. En aquest context, el preu del petroli continua pujant i amenaça de superar, segons els experts, els dos-cents dòlars. D’aquí en traiem les vagues protagonitzades els darrers dies pels afectats més directes. Paral·lelament, la confiança dels consumidors cau sota mínims i, com era de suposar, fa que l’engranatge productiu s’alenteixi. Després d’anys de confondre especulació amb creixement, d’enriquir-nos a base de fer bullir l’olla, ens arriben les conseqüències. Mentrestant la por als nous monstres econòmics de l’est, Xina i Índia, es comença a estendre. La inflació de les matèries primeres i els recursos energètics són només la primera mostra.

Article a Expansión-Catalunya

Aquest article meu va aparèixer ahir amb el títol: L’ètica del treball dels joves.

En l’aeroport de Dubrovnik, mentre esperem un vol que trigarà vuit hores a sortir, tinc temps per parlar amb una companya de desgràcia. Una dona de mitjana edat, propietària durant molts anys d’un gimnàs, que fa poc va deixar enrere la seva experiència empresarial i que ara fa d’entrenadora personal per a gent de nivell adquisitiu alt. En un moment d’intimitat em confessa que es va quedar descansada el dia que va deixar de tenir persones al càrrec. La gent jove, no saps com és, em diu. Curiosament, una diagnosi que els darrers temps acostumo a sentir amb creixent assiduïtat.

Article a L’Avui

Vaig començar a redactar-lo a Lima i, com acostuma a passar, l’he hagut de reescriure afegint-hi unes píndoles d’actualitat abans no sortís publicat al diari.

Després de Castro arriba Castro i, com tot el que succeeix a l’illa, els diaris tornen a anar plens d’esperances de canvi en un país tristament inalterable. Així, en les darreres eleccions cubanes, la participació va arribar al 95%. Un resultat encomiable però que encara queda lluny del més de 100% al qual s’arribà a Guinea Equatorial ara fa uns anys. El marge de millora per al règim cubà és, doncs, important. On costa imaginar que millori, vistos els canvis en el Consell d’Estat, és en allò que aquí en diem aprofundiment democràtic. Un terme, democràcia, que convida a reflexionar sobre com per molta democràcia socialista o orgànica que un país sigui, no hi ha manera que ningú vulgui renunciar-hi.

Article a L’Avui

Aquest article va sortir aquest cap de setmana amb el títol: Servir i lucrar-se.

Manllevo el títol de l’article del professor de la Universitat de Michigan C.K. Prahalad. No crec que li importi massa. No sé si deuen haver vist, imagino que sí, les darreres iniciatives empresarials per aparentar bondat, consciència social o mediambiental. Grans empreses invertint en projectes comunitaris al Tercer Món, pagant anuncis de col·laboració amb ONGs o projectes d’inversió en energies renovables. Sembla que queden lluny els dies en què un premi Nobel d’economia ens deia que el negoci del negoci és el negoci; que qualsevol intent de desviar recursos empresarials a propòsits no lucratius era pràcticament un robatori. Quelcom pitjor: comunisme.